Històries orals

He estat buscant la traducció de "curro" al valencià, creient que significava "persona amb una part del braç amputat" però, m'he trobat que esta paraula, amb esta afecció, està reportada a la Gran Enciclopèdia Catalana, i a més amb este significat no és compartit al castellà. Les guerres només porten que desgràcies per a la majoria i sols una minoria resulta beneficiada. De menut vaig conéixer a 3 homes que van perdre la mà i part del braç en la Guerra Civil. Sembla que van rebre un o més trets al braç. Puc suposar que estes 3 persones es van accidentar quan lluitaven al ban republicà, ja que València fou una de les últimes zones republicanes. Per tant, estes ferides de guerra sofertes en el ban perdedor, no foren dignes de cap mirament quan acabà la contesa. Estes 3 persones van haver de reinventar-se per a afrontar una postguerra dura amb unes condicions molt desfavorables. El curro del bar Este home era l'avi d'un amic meu de la infància. Estava casat

La maledicció dels nius Fa poc em vaig endur la meua gosseta de raça menuda al camp perquè em fera companyia i m'avisara si venia algun intrús a veure'm. A l'acabar la jornada, perquè l'animalet fera un poc d'exercici la vaig deixar solta i posant el cotxe a 15 km/h la vaig baixar del cotxe per a que caminara davant el cotxe uns 500 metres en un camí poc transitat. De sobte una polla d'aigua amb la seua pollada travessà el camí i la gossa, com un llamp es va llançar sobre els pollets. Tot i que vaig baixar del cotxe ràpidament i que els pollets es van amagar dins d'unes botges, la gossa en caçà un i el va matar de sobte, sense menjar-sel i buscant-ne als germans per a exterminar-los. Encara vaig poder evitar la massacre. Recorde que mon pare quan anava al camp, en mostrava els nius de pardalets que tenia localitzats a tots els camps. Tenia una habilitat especial per a localitzar-los i determinar quina espècie de pardalets eren. A vegades quan podàvem els tar

Al final de la dècada de 1970, era molt corrent contar acudits entre els xiquets de l'època. No hi havia telèfons mòbils ni internet, i sols i havia 2 cadenes de televisió, amb la qual cosa els xiquets es relacionaven més i hi havia inventiva. En eixa dècada, la sensibilitat als col·lectius minoritaris com altres ètnies, o de sexualitat més oberta, eren fortament criticats per la societat i eren font d'acudits que hui poden ferir la sensibilitat. Tot i això, l'acudit en qüestió és premonitori. Si haguera contingut més detalls, hauria pogut ser el guió d'una novel·la de Julio Verne i si haguera estat en vers, podria haver sigut una suposada profecia de Nostradamus. Ni una cosa ni altra, l'autor de l'acudit, tot i ser anònim és valencià i al més segur de la nostra Vall de Tavernes. Si s'arriba a saber qui és l'autor, té els meus reconeixements com a visionari. L'acudit és apoximadament el següent: Un metge li diu a un pacient: "Mira han tret esta

El "tío" Sauret  El "tiet" (oncle) Sauret, apenes el recorde, venia a visitar-nos molt sovint tot i que vivia a certa distància. Crec que es va quedar vidu relativament prompte i es va casar amb la germana de la muller (es dir la seua cunyada), ma tieta Rosa. Ma tieta Rosa tenia un caràcter un poc infantil, i mon tiet Sauret feia cura d'ella. Li tragueren el malnom de "malcriat" perquè tenia el saludable costum de llavar-se les mans abans de menjar. Era un poc hipocondríac, i una vegada estava molt malalt i ningú li va fer cas i quasi es mor el pobre. La meua àvia li deia el "tío Saurico", preferia eixe diminutiu a Sauret. Ara ja no s'empra este diminutiu. La gallina de la veta roja a la poteta Ma tieta Consuelo era germana de mare de la meua besàvia materna "Dolores Palomares Muñoz", però tenia sols un any més que la seua neboda i àvia meua "Dolores Estruch Palomares". Doncs, ma tieta Consuelo, per la dècada de 1950 c

Vicent Altur Peris(?), fou una persona amb pocs recursos i va aconseguir tirar endavant a la seua família a base de treball i esforç. Tenia bon tracte i era molt bona persona A la platja de la Goleta a Tavernes, Vicent es va establir 7(?) fanecades de terra. Este establiment fou un poc especial ja que els antics propietaris del terreny el van abandonar ja que cada cert temps, amb època de pluja. la marjal entollava el seu nivel d'iagua i reventava per la zona de la Goleta, i després la mar entrava i rematava la faena, i les terres de la zona es convertien en un barranc i costava molts diners tornar a nivellar i portar arena per a adecentar el terreny. A més les fites se les emportava la corrent i no havia manera de saber on quedaven els lindars. El terreny es quedava fet una coma (zona que alternen muntanyars i fosses d'aigua provocades per la força de la mar en un temporal). Un dels propietaris era familiar meu. Ales hores, quan es va urbanitzar la zona a finals dels 1980 i pr

