Històries orals

1. El miracle del gra de blat Supose que seria cap al final del segle XIX, un avantpassat de la part materna, treballava en règim de semiesclavitud, per a Cristobal Almel·la. Eixe any resultà molt plujós, i el meu avantpassat no podia treballar al camp per a guanyar el jornal amb què mantenir a la família. Fent cerques a Google apareix el Palau de Rojas , que explica que el primer propietari fou Cristóbal Almela (de Amellá) Ferrer casat amb Maria Dolores Rojas y Galiano, filla del IV conte de Casa Rojas. Almel-la va vendre quasi totes les propietats als pobres, Orofila Fons Alminyana crec que donà l'hospital que té el seu nom en 1848. Corria el rumor que tot i que Cristobal era molt ric, la senyoreta Almel-la (com era coneguda la muller), treia més diners d'un sol bancalet d'olives del cuquello que tota la hisenda del marit. Un quadre de la senyoreta Alme-la estava penjat a l'antic hospital. Este quadre és d'Orofila Fons i Alminyana El meu avant passat, com no podia...

Els músics també han fet parlar, alguns per les seues bromes com Carola, altres per haver perdut el seny com Panxaverda i altres per què la seua família era protagonista d'una cançó com Jolià.  Este relat li'l dedique a un músic d'alt nivell i persona excepcional que és Salvador Frasquet. 1. Carola Fotos del facebook (Bandes del Tapó, el Rabo, i la posterior ) de Vicent Grau. Carola era recordat pel tio Arturo Cholvi, i parlava d'ell com si tinguera entre 20 i 30 anys almenys més, cosa que fa sospitar que Carola fora o del Tapó o del Rabo, i no de la banda posterior dels anys 50) Carola tenia fama de graciós i bromista, era un músic de banda i cercaviles. Anècdotes d'ell hi ha per a tapar la mar, i algunes amb molta gràcia, però sols en recorde una que és de poc gust, però si algú en coneix alguna més, per favor me les fassa arribar. Esta desafortunada història tingué lloc en una desfilada o cercavila on intervenien músics de diferents pobles, crec que era a Culler...

Esta història li la dedique a "Federiquet el guarda" en el dia del seu aniversari. 1. L'Estany de Xeraco L'Estany de Xeraco ha sigut un dels llocs de pesca mes apreciats fins a la dècada del 1960 en què la fàbrica de mobles "Muebles Grau" i després "Tabervall" abocaren al riu, els restes de cianur que empraven per a eliminar el greix dels tubs de metall dels mobles plegables. Mon pare recordava molt trist, la primera vegada que van vertir este residu i va fer una gran mortaldat de peix a l'estany amb total impunitat. L'abundància de pesca era extraordinària, i esta era de gran qualitat. Moltes persones tenien una pesquera a l'Estany i alguns vivien del peix que capturàven. Encara recorde un home que li deien el "Curro Borderia" que li faltava un braç, crec que per una ferida de guerra, i el pobre anava en bicicleta a pescar i després venia la pesca pel carrer. Encara recorde les discussions que tenia amb les dones del carrer q...

Hi ha una persona carismàtica que la tinc en mig del cor, a la qual dedique este relat, que de segur, en la faceta de donar-ho tot pels demés la comparteix amb el protagonista. Esta persona es "Doro".  Cal recordar que tot el que es comenta en este blog és informació que no està escrita i no s'ha consultat cap documentació, tot és de tradició oral, per tant l'exactitud de tot el que es comenta potser no siga molt precisa.  Havent dit això, sols comentar que no he escoltat cap comentari despectiu d'este home. Hi ha un vincle al Periódico Mediterraneo i també hi ha un llibre sobre ell i també altra entrada al Periodico Mediterraneo . José Ramón Cuñat Bufante conegut com " el Cassolero " era un frare nascut a Tavernes, i era tan volgut i respectat que en el període de la República, tot i que hi havia un clar moviment anticlerical que va provocar un gran nombre de màrtirs, certes persones d'esquerra convençuts, se'l van emportar a un lloc segur (cr...

Este metge no l'he pogut conéixer personalment, sols he pogut conéixer a la germana, "Amparito Narbón" que en donà catequesi quan jo tenia set anys. El Narbón metge Diuen que este home era un metge molt bo, que era ric de bressol, i com no tenia família no era gens interessat en guanyar diners. En eixa època els metges eren molt cars i no hi havia seguretat social. Per tant, atenia sense cobrar als pobres. Bust que hi ha a l'ambulatori de Tavernes Era molt seriós i sempre feia mala cara, era típic d'ell dir " No siga vosté cafre... ". Solia quedar-se a la porta de l'Ajuntament assegut fins altes hores de la matinada per si algú el buscava. Ell no tenia vergonya, i conten que anava pel carrer i si tenia pixera, la primera casa que trobava oberta, entrava, pixava al corral i després se n'anava sense dir res. A vegades entrava en una casa, o botiga i si hi havia cacau, n'agafava un grapat i se'l ficava a la butxaca, o fins i tot al casino, s...

