Històries orals

També conegut com el "Galán de Noche", esta persona no ha passat inadvertida en els comentaris que la gent feia als bars o a la porta del carrer prenent la fresca o al veïnat. Li deien Paco Oltra. Ell era fadrí, amb una altura aproximada d'1,80 m i no era prim. Tenia un estómac voluminós i redó amb l'esquena ampla, i les cames primes en relació a la resta del cos, amb un parer de diabètic. Tenia un nas prominent i va rebre una operació just on comença el cartílag i semblava que tenia un nas postís com els "pallassos". Les orelles tampoc es veien eclipsades pel nas. Tenia els ulls clars i una mirada un poc espantada, i semblava estar desseguidat, però no ho estava, tan sols ho semblava o pot ser sols en alguns aspectes. La seua cara, de major semblava una caricatura amb estos trets tan exagerats. Moltes persones fadrines, no reparaven en tindre roba nova, el recorde amb espardenyes, i ocupat amb les seues tasques del camp. Apenes reparava en cuidar la seua im...

1. El carbur de calci Este compost de fórmula química CaC 2 , altament reactiu tenia molts usos: Les làmpades de carbur foren inventades per l'enginyer de mines Enrique E. Alexandre. Hi havien 2 compartiments. El superior amb aigua i l'nferior amb carburo. Al mesclar el carbur amb l'aigua es produia gas d'acetilé que al cremar-se tenia un gran poder lumínic i tèrmic. Regulant el cabal d'aigua que arribava al deposit de carbur, es tenia un control de la quantitat de gas a generar. Làmpada de carbur de 123rf .   Tant mateix el carbur també el feien servir els xiquets com cohets. Ficaven carbur dins d'un pot de llauna i el tapaven, i al cap d'un poc temps, la tapadora era llançada a gran altura. A vegades trencaven teules si l'experiment es feia a la porta de casa. Jo he conegut anar pel carrer els "paraigüers", soldant les varilles dels paraigües amb un foguer de carburo. Feia quasi el mateix soroll que un bufador dels llanterners. El gasògen Sem...

 Diuen que el gos és el millor amic de l'home. El gos ha servit com element de comparació i a vegades despectiu. S'han fet acudits masclistes relacionant els gossos amb les dones. També s'ha anomenat de gossos a les persones que no els agradava treballar, tot i que diuen que hi ha un refrany que diu " ningú és gos si li encerten l'ofici ". En canvi els gats han tingut altres connotacions. Diuen que una persona és un gat si no és gens afectuós. També diuen que és àgil com un gat.  1. El gos de "Pòlita"  El malnom de "Pòlita" supose que té l'orígen en algun avantpassat que li diqueren "Hipólit". Este home, amic de mon pare que vivia al "carreró" de la baixada a l'antic Hospital, tenia un gos que sembla que era era capaç d'entendre un gran nombre de paraules i a més era molt obeient. Mon pare ha sigut testimoni de una situació que us relate. Al voltant de la dècada de 1950, un dia ja sent de nit fosc, estava mon...

 Les ludopaties més habituals al segle passat eren per una part la loteria i quinieles, i per altra part, la més perniciosa que eren les cartes. Segons la wikipèdia , la loteria fou introduïda a Espanya per part de Carles III i el primer sorteig es va realitzar en 1763 i era un molt semblant a la loteria primitiva. La loteria moderna es va nàixer a Cadis en 1811, i en la Guerra Civil, cada ban tenia la seua "loteria nacional".  Les quinieles tenen l'origen en una taverna de Santander on es feien apostes esportives, però en 1946 es va fer la primera jornada de les quinieles amb set partits. Les dones tenien més afició per la loteria, i en els jocs de cartes sols es jugaven quantitats simbòliques. Els homes per contra, que eren els que per llei manejaven els diners, quan eren ludòpates, poden arribar a extrems insospitats. Les cartes han sigut l'element més sonat, ja que si algú juga a la loteria o les quinieles, sols es pot gastar els diners que porta una persona al da...

 Sembla que ha desaparegut eixa tradició tal com s'explica en la Cotorra de la Vall.  Però en altres indrets encara és viva com a Barcelona , Vilanova del Camí , Tabarca , Granollers . A penes recorde com si fos un somni les fogueres al mig del carrer, un carrer que no hi havia cap cotxe i era estava liure. Els carros els guarvaven dins de casa. Dien les "fogueraes del dia Sant Pere". Els xiquets més majorets corrien i emprant una canya a mena de pertiguer, corrien i recolzant-la en mig de la foguera la botaven. El moviment era molt similar a una de les tècniques que empren els pastors canaris  per a salvar un barranc estret. Alguns, més àgils o més arriscat la botaven sense cap canya com ho fan a Xàbia al dia Sant Joan i es mostra una foto de  javea.com Però quasi sempre hi havia algun accident, o es trencava la canya, o relliscaven sempre cia algú dins la foguera amb un resultat gens agradable, ja que les fogueres que recorde eren més grans que les que es mostra a ...