Toni Andrés Brines ha sigut una persona molt humil, seriosa i responsable. Va naixer a l'any 1921 i ens va deixar al 1996. A la Guerra Civil fou reclutat per a l'exèrcit de la República. Fou citat a Xàtiva, i una vegada allí li van dir que tornaren a l'endemà per anar al front. Junt amb ell, estava un company de Tavernes de mal nom Capeta que era un tant excèntric (va tenir una faceta d'inventor a lo Leonardo Da Vinci), del que també es protagonista d'una entrada dedicada al caçadors, i també anava "El Solo" La Guerra Civil Este company, Capeta, es va adreçar a Toni i li digué: "Toni, ací estem perdent el temps tot el dia, i a més jo no veig menjar per cap lloc. Anem a casa en un vol i demà pel matí tornem amb la fiambrera plena i que ens porten al front."  Pensat i fet, els dos companys tornen al poble per a passar la nit i omplir la fiambrera. Al rompre el dia, van de camí cap a Xàtiva i quan arriben a l'estació, els seus companys de reclua

0. Introducció El rall ha sigut una eina de pesca que ha tingut poc protagonisme a Tavernes. S'han emprat més mornelles i altres arts de pesca que el rall.  El rall tenia dos modalitats, la primera i més coneguda era la pesca a la séquia, i semblava un art furtiva, per la qual cosa, se solia bromejar un lloc de la séquia i al cap d'unes hores es llançava el rall. Altres vegades, la quantitat de peix que hi havia a les séquies després de l'aixugó de l'arros no calia bromejar per a fer una bona captura de peix. No se solia fer més d'un intent per por a la justícia, i que a més se solia emprar per a fer un dinar per a la família o els amics. L'altra modalitat sembla va aparéixer més tard, fruit del contacte amb ralladors de Cullera i tal vegada Sueca, on la tradició d'este art era molt mes antiga. És la pesca amb rall a la mar. Però Pel que he escoltat, este art, a la Ribera Baixa es feia servir per persones que feien servir este art (a la mar) com un complemen

 1. Caçadors valencians a la Mancha Els caçadors valencians no han sigut ben considerats  a la Mancha. El que es podia permetre anar de caçera a la Mancha era normalment perquè era en certa manera un "senyoret" i gaudia de diners en la postguerra fins als anys 1960. En eixa època hi havia molta misèria a les zones rurals. Les desigualtats socials juntament amb la misèria provoca l'abús dels rics sobre els pobres. Per una part la fanfarroneria i prepotència que havien de suportar els treballadors dels cotos de caça per a rebre unes propines, i per altra les vexacions que rebien les xiques jovens que atenien al caçadors preparant el menjar i l'estància. També era freqüent el beure més del degut i fer bogeries per part dels caçadors. La caça també era una manera de que els habitants aconseguiren una ració de proteïnes, tot i que les armes de foc no solien estar en mans dels camperols, ells se les arreglaven per a caçar emprant ceps, llàços i altra mena de trampes o fent

1. He quedat com Camot Sembla que Camot era un roder de Xàtiva (Francesc Navarro)  i al final el van atrapar les autoritats i el van executar. A Las Provincias hi ha alguna referencia a ell com esta . Al Periódic tambe hi ha referencies . Imatge treata de denia.com 2. Mes ric que Marau No sé qui seria eixe Marau o Marao que tant ric estava. Tampoc he trobat cap referencia a ell. Ací se sol pronuncar la "o" final com a "u". Per exemple Borao el pronuncien "Bureu" . Sembla que el vocable Marao es portugués... ahi ho deixe. 3. El "Bisco Pardales" No se si será el " Bizco Pardal de Écija " José Ramón García Pardal, però quasi sempre que es fa referència a ell, s'acompanya de humor. Ací hi ha un vídeo d'ell. També hi ha referencies en blogs i acudits que contava. Com este . Imatges de Paco Muñoz 4. El moro Muza El "moro Muza" va invair la península Ibèrica amb el seu lloctinent Tarik. El mora Muza s'empra per a assus

Encara recorde jo, que no tenia més de 6 anys que l'aca del meu avi estava malalta i estava acatxada a terra amb les cames doblades a la quadra. Foto de l a clínica del estadio Vingueren molts homens, familiars i amics  a veure l'animal, i un d'ells digué que coneixia el cas d'un cavall que també estava acatxat a terra i el van esquilar i es va recuperar. I de seguida digueren: "Crideu al tio Rosquilla que ell sap esquilar". La vida d'un cavall en temps antics era mes important que la d'un xiquet, valia igual que una casa, i servia per a llaurar, transport, per a regar a la sénia... Tractan-se d'un cavall, el tio Rosquilla vingué de seguida amb unes tissores d'esquilar manuals com la dels antics barbers i comença a esquilar l'animal, i es va recuperar. El tio Rosquilla era germà de Vicente Gascón Pelegrí (conegut pel Capità Rosquilla) que fou cronista de Tavernes i té molts llibres escrits, tot i que emprava un estil molt poètic i sobrecarr

