Històries orals

  1. Almud, mig almud, barcella, unça Mesura de gra i/o de capacitat, que equivalia a alrededor de 4 litres. A la foto hi ha mig almud . 4 almuds equivalen a una barcella . Jo he vist una barcella que era una cistella que tenia 4 departaments que cadascun corresponia a un almud. Cortesia de Viquipedia Crec que un mig almud es dividia en 4 mesuretes . La mesureta es gastava per a fer la mida d'arros per a 4-6 persones aproximadament. Al mig almud, per degeneració s'anomenava "mitger mut". Hi ha un dit que diu " Entonces? ..mig almud i quatre unces ", que es deia quan algu estava pensatiu i deia "entonces..", o tal vegada es discriminava l'ús de la paraula "entonces" que estava mal dita (llavors era la paraula bona) Sembla que l'unça pesa alrededor de 30 grams, i sembla que una lliura tenia 12 unces . 2. Fanecada, quartons i braces Una fanecada és una mesura de superfície que correspon a 831 metres quadrats. Un quartó és la quarta

El Lliri Blau La versió que contava mon pare, era que hi havia un rei que estava malalt i l'única manera de curar-se era prenent lliri blau. El lliri blau es cria a la muntanya. El rei tenia una filla que proposava casar-la amb qui li portara un lliri blau. Un jove valerós anà pel lliri blau que estava a un single. I quan baixava amb el lliri blau, uns germans o amics li'l van furtar, i li van egar una pallissa. Anaren a buscar el rei. Però el lliri blau no va curar el rei. El lliri blau havia de ser subministrat pel qui el va trobat. El van bollir i tot, i no v valdre per a res. Al final, el jove anà ferit i li'l donà al rei, i es va curar, i per suposat es va casar amb la princesa. Foto de Verd-Urbà Hi ha diverses referències a este conte 1 , 2 , 3 Al Viquipèdia es parlen de les propietats medicinal d'esta planta ( Iris germanica ) que és pròpia de la muntanya. La "hueleta" de la tos D'este conte sols recorde que i havia una velleta que tenia una tos am

 La Rondalla La Rondalla, no sé cert com es va originar. Sols sé que quan jo era menut sos recorde els següents membres 1. Arturo Cholvi, el cap de la rondalla, tocava la guitarra, la bandúrria, l'orgue, piano ... 2. Garcia el poeta que tocava el llaüt. 3. Manolo Carceller (del notari) que tocava el llaüt. 4. Salvador el malcriat, primer cantant i que tenia una veu espectacular 5. Domingo del bassar, que era "el alma de la fiesta". 6. Alberoleta, que tocava la bandúrria i feia "carasses". 7. Lluís el sucarrat, que tocava el llaüt. 8. Pep el de la Sastra, que tocava la guitarra Altres membres: 9. La filla de Garcia el poeta (guitarra) 10. Botoi el del contrabaix 11. Daniel Mazarrota (flauta) 12. Jose Manuel Chover (guitarra, guitarró,..) 12. Edu el sucarrat 13. Isidret el del orgue 14. Juan Gandia "Gandieta", que tocava als balls popular i teni molta relació amb ells però no sé perqué no era membre actiu de la rondalla. Treballava en les oficines d'

Metges bon i metges regulars. Persones amb orina dolça i sang grossa. Després de llegir l'article d' Encarna Sansaloni sobre la grip espanyola al llibre de festes de 2022, n'estic convençut que en aquella època hi havia metges molt bons i amb vocació... però també n'hi havia que no eren tan bons. Foto de cronistas-oficiales   (Encarna Sansaloni i Pep Císcar nomenats cronistes oficials) La família de mon pare, no va tenir accés a metges bons, o tal vegada, els metges no encertaren els diagnòstics adequadament. Quan hi havia un metge que tenia fama de bo, este es feia ric ja que podia cobrar qualsevol quantitat i els malalts ho pagaven ben a gust. Mon pare quan tenia 3 anys, agafà una diarrea molt forta, i tot el que menjava o bevia era expulsat ràpidament. Tant es així que el metge li va dir a la meua àvia, que no li donara ni una gota d'aigua, amb la qual cosa encare es deshidratava més el pobre xiquet. Ja el metge el donava per perdut i la meua àvia al matí, ja co

Landete Quan mon pare tenia uns set anys, van visitar una cosina que vivia a la Sangonera. Esta xiqueta estava malalta, i per recomanació del metge, anà a passar una temporada a la Sangonera. Crec que anaren tota la família a veure la xiqueta (els meus avis paterns, mon pare i els meus dos uncles). Una vegada arribaren, no sé si pel camí el meu avi caçà algun conill o perdiu, o tal vegada no, van fer una paella per a dinar. A mitjan dinar es va presentar un home que portava dues pistoles a la cintura com en els Westerns, i els va demanar per favor si podien donar-li un platet de paella. El meu avi, de seguida va acceptar i li'l va donar. L'home li va donar les gràcies de tot cor. El pobre home era un maqui que era conegut per Landete. El pobre anava per les muntanyes fugint de la Guàrdia Civil, amb roba destrozada, flac, aspecte descuidat. No podia estar sempre al mateix lloc, i el pobre tenia una cara de patir molt.  En aquella época, el menjar era escàs, i a mon pare era menu

