12. Els pescadors de l'Estany de Xeraco. El tio Moll i el porquet

Esta història li la dedique a "Federiquet el guarda" en el dia del seu aniversari.

1. L'Estany de Xeraco

L'Estany de Xeraco ha sigut un dels llocs de pesca mes apreciats fins a la dècada del 1960 en què la fàbrica de mobles "Muebles Grau" i després "Tabervall" abocaren al riu, els restes de cianur que empraven per a eliminar el greix dels tubs de metall dels mobles plegables. Mon pare recordava molt trist, la primera vegada que van vertir este residu i va fer una gran mortaldat de peix a l'estany amb total impunitat.

L'abundància de pesca era extraordinària, i esta era de gran qualitat. Moltes persones tenien una pesquera a l'Estany i alguns vivien del peix que capturàven. Encara recorde un home que li deien el "Curro Borderia" que li faltava un braç, crec que per una ferida de guerra, i el pobre anava en bicicleta a pescar i després venia la pesca pel carrer. Encara recorde les discussions que tenia amb les dones del carrer que deien que els faltava pes o el trobaven car, per a aconseguir que les rebaixara el preu..

Imatge de Goole maps

També hi havia pescadors que anaven i tornaven a peu. 

Es conta que una vegada, van estar quasi un més sense poder agafar cap peix a l'Estany, ja que una tintorera entrà per la gola i es quedà atrapada i no podia eixir de l'Estany fins que va ploure i es va obrir la gola i tornà a la mar. Durant eixe període, la tintorera recorria desesperada tot l'Estany des d'un cap fins l'altre a gran velocitat, i les llisses botaven per dalt de la superfície per a fugir d'este depredador, i per tant el peix no es podia amolar a les pesqueres.

Hi ha històries curioses, una d'elles, el "tio Corretger" que no sabia nadar i era corpulent, estava pescant en una barqueta, i caigué dins de l'aigua, amb la mala sort que no sabia nadar. Tingué la sort que tenia més densitat que l'aigua i pel principi d'Arquimedes es va afonar i caminà per baix l'aigua fins buscar la vora com si fora un buzo. Isqué ple d'algues com si fora un monstre submarí.

Un altre dia, pel més de gener que els gats van moguts, hi havia una gateta en cel en una part de l'Estany, i en l'altra part i havia un gat que li feia ullets a la gateta. Tot i que els gats ténen pànic a l'aigua, el gat es va armar de valor i travessà el riu nadant per a divertir-se una estona amb la gateta.

L'afició de la pesca, és molt propensa a enveges. Les pesqueres havien d'estar ben bromejades (cebades) si volies amolar el peix, per tant havies d'anar tots els dies a encebar-les. Si el propietari d'una pesquera, aconseguia fer bones captures en un dia, per la nit, anaven els pescadors veins i tiraven petrolieres, botelles i altres escombros per a espantar els peixos d'eixa pesquera i anaren a les pesqueres del costat. Mon pare deia que tenia que bussejar i llevar tots els escombros del fons de la pesquera i després tirava arena de la mar soletada per a fer el lloc mes agradable i que els peixos tornaren.

Hi havia un senyoret que en aquell temps de fam comprava la farina a saques i el seu "criat" s'encarregava d'encebar la pesquera uns dies abans que l'amo anara i es poguera divertir-se pescant. Quan venia l'amo, quasi tot el peix estava en la pesquera d'eixe senyoret, i els altres pescadors a penes feien alguna captura.

Hi havia un altre pescador que s'especialitzava a pescar llobarros grandots. Es pescava amb gambeta de riu, i quan en capturava un, el portava ràpidament a un restaurant de Gandia que li'l feia ben pagat.

Però si algú destacava pescant amb canya, eixe era el tio Moll.

2. El tio Moll i el porquet

El "tio" Moll era fadrí o tal vegada vidu, i es passava quasi tot el temps pescant, fins que es va avorrir de l'èxit que tenia. Sabia si el dia era bo per a pescar o no, i entenia molt de fer aparells de pesca.  Era el que més peix agafava de l'Estany de Xeraco amb canya.

Un dia anà a l'estany i digué "Hui no agafareu res!.." i així va ser. Un altre dia hi havia un amic pescant i no parava de tirar canyades i no feia cap captura, no arribava a enganxar cap peix. Moll li va demanar que li mostrara l'aparell, i apenes el va tocar, no sap ningú que va fer que digué: "Prova ara, a veure com quedes!", i a cada canyada en treia un de peix.

Tal era la fama que alguns li deien "el profeta" i li preguntaven com aniria la jornada de pesca.

Sembla que Moll, cansat de menjar tant de peix va decidir comprar un porquet menudet i crial-lo per després fer embotit i "frito". Com vivia a soles, en compte de tenir el porquet en una porquera, el va deixar solt pel corral, però el porquet no volia estar sol, i se les arreglava per a estar en companyia del tio Moll. 

Tanmateix que li passà a Miquel de la raboseta, li va passar a ell amb el porquet. El porquet semblava més un gosset que un porquet. Anava amb ell a tots els llocs i era molt obedient i juganer.

Però el temps passava i Moll li sabia malament sacrificar el porquet per a menjar llonganisses, tot i que estava molt cansat de menjar peix. Tant de temps passà que el baconet ja pesava més de deu arroves i era quasi com un joneguet de gran, i ja no se'l podia emportar com si fora un gosset que per on passava en feia de les seues. Si algun veí tenia el cacau assecant-se al sol o tenia una gàbia amb pollets prenent el sol al carrer, el porc podia fer algun acte de "vandalisme" si anava solt pel carrer.

Ja cansat de rebre marmolons per part dels veïns, el pobre Moll hagué de sacrificar el porquet que tant havia estimat.

No sé si el va vendre al carnicer, o si va fer "frito", però dubte que el "tío" Moll se'l menjara al seu benvolgut porquet, o tal vegada, com la fam no coneix la llei ....