1. Meteorolgia per necessitat Podeu anomenar-lo meteoròleg, visionari de l'oratge, gurú o simplement un observador del firmament i del vent. En efecte, eixe era el meu avi patern. Sempre estava observant la força i direcció del vent, la forma i localització dels núvols, la mar i els seus sorolls. No he tingut la sort d'haver-lo conegut, ja que va faltar relativament jove, abans que jo nasquera. De segur que no podia competir amb els meteoròlegs actuals i els seus instruments actuals de mesura i teledetecció, també és segur que errara moltes vegades els pronòstics, però també és ben cert, que les persones del veïnat consultaven amb ell la previsió del temps a efectes d'organitzar la feina. Una segona opinió sempre era ben rebuda. Però en eixe temps la meteorologia a Espanya no estava gens avançada, i els llauradors havien de consultar altres fonts d'informació. Si el dia era plujòs, havien d'estar a casa fent cordell, cabassos o arreglant els ferraments. Si feia pone...

Les raboses són animals que han tingut un tractament despectiu (el rabosot) o amb tendresa (raboseta). En la postguerra, les aus rapinyaires, llops, raboses, ginetes, gats cervals i qualsevol mena de carnívors, eren considerats com fauna perjudicial, i el govern pagava als que caçaren estos animals. També repartia estrignina per a enverinar estos depredadors. A vegades, algun gos coniller era víctima d'estos esquers enverinats. 1. El "tío" Miquel de la raboseta. El "tío"Miquel era l'encarregat d'una sénia de reg que hi havia prop de la font de "la bien pagà", abans que edificaren la part sud de l'avinguda de les Germanies. Este home va capturar una cria femella de raboseta, no sé si estava abandonada pequè tal vegada s'havia mort sa mare, víctima dels esquers enverinats per estrignina que ficaven els caçadors per a acabar amb les feristeles (alimañas en castellà). De tota manera, no tinc coneixement de la forma en què esta raboseta arri...

 La serp, eixos rèptils que Wild Frank (Franc de la Jungla) ens ha ensenyat a respectar, han tingut molt mala fama i han sigut molt perseguits pels avantpassats. Han sigut considerades com a instrument del dimoni, i font de supersticions i històries malèfiques. Ja el Gènesi condemnà a la serp per engalipar Adam a caure en la temptació de menjar "la poma de l'arbre del bé i del mal". De les tres històries que us conte, sols una ix en defensa d'estos personatges del regne animal. 1. La legenda de la serp de Galduf  He pogut localitzar una història semblant que es conta en Xeraco, i que per les referències és de suposar que siga la mateixa. Com és una història oral, els matisos canvien. La història és " La serp de la Venta " de la qual he obtingut la imatge següent Al Camí Reial, abans de la dècada del 1950, separava la zona humida de la marjal, de la zona boscosa del Vedat, igual que la pintoresca carretera del Saler. Segons contaven els meus avantpassats, est...

Jo em jubilare treballant al camp, deia el meu oncle El meu oncle Salvador, germà de mon pare, deia que ell quan es jubilara volia estar actiu sinó podria enfermar. I deia que es jubilaria treballant al camp. I de fet ho va fer fins que va emmalaltir i ja no pogué continuar. Contava la història verídica d'un senyor que treballava de nit i de matinada. Per respecte no s'anomena el seu nom. El pobre treballava moltes hores, i pel dia, es veu que tenia un oït molt fi, i amb el soroll dels fills i la muller fent les tasques de casa, i del veïnat i cotxes no podia tindre un somni reparador. El pobre tenia un estrés de por. Quan faltava poc per a jubilar-se va fer el vot de què quan es jubilara, volia descansar prou i recuperar les hores de somni perdudes duran l' època que treballava. Només es va jubilar, segons contava el meu oncle, es va gitar i sols s'alçava per a fer les necessitats bàsiques, i si podia volia menjar al llit també.  El pobre va agafar molt de sobrepés i a...

El "mal art" segons la meua opinió sembla ser provocat per hipnotisme. Hi havia hipnotitzadors molt bons com el "Professor Alba" del que ja hem parlat abans . Ací teniu un vídeo on un hipnotitzador és capaç d'hipnotitzar al 85 % de la sala, per a veure com actuen i ho aconsegueixen.  1. El misteri de les anguiles  El meu besavi patern, un tal Xoxim Escrihuela Magraner, presumia de no tenir por. Hauria de tenir un caràcter un poc especial, ja que volia tindre un descendent que tinguera de nom Xoxim (Joaquim). Com el primer fill que nasqué fou una xica li va ficar el nom de Joaquina (Xoxima). Posteriorment, naixeren Eduardo (el meu avi) i un altre germà Llorenç que no va tindre descendència. Ell es feia el valent i feia bromes  als amics, dient que ell no tenia por d'anar a caçar  o pescar de nit el dia de les ànimes. Tant fanfarró era que va contar una història ridículament fictícia que la va fer creure als amics (o això creia ell).  La història deia que un ...

1. Introdució. El que em contà mon pare. El professor Alba era un personatge molt peculiar. Solia fer el seu espectacle al Capitolio. Als anys 40-50 del segle passat era molt conegut. Hi ha referències a internet en Valencia Plaza  i a la Biblioteca Valenciana . Esta foto és de la referència esmentada Pel que sembla era un "Maestre" de l'hipnotisme de masses.  Era capaç d'hipnotitzar a un Capitolio abarrotat de gent. Però una vegada, va dir que hi havia una persona que sabia més que ell i que fera el favor d'abandonar la sala, ja que li contrarestava el poder. Entre els prodigis que conten d'ell, dels quals, mon pare va ser testimoni directe són: - Arribà una vegada 10 minuts o mitja hora tard i la gent entonava el " ya es la hora, ya es la hora.. ", quan va sortir ell, deia, "Què us passa?, Encara falten 10 minuts perquè comence la funció!". I la gent mirà el rellotge i en efecte tenia raó el professor, els rellotges havien retrocedit. - E...