El "mal art" segons la meua opinió sembla ser provocat per hipnotisme. Hi havia hipnotitzadors molt bons com el "Professor Alba" del que ja hem parlat abans. Ací teniu un vídeo on un hipnotitzador és capaç d'hipnotitzar al 85% de la sala, per a veure com actuen i ho aconsegueixen.
1. El misteri de les anguiles
El meu besavi patern, un tal Xoxim Escrihuela Magraner, presumia de no tenir por. Hauria de tenir un caràcter un poc especial, ja que volia tindre un descendent que tinguera de nom Xoxim (Joaquim). Com el primer fill que nasqué fou una xica li va ficar el nom de Joaquina (Xoxima). Posteriorment, naixeren Eduardo (el meu avi) i un altre germà Llorenç que no va tindre descendència.
Ell es feia el valent i feia bromes als amics, dient que ell no tenia por d'anar a caçar o pescar de nit el dia de les ànimes. Tant fanfarró era que va contar una història ridículament fictícia que la va fer creure als amics (o això creia ell).
La història deia que un dia de les ànimes anà a casar ànecs a la "Partida", i li va passar una anècdota d'allò més desbaratada.
La Partida és la Partida arrossar, que tenia mig metre d'aigua i en una zona delimitada hi havia bocois on els ficaven els caçadors que estaven a l'espera dels ànecs.
Al cap d'una estona d'estar dins del bocoi .. escoltà una música que cada vegada anava prenent força ja que anava apropant-se. De sobte veié unes siluetes negres volant (quadrilla de bruixes, cadascuna volant sobre la respectiva granera a l'estil de Harry Potter), però estaven al mateix temps trucant un instrument, una d'elles trucava el bombardí. Ell digué que es va encarar cap a una silueta negra que veia i va disparar l'escopeta i li pegà a la bruixa del bombardí que presa per sorpresa, soltà un crit fort de dolor, però no la va tombar, i la pobra, ferida, va soltar el bombardí, que va caure dins de l'aigua amb un gran estrèpit.
Tan supersticiosos eren els amics que alguns s'ho van creure.
Però un dia, cobrà amb la mateixa moneda.
Ell decidí anar a pescar a "la molinada" la nit de les ànimes al riu Vaca, just a la part menys llunyana de sa casa, prop de l'Assut. Els amics li digueren que eixa decisió no era prudent, ja que eixa nit passaven coses molt estranyes.
La pesca de la molinada consisteix a agafar un nombre de llombrígols suficient i amb una agulla llarga els travessa amb un fil des del cap "fins a la cua" fins formar una rastrera del voltant d'una braça. Esta rastrera s'enrotlla amb la palma de la mà i es lliga d'un extrem i es fica una plomada prou gran. Hi ha un vídeo d'esta pesca tradicional en s'Albufera de l'Alcúdia (Mallorca).
Les anguiles no es fereixen, ja que no hi ha cap ham. L'anguila mossega l'esquer amb tanta emoció i s'enrotlla, que és treta de l'aigua sense amollar-se. A més es disposa una mena de paraigües invertit que és on es dipositen les captures.
El meu besavi tingué una jornada de pesca memorable, com diuen els pescadors, "se'l van papar". Va omplir un cabàs ple d'anguiles. Al cap d'una hora o dos d'haver-se amagat el sol, va decidir tornar a casa, ja que ja en tenia massa.
El cabàs, que estava ple d'anguiles pesava prou, i a més la caminada tot i que no era llarga, anava de pujada. A la meitat del trajecte es diu per a si mateix, en una veu no massa alta: "recollons com pesa el cabàs". I sentí una veu molt prop d'ell que li contestà "i.. més que pesarà". El meu besavi, sorprés i estant sol i a fosques, començà a caminar més de pressa cap a casa sense girar-se. Però el cabàs cada vegada pesava més i més. Per fi, arribà a casa, obrí la porta, entrà el cabàs que pesava més que un deute, encengué el cresol .... i sorpresa!, el cabàs estava buit!
2. El misteri del llums que s'apagaven i els sorolls de la fosca.
Mon pare Lluís, tenia un avi d'edat avançada (en este cas el avi matern, també conegut afectuosament com "l'avi socarrat" Vicente Grau Cardona) i sa mare li va dir, que es quedara a la nit amb el seu avi, ja que estava sol. Mon pare tenia germans, oncles i cosins que també podien fer el mateix, però sa mare va insistir que anara ell, ja que els altres per a escaquejar-se deien que tenien por.
La decisió de sa mare no era negociable, per tant, anà a casa el seu avi a fer-li companyia.
La primera nit, entrà a casa i encengué el llum de l'escala i quan arribà a mitjan escala, els llums s'apagaven. Baixà i els tornà a encendre, però quan estava altra vegada a mitjan escala, li'ls tornaren a apagar. A la tercera vegada decidí pujar a fosques.
Una vegada dalt, entrà a l'habitació i es gità, i quan va apagar el llum, escoltava com arrossegaven cadenes, obrien i tancaven les portes de l'armari rober amb força, i tiraven trastos a terra. Però quan tornava a encendre el llum, tot estava normal.
Com estava molt cansat d'estar tot el dia treballant de sol a sol al camp, fent feina molt pesada, ell va pensar, quan es cansaren ja pararien, i es va adormir.
El seu avi no va sentir res en tota la nit.
Esta situació va durar almenys una mesada més, fins que es van cansar i van desaparéixer els fenòmens estranys.
