7. Set històries de serps.
La serp, eixos rèptils que Wild Frank (Franc de la Jungla) ens ha ensenyat a respectar, han tingut molt mala fama i han sigut molt perseguits pels avantpassats. Han sigut considerades com a instrument del dimoni, i font de supersticions i històries malèfiques. Ja el Gènesi condemnà a la serp per engalipar Adam a caure en la temptació de menjar "la poma de l'arbre del bé i del mal". De les tres històries que us conte, sols una ix en defensa d'estos personatges del regne animal.
1. La legenda de la serp de Galduf
Al Camí Reial, abans de la dècada del 1950, separava la zona humida de la marjal, de la zona boscosa del Vedat, igual que la pintoresca carretera del Saler. Segons contaven els meus avantpassats, este paisatge era una prolongació del Saler. Imagineu-vos un muntanyar com el del Saler que arribava fins a Oliva sense interrupcions. A vegades bloquejava els llits dels rius i quan plovia les aigües s'ajuntaven amb les de l'Albufera. A la famosa batalla del Castell de Bairén conta com la zona prop de la carretera de Gandia estava inundada.
Esta zona, estava plagada de mosquits i era considerada insalubre, comptant amb una gran presència de "fauna no desitjable".
Les rates eren tremendament abundants, i les serps, que són un depredador natural de rates, aconseguien una grandària descomunal. De fet he sentit anomenar que al museu de Ciències Naturals en Madrid, hi ha un exemplar descomunal d'una serp capturada a la Devesa de Xeraco.
Este camí ha sigut sempre una font de llegendes, abundaven els bandolers (també al Barranc de l'Estret a la Barraca on encara estava en boca dels majors esta estrofa: "m'han parat al Barranc de l'Estret, mare, i no m'han robat.. perquè no portava diners!" ). Hui encara, s'escolta "A robar... al Camí Real".
Però el tema que ens tracta, el protagonista principal és una serp de grandària considerable. No sé si serà veritat (ja que també es conta com a verídica la història de la Reina Mora que es va tirar pel barranc i sembla que és mentida, però sí que és veritat la del cavaller que va caure a l'Ullal que li dona el nom, tot i que és mentida que el cavaller fou arrossegat per les aigües subterrànies fins arribar a la mar) . Hi ha moltes dicusions al respecte. També hi ha grabacions orals.
Esta serp en qüestió, ja no es conformava a menjar rates, ja que s'havia fet tan gran que no es podia colar dins dels caus de les rates i conills, i va passar a depredar éssers humans, ja que eixe camí era molt transitat.
Tal va ser la fama d'assassina de persones, i al mateix temps tal era la por a les supersticions, que la gent procurava no viatjar sola per eixe camí, i menys amb fosca o boira. Ningú volia enfrontar-se a este animal i donar-li captura.
Però en eixa època el maltractament que tenien els presos era brutal, a penes menjaven, estaven agarberats a les presons, i eren víctimes de malalties per les males condicions higièniques.
A un pres, que tal vegada havia sigut empresonat per algun motiu fútil o tal vegada havia sigut acusat falsament per temes de la inquisició, o ves a saber per què, li s'ha va proposar la llibertat si s'encarregava d'abatre la famosa serp.
Este personatge li deien Galduf, i acceptà sense ficar pegues, per fí tenia l'oportunitat d'eixir de l'infern que era la presó en aquella època.
Per a tal menester, li s'ha va dotar d'un trabuc (que és letal a curta distància, ja que escampa la munició en un rogle com una manta i no cal tenir punteria), i pel dia patrullava ell sol, per la zona on més incidències havien ocorregut, atribuïdes a la serp. A la nit, l'encadenaven perquè no fugira.
Com ja sabeu, les serps, després d'engolir una presa que pot ser que pesa més que ella, es tiren a vegades un més en fer la digestió i, per tant, no cacen. En eixe temps solen estar amagades descansant.
El pobre Galduf, patrullava a peu infructuosament sense veure rastre de la serp, dia darrer dia... Però per fi, la serp va fer acte de presència. Qui millor presa que el pobre Galduf, que anava tot tranquil i solitari desprevingut després d'estar tants dies sense veure la serp!
La forma de caçar de la serp, era pujar dalt d'un arbre molt alt que formava un balcó sobre el camí. La serp es camuflava com si fos una branca grossa de l'arbre, i des d'eixa talaia, sols es deixava caure sobre la presa amb la boca ben oberta i per sorpresa propinava un mos i s'enrotllava, constrenyent la presa, l'ofegava, i després se la tragava.
Eixe dia tal vegada feia calor, i Galduf es va refugiar del sol baix d'eixe arbre. A l'estar sol, sense poder conversar amb ningú, va ser capaç d'sentir el soroll de la serp menejant les branques en el moment que es va llançar des de dalt de l'arbre. Galduf es girà cap amunt i veié la serp caient sobre ell. En eixe moment, es va ajupir i acatxant la mirada cap a terra i ficant-se el trabuc encarat cap amunt, disparà d'esquena sense mirar...
