14. El miracle del gra de blat. El reclutament de la Guerra de Cuba. El tio Albarder y los últimos de Filipinas

1. El miracle del gra de blat

Supose que seria cap al final del segle XIX, un avantpassat de la part materna, treballava en règim de semiesclavitud, per a Cristobal Almel·la. Eixe any resultà molt plujós, i el meu avantpassat no podia treballar al camp per a guanyar el jornal amb què mantenir a la família.

Fent cerques a Google apareix el Palau de Rojas, que explica que el primer propietari fou Cristóbal Almela (de Amellá) Ferrer casat amb Maria Dolores Rojas y Galiano, filla del IV conte de Casa Rojas.

Almel-la va vendre quasi totes les propietats als pobres, Orofila Fons Alminyana crec que donà l'hospital que té el seu nom en 1848.

Corria el rumor que tot i que Cristobal era molt ric, la senyoreta Almel-la (com era coneguda la muller), treia més diners d'un sol bancalet d'olives del cuquello que tota la hisenda del marit. Un quadre de la senyoreta Alme-la estava penjat a l'antic hospital. Este quadre és d'Orofila Fons i Alminyana

El meu avant passat, com no podia estar al camp, anava a casa el "senyoret" per a veure si plantejaven la faena del camp per a quan escampara l'oratge. Potser, però no ho sé cert, la muller d'este avantpassat fora la mare de la xiqueta que tenia el plorar de serp.

Plovia i plovia, poc o molt i no parava durant molts dies. I el meu avantpassat, romania quasi tot el dia a casa de "l'amo" amb una sensació d'impotència brutal.

Un d'eixos dies, el senyoret, tot alié dels problemes dels seus treballadors, entrà amb el meu avantpassat a una cambra plena d'espigues de blat, i per a fer conversa li va dir: "Mira el miracle de la vida, d'un simple gra de blat, hem aconseguit esta magnífica espiga! Hem de donar gràcies a Déu!...".

I el meu avantpassat, no pogué aguantar-se i el va interrompre dient: "Mire vosté ..., els miracles no arriben a ma casa! Ja fa una setmana que els meus fills no han menjat, i por tinc de tornar a casa sense un trosset de pa per a que puguen posar-se'l a la boca!. Així que per favor, no em parle de miracles!"

Al "pobre" Cristobal Almel·la, li va caure l'ànima, i va agafar una garba d'espigues de blat i li la donà al meu avantpassat, i li digué: "Això que no et torne a passar, agafa eixa garba i ves de pressa a donar menjar als teus fills".

2. El reclutament de la Guerra de Cuba

Segurament, un fill de l'avantpassat anterior, quan va complir l'edat, el van reclutar per a la Guerra de Cuba. 

Per a poder evadir eixa obligació havies d'aconseguir diners. He escoltat dues versions d'estos fets, la primera era que pagares una quantitat estipulada i ja no anaves a la guerra i la segona era pagar un home perquè anara per tu. Com ja sabeu, estes històries són orals, i alguns detalls o s'han perdut per oblit o per evolució de les versions al passar d'una boca a una altra.

Els diners es podien aconseguir si tenies un bon tros de pa, o si per contra si disposaves de crèdit o de algun fiador.

A este avantpassat de cognom Muñoz, li oferiren l'oportunitat de deixar-li els diners perquè el fill no anara a la guerra, i no va acceptar, ja que la quantitat era important i no es veia en condicions de poder-la tornar.

El fill anà a la guerra i no va tornar.

Tenia un germà que deien que era molt ben paregut, sabia de lletra i era molt alegre i trucava la guitarra (segons la meua àvia era una "prenda") i una dona més major que ell, que tenia fortuna es va enamorar d'ell i se n'anà de casa amb ella i "nunca más se supo". La meua àvia ens deia. "Algun dia tindreu notícies d'ell o de la seua descendència, li deien de cognom Muñoz".

Des que se n'anà ja fa més de cent anys, no hem tingut notícia....

3. El "tio" Albarder y "los últimos de Filipinas"

Ma mare quan anava a la processó, veia a un home vellet i primet, que desfilava al costat de les autoritats. Llamava l'atenció per la seua edat, i per la quantitat de medalles que portava, i el bastó de comandament.

Ma mare li preguntà a la meua àvia: "Mare, qui és eixe home?" i la meua àvia li va contestar: "Eixe és el tio Albarder, que fou dels 'últimos de Filipinas'. Eixes medalles les va obtenir en la guerra"

En 1945 es va fer la pel·lícula "Los últimos de Filipinas" que dramatitzava els 337 dies de l'assetjament de Baler.

Consultat a un familiar, que per cert ho desconeixia, va indagar i digué que este home no fou un dels que resistiren en Baler, sinó que va participar en la missió de repatriar els soldats supervivents que resistiren a Baler.

Però les persones majors deien que ell era un dels autèntics supervivents de l'assetjament de Baler.