El tio Cubano, com era conegut, li deien Batiste Miñana i es va enamorar d'una xica que el va rebutjar entre altres raons perquè ella era relativament baixa i ell tenia 2 metres d'altura. En aquella època no era molt normal medir 2 metres quan la majoria de la gent no s'alimentava be. Era impressionant quan trucava a una porta de casa, que no li veies el cap, i s'havia d'acatxar per a entrar per la porta. Encara recorde la primera vegada quan jo tenia 5 anys que va entrar a ma casa, acatxant-se per la porta el dia Nadal i es va quedar a dinar un plat d'arròs de putxero (que era tradició per Nadal) Quan es va sentir rebutjat, anà a casa i va obrir un "mundo" i estava ple de bitllets de 1000 pessetes que guardava sa mare i en va agafar un per a pagar-se el viatge a Cuba. Sembla que la seua família no passava fam, amb eixa quantitat de diners guardats. Imatge d'un "mundo" treta de Wallapop Tot i que es va casar en Cuba amb una xica de Corber

Sembla que a la Valldigna quedaren costums musulmanes respecte al tractament del dol. Afectava més ales dones que als homens. Alguns hómens tenien costum portar un brazalet negre i poc més, en canvi les dones estaven "endolades" totes vestides de negres i les vidues es ficaven un mocador negre al cap  Foto del museo etnográfico Recorde quan va faltar els meus avis, em van prohibir veure la televisió o escoltar la ràdio en senyal de dol, i el veïnat criticava si s'escoltava la veu d'ambdos mitjans de comunicació (encara que fora en veu baixa) en una casa que havia faltat lagun membre durnat un període de tempsalmenys d'una setmana. He sentit anomenar que el dol eren mínim 2 mesos (vestit de negre i mocador al cap)

 Miguel Rubio Sifres fou un home enamorat dels estudis. També pintava i dibuixava molt be. Els idiomes eren el seu amor verdader. Hi ha dues referències d'ell a internet. La primera  és de l'any 1946 del Ministeri de l'Aire on era "cabo"ingresant en un període bienal.  La segona diu que és un mestre dibuixant i pintor que naixqué al 20 de desembre de 1919, però cal un accés a " Allgemeines Künstlerlexikon - Internationale Künstlerdatenbank - Online " que és una base de dades online amb 1.200.000 pintors. La meua àvia materna deia que Miguel Rubió naixqué a la caseta dels carabiners que fou enderrocada fa poc al parc de la Torre de Guiata, molt a prop del camí Marenys on encara hi ha un muntó d'arena i pedres. Als anys 1960 i principi de 1970 ell era l'únic que donava classes d'anglès a Tavernes però també en donava de  francés, tot i que també sabia alemany, russo, i tal vegada algun idioma més. Li encantava el mètode "Assimil" (El

La infància de Maria Rosa  Maria Rosa era la àvia paterna de la meua àvia materna (Dolores). Crec que tenia un forn. Una germana major va morir molt jove, i es veu que en temps antics, els menors no eren importants, i tant era així, que es veu que estava un poc abandonada per part dels pares. Un home no sé si és perquè s'havia quedat vidu o orfe, anà a demanar la ma de Maria Rosa al seus pares, confondint-la amb la difunta germana major  i a l'edat de 12 anys la casaren. Sembla que els pares també tingueren la mateixa confusió, ja que en aquells temps, els matrimonis tenien molts fills i molts es morien. La xiqueta de la nit al matí passà de jugar amb una nina de drap a ser esposa i ama de casa. Encara recorde jo a la meua àvia paterna (que tenia un any menys que la meua besàvia materna) que ella recordava de ben menuda a Maria Rosa encara jugant al carrer amb les amiguetes, o que s'anomenava este fet pel veïnat. Sembla que va ser un trauma infantil per a les xiquetes del v

 Introducció Mon pare sempre ha envejat (de manera sana, caldria dir que ha admira en compte de envejar) algunes persones: El tio Vitoriano Cachó per la seua agilitat i osadia El tio Vitoriano Alcalà per la seua força descomunal Arturo Cholvi per ser un excel·lent músic de rondalla i tindre grans habilitats com obrer Jolià per gran músic i excel·lent caçador. Ximo Herrera, Arturo Alario com grans caçadors i amics Son Pare, que fou molt observador, caçador i pescador i gran transmissor de la tradició oral. Enrique Martorell, per la seua capacitat intel·lectual de memòria, càlcul numèric i habilitat per alfarrassar la producció de camps de taronger. Mon pare tenia molt bona forma física, de la que solia presumir prou, però quan parlava dels germans Gandia, ahí ja tirava la tovalla i es ficava a contar les gestes d'ells. Algunes ha sigut testimoni directe. La saga dels Gandia Com sempre en esta classe d'històries la memòria em falla i alguns detalls o son oblidats o son un poc ter