En oir el tro, els vigilants anaren tan aviats com van poder i van trobar un panorama dantesc, per una part la serp, amb el cap pràcticament desfet, estava fent moviments desesperats, pegant voltes com si fos un cocodril o una anguila quan caça una presa, per altra banda, Galduf estava a terra estamordir, tot blanc com si estiguera mort, i la sang de la serp, tenyia el terra.
Sembla que va rebre un cop molt fort al caure-li la serp damunt, ja que esta es va tirar des d'una altura considerable i tenia gran envergadura. Els guàrdies es van interessar per l'estat de Galduf, i este, es va recuperar en veure que el perill havia passat i que romania estalvi.
L'endemà Galduf va rebre la llibertat .. i "colorín colorado, desgraciadamente .. este cuento no ha acabado".
Al cap de pocs dies Galduf, va morir, sembla que el cop que va rebre, juntament amb l'esglai rebut es van aliar per a segar la vida d'este home. Tal vegada sembla més lògic que haja agafat alguna malaltia transmesa per la gran abundància de mosquits de la zona. Galduf va ser l'última víctima post mortem de la serp.
Tot això ens ensenya que la llibertat, és un bé molt valuós i que hem de saber valorar-la.
2. La serp que mamava d'una "rebesàvia meua"
Esta història almenys com a verídica me l'ha contada la meua àvia. Pel recompte de generacions sembla que li va passar a una rebesàvia meua o tal vegada a sa mare, però no es remunta a temps anteriors a esta.
Ja fa més de 100 anys que va passar este fet. En eixa època el poble no tenia ni la quinta part de la grandària que té ara. El carrer Mitja Galta es deia així ja que sols hi havien cases a la part de ponent.. El poble s'apinyava al peu de la muntanya per a aprofitar les zones mes baixes per a conreu.
La majoria de cases estaven molt a prop de la muntanya, i era molt corrent que els xiquets jugaren allí.
Un dia la filla de la meua rebesàvia, que era lactant estava plorant, i un home castellà que va passar per allí, a l'escoltar la xiqueta digué: "Esta niña tiene el llorar de serpiente!"
La meua rebesàvia li va preguntar per què deia això, i l'home li va aclarir la cosa dient: "Hay serpientes muy cucas que saben que hay un lactante y lo huelen y se cuela por una rendija en la casa y esperan a que la madre entre en sueño profundo. A continuación aprovechan un instante que la cria abre la boca y le introducen la punta de la cola en la boca a modo de chupete para que calle. Acto seguido es la serpiente la que se apodea del pezón de la madre i mama pero con mayor suavidad que la cria, evitando que la madre se despierte. Este hecho hace que la cría no se nutra como debe y al chupar el rabo de la serpiente le deforma la boca de cierta manera provocando el lloro característico que llamamos 'de serpiente' ".
La rebesàvia es veu que la va deixa recelosa, i va avisar al marit i tal vegada a sa mare, per a fer guàrdia tota la nit. I en efecte, eixa nit la serp no fa faltar a la cita amb la seua ració de llet humana, i baixant des de la muntanya, la van pillar entrant per la finestra que es veu que estava oberta, ja que era estiu, cap a l'habitació on estava la mare gitada amb la xiqueta. La serp va ser executada de seguida, i la xiqueta va tornar a plorar com caldria.
En aquella època la mortalitat infantil era molt gran, més de la meitat dels infants morien abans dels tres anys, i crec recordar que la meua àvia deia que eixa xiqueta va morir sent una cria.
3. Les rates no van al sequer del "tío" Pelagallos
El "tio" Pelagallos era un dels homes que desafiaven les supersticions, i tenien una capacitat d'observació considerable. Este senyor va nàixer al segle passat, per tant, i ja fa molts anys que va faltar.
Eixe malnom de "Pelagallos" segons em contà mon pare, l'il van posar ja que era mes valent treballant que els jornalers forasters que es ficaven una ploma al barret per a inidcar que eren veterans amb la sega de l'arròs.
Este home s'adonà que les serps eren unes grans depredadores de rates i ratolins, i tenien un avantatge sobre els gats... que a continuació explique de manera senzilla amb un refrany popular que diu "això t'agrada més que a un gat cagar-se en l'arròs".
Totes les serps que pillava al camp, les ficava dins la brusa i amb la faixa no les deixava escapar-se. La serp estava en contacte directe amb la seua carn, i no li feien res.
Quan arribava a la caseta del sequer, les soltava. Clar les rates si que anaven al sequer, però tenien la vida molt curta. Algunes serps, anaven ben alimentades i pel temps algunes agafaven una grandària considerable, i tant és així que hi havia gent que quan entrava a la caseta i les veia, eixia fugint espaordits.
De segur que Frank de la Jungla n'estaria orgullós d'este home. No sempre les serps han de ser "els dolents de les pel·lícules".
4. Les serps com espantaocells
Fa poc m'han contat que quan es conreava arròs a Tavernes (fins a la dècada dels 1960), alguns llauradors empraven les serps per a fer espantaocells.