A regar de nit Quan venia l'estiu, a la "Marina", segons l'elevació del terreny (El Vedat) o les dimensions dels grans d'arena (estora), s'havia de regar cada setmana. Es feia servir un haca per a que rodara la sénia. Les haques eren el motor, i valien com una casa. Per tant s'havien de tindre cura amb elles.  Amb la calor de l'estiu, es regava de nit per a no esgotar al pobre animal. La meua àvia es quedava amb l'haca a la sénia (a tocar l'haca) per a que no es parara, i el meu avi, anava a regar a la terra. La meua àvia era molt porigosa, i al principi s'acompanyava del gos que tenia el meu avi al carro. Li deien "Tigre" i li faltava un peu. Era molt fidel amb la família però al mateix temps era molt feroç amb els desconeguts. Amb el "Tigre" ella no tenia gens de por. Només s'acostava algú, el gos de seguida li ho indicava. Més tard, quan ma mare era menuda, anaven les dos a "tocar l'haca". L'hora

1. El conreu de l'arròs. Segons cantava mon pare, el conreu de l'arròs era molt dur.  En els anys de sequera, des de Cullera no ens feien arribar aigua del Xúquer, i eixe any la collita d'arròs era molt pobra. Altres anys pel mes de setembre plovia molt i la partida s'inundava i havien d'emprar un barquet per a treure l'arròs. L'arròs el sembraven a la "Partida Vera" per a fer planter, crec que una zona era prop del torrent de l'Ull del Bou, i altre a les Marjaletes (Moreral).  A vegades feia falta planter i anaven a prop de Xàtiva a comprar-ne. Per a preparar el terreny, es xirugava (xarugava) la terra. Omplien la partida daigua i plantaven l'arròs. Jo no ho he presenciat, tot i que quan tenia 5 anys, va ser l'últim any que mon pare va fer collita d'arròs. Sembla que agafaven un manollet menut (4 ó 5 plantes?) i el plantaven tal i com mostra esta fotografia de La Vanguardia En temps antics no hi havia botes d'aigüa, ni tratges

 Fa 50 anys les anguiles abundaven molt. Moltes són les causes que les estan portant a l'extinció, anamenar-ne algunes: La pèrdua de cabal dels rius per l'aprofitament de l'aigua per a ús agrícola, industrial i de la població. Baixada del nivell freàtic. La contaminació.  Les barreres als llits dels rius (assuts, preses, estacions de bombeig) Dessecació de zones humides Pesca indiscriminada Pesca de l'angula. Furtivisme. Exportació il·legal al Japó. Mon pare i el meu avi tenien molta afició d'agafar-ne, i era molt típic en ma casa menjar arròs al forn amb anguiles en quaresma. El meu avi, contava que la primera anguila que va pescar quan era molt menudet, fou amb un aparell fet amb ham i un tap de suro de garrafa i una canya del riu. Era grossa i la va traure i es va ficar la canya a l'esquena com si fora una escopeta i l'anguila penjava del fil. De tant en tant es girava per si la perdia, fins que va arribar a casa tot orgullós. El meu avi contava a mon pa

En meu rebesavi patern del qual he heretat el nom i el primer cognom, tenia una terra al terme de Benifairó on conreava cols. Eixe any, les cols estaven molt ben pagades. Per tant, anava a donar una ullada a les cols i quan ja era quasi hora de collir-les cada dia en faltaven. Veié als guardes rurals prop d'allí i els va fer la raó perquè vigilaren més el seu bancal, i estos li digueren que feien el que podien, que hi havia molts bancals per vigilar i que no podien estar a tots els bancals a la vegada. Cada dia que passava, desapareixien cols. I va decidir vigilar ell i trobar al lladre. Ell decidí no enganxar el cavall al carro i muntar el cavall, ja que li permetia ser més ràpid i anar per camins de ferradura o zones sense camí. També va desmuntar l'escopeta i l'amagà a les albardes del cavall. En aquella època, els caçadors compraven el material per a fer-se ells els cartutxos ( clorat, plom, ..). També era molt comú disuadir als lladres amb cartutxos on es canviava el p

Estes històries han passat principalment en les nits de joca a la partida en les tirades d'aus aquàtiques. Com ja s'ha comentat a la II Guerra Mundial, la quantitat d'aus aquàtiques que hi havia a la Partida era impressionant, fet que va propiciar que hi hagueren molts caçadors. 1. El brúfol Hi havia un caçador, que anà a caçar de nit. Normalment solien anar en grup, i els bocois no solien estar molt lluny uns d'altre. A vegades, si hi havia molta gent, un es quedava al bocoi, i altres es quedaven al barquet. En este cas el caçador estava dins del bocoi, i els companys estaven a una distància prudencial en altres bocois. Per a que acudiren les aus aquàtiques, els caçadors confeccionaven amb suro (i amb plom per a romandre en la posició correcta) uns bots que pintaven per a imitar al les aus i que es pararen. També hi havia unes flautes menudes que s'anomenaven reclams que imitaven el cant de les aus. Hi havien uns reclams que tot i que sonaven molt paregut i a penes

 1. El bou mans de la fira de Xàtiva Esta història potser que siga datada en les décades de 1930 i 1940.  La fira de Xàtiva, com tots sabem ja no és la que era. Si volies bestiar, ferramentes, espardenyes, llavor i altres elements per al camp, era obligatori assistir a la fira de Xàtiva. Un besavi meu (Modesto) que també intervé en la següent història, per a ell era sagrada eixa fira. Es barallava amb la seua dona (la meua besàvia Dolores), i anava sol a la fira de Xàtiva. El motiu d'esta disputa matrimonial que esdevenia cada any tenia diversos motius. El meu besavi, no parlava quasi mai, ell feia el que volia i no donava explicacions ni discutia, ni alçava la veu. El primer era que a Modesto, com era carreter, li agradaven tant els animals que a vegades comprava un cavall (que en aquella època valia igual o més que una casa), i si no ho feia, li furtaven els diners a la fira, ja que fins que no s'acabava la fira no tornava, i passava dia i nit a la zona del bestiar, dormint a