Mon pare contava que hi havia un conegut que li va passar el mateix cas i es va emportar una garrafa petroliera a l'habitació, i quan començà "la festa", ell començà a pegar colps a la petroliera fent-la servir com una mena de tambor i cridava fort "el soroll es menja al soroll, ja us cansareu!!", i quan es van cansar es va adormir.
3. Els cànters que semblava que es trencaven.
El meu besavi matern (Modesto Estruch Selfa) també tingué experiències de "mal art" al final del segle XIX. Ben jove se n'anà de casa i amb un burret repartia aigua de la Font del Canut, i es guanyava la vida així. Es quedava en una habitació en la cambra a casa d'una velleta, que tenia una quadra per a deixar la burreta i l'aparellada de la burreta i els cànters per a portar l'aigua.
Font del Canut.
Foto de Lolin Bo (Història de Tavernes de la Valldigna en fotografies)
A la nit sentia uns sorolls com si trencaren els cànters, però per matí en alçar-se, tot estava normal. El meu besavi pensava, que com anava ell a tindre por, si la velleta que estava més prop del soroll no en tenia?
Un dia, li va preguntar a la velleta si també sentia els sorolls, i li va confessar, que quan va començar a sentir els sorolls ella també, ja no es gitava en eixa casa, que creia que els sorolls els feia el meu besavi, i tenia por d'ell.
Ja no sé com acabà la història, però crec recordar que el meu besavi va canviar de casa.
4. El misteriós gos simpàtic que creixia desmesuradament
Hi havia un xic que festejava amb una xica que vivia no sé si en Favara o en una casa al mig del camp tal vegada son pare era el caser de la casa que estava en l'hort.
Este xic anava de nit a peu a veure la núvia, i per precaució portava una pistola.
Pel camí, a les "Oliveres d'Alberola" trobà un gosset menudet que li feia carantoines, i de manera juganera, es travessava sota les cames i quasi el tombava. Però cada vegada que el gos passava per baix les cames, anava creixent. Tantes vegades va passar que el gos era tan gran que quan intentava passar el tombava.
Ell pensà, ací hi ha un graciós fent-me "mal art", ara veurà ell. S'acatxà buscant algú per sota les oliveres, ja que feia una lluna prou brillant i no va veure a ningú. En aquella època hi havia més oliveres que ara, hi es va col·locar a un extrem d'una tira d'oliveres i va fer un tret amb la pistola en direcció longitudinal de la tira a l'altura dels creuers dels troncs, pensant que l'hipnotitzador estava dalt d'una olivera.
Al primer tret, el gos es va esfumar a poc a poc fins que va esvair com el vapor que ix d'una olla calenta. Ja no tingué més eixa experiència.
5. El misteriós personatge de la capa
Hi havia un altre xic amb una circumstància pareguda al primer o tal vegada fora el mateix, però la tradició oral a vegades tergiversa els fets.
Este sembla que anava a cavall, i es trobà a un individu envoltat amb una capa que no mostrava la cara, i s'apropà a ell i li digué: "Per favor, cavaller, em podria donar foc?".
El cavaller va accedir a donar-li foc. Tragué el tradicional eslavó metàl·lic de cadena i amb pedernal per a fer espurna (espurna) i encendre la metxa, i li digué, "ja pot encendre el cigarret!".
Però l'emmascarat va rebutjar la seua ofrena d'esta manera: "Jo no vull foc d'eixa mena, jo vull foc de l'altre que tens tu a la canana!"
I el cavaller tot confós li va contestar, "de la pistola?, n'estàs segur?" I l'emmascarat li contestà: "Correcte d'eixe foc és el que vull!".
El cavaller tragué la pistola i li digué "Tu ho has volgut!, Jo a estes hores de la nit no estic per a bromes!", i disparà dues vegades i la pistola va fer falta. De sobte l'home de la capa va desaparéixer en mig de carcallades molt sonores!
L'endemà al "casino" del poble va treure la pistola i hi havia 2 bales a la recambra que tenien la pistonada marcada i no havien explotat. Allí dins del casino, li van posar un caixó perquè disparara les bales, i esta vegada no van fallar!
6. Els xanglots de raïm de la barraca
Fins a la dècada de 1960, era molt normal anar a estiuejar al marge de la mar durant quasi un més per Sant Jaume, on es muntaven barraques. Feien una mena de pou d'un metre i mix i ficaven una bomba manual de pistó on treien l'aigua per a l'ús domèstic i la compartien moltes famílies.
Una vegada, la meua àvia materna (Dolores Estruch) va ser testimoni (per la dècada entre 1920 i 1930) de com un home, que era coneixedor dels misteris del "mal art" (hipnotisme de masses), va acomboiar a un grup de persones que estiuejaven per a riure un poc. Els va dir que entraren a una barraca, i al cap d'una estona veurien una parra amb uns xanglots de raïm espectaculars... però que no foren aprofitats i per favor que no en colliren cap.
Una vegada aparegué l'esmentada parra, els singlots que tenia, cridaven l'atenció, i amb la calor que feia i la fam que hi havia, van treure una navalla i decidiren cadascú tallar el singlot i emportar-se'l cap a la seua barraca. Però sentiren una veu que cridà "No feu això!".
En eixe moment els xanglots de raïm no eren tals, sinó el nas de cadascú que estaven a punt de tallar-se'l! L'esglai fou total, quan s'adonaren que estaven a punt de tallar-se el nas!
L'experiència sols fou graciosa per als que no van participar.
Comentarios
Publicar un comentario