10. El metge en Vicent Narbón

Este metge no l'he pogut conéixer personalment, sols he pogut conéixer a la germana, "Amparito Narbón" que en donà catequesi quan jo tenia set anys.

El Narbón metge

Diuen que este home era un metge molt bo, que era ric de bressol, i com no tenia família no era gens interessat en guanyar diners. En eixa època els metges eren molt cars i no hi havia seguretat social. Per tant, atenia sense cobrar als pobres.

Bust que hi ha a l'ambulatori de Tavernes

Era molt seriós i sempre feia mala cara, era típic d'ell dir "No siga vosté cafre...". Solia quedar-se a la porta de l'Ajuntament assegut fins altes hores de la matinada per si algú el buscava.

Ell no tenia vergonya, i conten que anava pel carrer i si tenia pixera, la primera casa que trobava oberta, entrava, pixava al corral i després se n'anava sense dir res. A vegades entrava en una casa, o botiga i si hi havia cacau, n'agafava un grapat i se'l ficava a la butxaca, o fins i tot al casino, si algun caçador portava ànecs per a gallejar, ell n'agafava un i se'l ficava dins l'abric sense amagar-se'n i se l'emportava per a sopar, i tot sense obrir la boca.

Les anècdotes que es comenten d'ell són nombroses.

Conten que una dona acabalada, no refiant-se'n del seu diagnòstic, ja que era el metge dels pobres i no era afalagador, anà a un metge molt car de València i va coincidir amb el que li va diagnosticar Narbón, sembla que la dona li digué que no se'n refiava d'ell. Quan li digué que era Narbón, el metge de València li preguntà: "Vosté no sap qui és Narbón? I no se'n refia d'ell? És un dels millors metges que he conegut."

Altra vegada anava pel carrer i entrà a una casa i li va dir a la dona que s'alçara la falda, i la dona no volia, i tant va insistir que es va alçar la falda i Narbón li va ficar una injecció, al cap d'una estona s'adonà que era la veïna la qui havia de rebre la injecció!

En una altra ocasió, una dona va caure un bac i li feia mal de cama. Narbón va anar a visitar-la i li va recomanar que es fera fregues a la cama amb aiguardent.

L'alcoholisme era un fenomen que afectava majoritàriament els hòmens, però algunes dones no estaven exemptes d'este problema, i en concret la dona a la qual hi havia receptat les fregues amb aiguardent, també patia este problema.

La dona li preguntà a Narbón: "Escolte, Don Vicente, si en compte de fer-me fregues, em beguera l'aiguardent, no seria igual?" I Narbón, sabedor que la dona era pobra i que de segur no li anava a fer cas, li va contestar: "Sí, millor!".

Malauradament, esta història era considerada com graciosa, però ens mostra la trista realitat de l'època.

Durant molts anys anava a sopar a casa de l'avi matern del meu amic Vicent els diumenges, que també era caçador. Malauradament, l'àvia del meu amic agafà càncer i Narbón li va fer el tractament fins que va faltar i no li va voler cobrar res. Quan li preguntà que li devia, Narbón li va contestar: "Estem en pau, el que m'has de donar a mi, que et servisca per a criar bé les xiquetes!"

Tot i les seues rareses, sempre estava al servei del poble i tots el volien.

El Narbón caçador

Era molt aficionat a caçar, i sempre que podia anar sense faltar a les seues obligacions com a metge, ell anava. Alguns deien que era més bon metge que caçador. Esta afirmació pot ser deguda a dos fets: per una part els caçadors presumien de ser cadascú el millor (tant la caça i la pesca es molt envejosa), i per altre tampoc caçava per necessitat. Sembla que Narbón li agradava ajuntar-se amb els caçadors, el comboi, i els dinars i sopars que feien, per a ell això era una festa.

Alguns caçadors practicaven moltes especialitats, la del conill, la del talpó i rates, la d'ànecs i altres aus aquàtiques, fins i tot calaven hams i mornells per a pescar anguiles i també sabien agafar-les a mans.  Narbón preferia la caça a la joca d'aus aquàtiques. L'avi del meu amic Vicent tenia molta afició pels talpons que son uns rosegadors més vegetarians que les rates i mes gustosos, però amb dents mes esmolades i fortes. Conta Vicent que el seu avi tenia un dit molt perjudicat pels mossos dels talpons.

Mon pare solia portar-lo amb ell a caçar en la seua última etapa de la vida, i tenien una bona relació. Quan mon pare era jove, li van negar el permís d'armes ja que tenia família amb idees d'esquerra, que van ser perseguits a la postguerra, i mon pare parlà amb Narbón i  l'endemà ja tenia al permís per a anar a caçar sense problemes. "Don Vicente" donà la cara per ell. 

En aquella època, qui tenia padrins el batejaven, tot i que mon pare tenia un oncle (Llorenç) que era somatén (que era una institució catalana de caràcter parapolicial i estesa a tota Espanya en la dictadura de Primo de Rivera) , no li van valdre cobles ja que tenia altres oncles, dos d'ells afusellats per ser d'esquerres Emili i Paco Grau Enguix), que servien d'excusa per a no atorgar-li la llicència d'armes. 

Poc abans de morir, anà a caçar amb mon pare, entraren en un barquet a la Partida. Mon pare sabia perxar molt be, com si fos un venecià, però eixa nit, no sé per què Narbón caigué dins l'aigua i no sabía nadar. Mon pare li va tirar sarpada i traient-lo de l'aigua, li va arrapar el pit amb unes marques com si fora la sarpa d'un lleó. Eixa experiència va traumatitzar a mon pare.

Van tornar a casa tan ràpidament com pogueren i tal vegada pel fred (ja que els ànecs es cacen per l'hivern), o tal vegada per l'esglai o perquè ja estava delicat, al cap de pocs dies va faltar.

La nit que havia d'anar a caçar, quedava amb mon pare i altres caçadors, i a vegades coincidia que tenia molts malalts i havia de atendre'ls a tots, i els caçadors el ficaven nerviós dient "Va Don Vicente, dones vent que ja es hora de caçar", i ell començava a despatxar-los ràpidament. Un li deia, "Don Vicente, que tinc molt de picor al braç", i ell li respongué "fique's vosté eixos 'polvos', i si té picor encara, es rasca de tant en tant i notarà 'alivio'. Que passe el següent!"

Era un tro de riure, tot i que no li s'escapava cap rialla ni per equivocació, però el pobre també es mereixia una estona de diversió, tot i que la medicina és una professió de vocació.