Primer que res caçaven unes quantes serps i estacaven una canya en el fang de manera que isquera mig metre com a molt de la superfície de l'aigua. A la part de dalt de la canya lligaven la serp de la cua de manera que poguera tindre part del cos tocant l'aigua.
Quan s'apropaven els teuladins i altres ocells i aus a menjar-se les espigue d'arròs, la serp s'espantava i es plantava, provocant que els ocells fugiren. Les pobres serps aguantaven uns quan dies en eixa posició estat fins que es morien, donant temps als llauradors a poder segar l'arròs amb menys pèrdues provocades per les aus.
Tot i el maltracte animal, la població de serps era abundan en les marjals. Ara apenes es veuen serps
5. Les serps de la Muntanyeta de la Mina
Mon pare, quan va tornar, ens va preguntar que fèiem dalt del cotxe, i quan li vam contar el motiu es va riure i ens va dir "poregosos".
6. La serp amb cabellera de la Muntanyeta Redona o d'Alcudiola
Ací tenim les imatges d'un vol anterior per a veure com eren les muntanyetes esmentades abans de ser transformades. La Muntanyeta Redona o d'Alcudiola era la mes gran i va ser quasi tota endorrocada per a obtindre pedra, grava i sorra per a fer la via del tren de rodalia que va des de Gandia a València. Esta via va substituir l'antic ferrocarril de via estreta que passava per Tavernes. Ara ens hem de desplaçar per agafar el tren.
Quan estaven traient pedra de la Muntanyeta d'Alcudiola, l'operari al càrrec de l'excavadora, matà una serp enorme que estava amagada en una petita gruta d'esta muntanya calcària. L'home no s'esperava que hi haguera serps d'eixa mida per estes latituds.
La descripció d'este animal és: "Tenía la cabeza como un melón blanco mediano y los ojos eran tan grandes como perras gordas. De la cabeza les salían unas crines".
Esta descripció correspon a la "serp amb cabellera" que anomenaven els vells. Hi ha una expressió per anomenar un lloc on hi ha moltes deixalles o trastos: "Ací hi ha fins serps amb cabellera".
7. La Serp del Clot de la Font
Quan mon pare tenia al voltant de 12 anys o siga al voltant de 1940, en el dia de la Sang que és el segon dimecres de juliol, anà al Clot de la Font com era tradició al porrat que es feia eixe dia.
Ja estava la reixa que protegix el naixement de l'aigua perquè la gent no entrara a embrutar-lo. Fins a la dècada dels 1990, hi havia una canonada que portava l'aigua del Clot de la Font fins a la Font de la Bola, al carrer Grabriel Hernàndez, en enfront d'on estava l'antic hospital.
Foto dels anys 1920 del llibre del centre escursionista: Retrobem les nostres arrels
Eixe any fou extremadament sec (pot ser eixe any fora dels últims d'un cicle de sequera del fenomen del "Niño i la Niña"). Mon pare va conéixer el riu Vaca sec pràcticament tots els anys. Mon pare ja em contava la famosa història de la Bíblia on Josep va explicar el somni del faraó de les "set vaques grosses i les set vaques primes", com una conseqüència del fenomen meteorològic esmentat, que encara no es coneixia.
Quan el Clot de la Font tenia poca aigua, es tancava una petita comporta per a fer un rebals d'aigua i així poder regar la partida de l'Ombria.
Al matí es va gastar l'aigua embassada per a regar i a la vesprada, el Clot estava quasi sec i la poca aigua que hi quedava estava bruta perquè els xiquets entraven dins a jugar.
Mon pare, tenia una botija menuda i com la volia omplir d'aigua clara, li es va ocórrer travessar la reixa i entrar al naixement i agafar aigua clara. Mon pare sempre ha sigut baixet i prim, i quasi s'allibera de fer la mili per l'estatura, però això es conta en altra entrada.
La reixa era molt estreta (tal vegada era un poc més ampla que la que hi ha ara), però va aconseguir travessar-la. Una vegada dins, ficà la botitja baix de l'aigua i començà a omplir la botija. Quan ja la tenia quasi plena, alçà un poc la vista cap pedra gran que tenia al costat i es veu una serp enorme enrotllada en la pedra i mirant-lo fixament. De l'esglai que va tindre es va quedar paralitzat, la serp apenes estava a un metre d'ell, i pensava que de segur si haguera volgut, se l'haguera pogut tragar. Deia que tenia els ulls com a "xavos" de grans (igual que diria posteriorment el treballador de l'excavadora de la Muntanyeta d'Alcudiola). Mon pare va retrocedir a poc a poc fins a eixir de la reixa.
Quan va eixir, va veure a una mena de guarda que hi havia a la postguerra vigilant, que tenia un fusell, i que era "castellà" i li va contar l'experiència de la serp. Este guarda o no s'ho va creure o va tindre por o tal vegada cregué que mon pare estava exagerant. Però la serp sols es veia si travessaves la reixa. Per tant, mon pare fou l'únic testimoni.
L'explicació que donà mon pare era que la serp hauria baixat de la muntanya i com tenia tanta set, va beure massa aigua i tenia l'estómac ple i no el va atacar....
Comentarios
Publicar un comentario