9. El meteoròleg del carrer Sant Josep (I)
1. Meteorolgia per necessitat
Podeu anomenar-lo meteoròleg, visionari de l'oratge, gurú o simplement un observador del firmament i del vent.
En efecte, eixe era el meu avi patern. Sempre estava observant la força i direcció del vent, la forma i localització dels núvols, la mar i els seus sorolls. No he tingut la sort d'haver-lo conegut, ja que va faltar relativament jove, abans que jo nasquera.
De segur que no podia competir amb els meteoròlegs actuals i els seus instruments actuals de mesura i teledetecció, també és segur que errara moltes vegades els pronòstics, però també és ben cert, que les persones del veïnat consultaven amb ell la previsió del temps a efectes d'organitzar la feina. Una segona opinió sempre era ben rebuda. Però en eixe temps la meteorologia a Espanya no estava gens avançada, i els llauradors havien de consultar altres fonts d'informació.
Si el dia era plujòs, havien d'estar a casa fent cordell, cabassos o arreglant els ferraments. Si feia ponent, havien de regar. El vent fort també limitava certes feanes.
Per tant el coneixement de l'oratge era molt important.
Alguns dels coneixements que ha transmés a mon pare eren:
- Si la mar "brama" a la banda de Xeraco, al cap de tres dies, si no plou, almenys hi ha canvi de temps. Per a que es complisca la predicció, el soroll ha de ser fort i s'ha d'escoltar a prou distància i al menys de forma continuada. Quan està plovent i la mar brama per Cullera, deixà propmpte de ploure.
- "La tramuntana no me la encenderás mañana", que significava que fa fred, mareja la mar i la caça i la pesca no eren abundants. "Amb gregal, ni peix ni pardal".
- "Quan la mar s'arraça veste'n a casa" en contraposició de "l'ull de ponent". Si s'arrasava per ponent, la pluja parava de seguida, però si ho feia per la mar, esta podria ser intensa abans de parar. El dia 23 de maig de 2023 es va arrasar el temp començant per la mar, el procés fou lent fins que van desapareixer quasi tots els núvols, però al dia següent va tornar a ploure (poc però va ploure)
- Si la pluja ve del nord-oest, esta serà duradora.
- "Quan les cabretes pasturen .. aigua segura". Les cabretes són una espècie de "núvols a l'estil de les borreguetes" però mes grans i no tant nombrosos que estan damunt la mar. Solen fer acte de presencia quan hi ha un front de ponent i dins la mar, a part de formar tronades, es formen estos nuvolets. Això indica que el front ha rebotat o ha format una DANA, i la pluja es produeix al dia següent.
-El "ponent la mou i el llevant la plou", refrany que no sempre encerta ja que el ponent rares vegades porta aigüa, a no ser que el front associat forme una DANA al entrar al Mediterrani.
- La palmera també la coneixia, pot tenir diverses formes i orientacions. Per la forma de borreguetes senceres o desfilassades indicaven pluja o vent respectivament. També l'orientació era important, si anava de sud -nord o de est-oest.
- Si durant el dia el vent anava canviant de direcció passant per ponent, llevant, tramuntana i llebeig, eren símptomes que estavem al centre de la borrasca i per tant les possibilitats de puja eren grans.
- "Si veus el capell (de Dénia) pica espart i fes cordell", senyal de pluja al cap de un o dos dies. El cordell com ja s'ha dit, es feia en dies de pluja.
- "La posta roja, ponent o aigua", la majoria de vegades pronosticava ponent, sobre tot quan la coloració també portava tons violeta i nuvols desfilagatxats, però quan la tonalitat era color taronja sense tons violeta, amb nuvols acotoempelats, podria esdevenir en pluja.
- "Per Tots els Sants ponent". Fa temps el ponent de Tots els Sants era quasi segur, Ara amb el canvi climàtic, el ponent sol endarrerir-se més enllà de Tots els Sants.
- "Bona entrada del arròs .. mala entrada del cacau, i a l'inrevés". Que vol dir que les pluges de la tardor o venen a final de setembre per la sega de l'arròs o en octubre per l'arreplega del cacau.
- "La luna de octubre ocho descubre y si llueva nueve", era un refrany que mon pare li feia molt de cas.
- Els vents terrals. Mon pare en va ensenyar una vegada els vens terrals. Des del Rafol, un dia que estavem encanyant (ficar forquetes) pel més de setembre es podien escoltar el soroll dels motors pausats de les barques de pesca. Això sí, l'autopista no estava encara. Apenes feia vent però les barques semblaven estar al teu costat. Fou una gran experiència. Ara este fenòmen l'he sentit, però amb el soroll de l'autopista des del carrer Sant Pere de bon matí. Ja no és el mateix. No sé este senya del temps que vol representar. Supose que quan els vents venen de llevant pel matí és signe de de temps humit imminent.
Amb tota seguretat algun senyal d'aigua s'ha perdut, però de moment ens haurem de conformar amb estos, que els llauradors de segur, la majoria coneixen.
2. No hi ha enemic menut. La grip espanyola
El meu avi va estar malalt en plena epidèmia. Els símptomes que tenia era que no podia fer de ventre i febra. Hi havia molta gent que moria amb eixos símptomes.
Els amics que l'apreciaven molt, anaren a sa casa perquè isquera i li pegara el sol, i a més per a anar a caçar, que deien que hi havia moltes perdius a la montanya.
Per fi el convenceren i anà amb ell, però amb la gran sort que li entraren ganes i pugué fer de ventre i tornà completament sa i sense febra.
Jo he estat pegan-li moltes voltes a eixos símptomes, ja que no quadren amb els símptomes que tenien en altres llocs on van patir la grip. Per fi, llegint un article d'Encarna Sansaloni, en el llibre de festes del poble de 2022, vaig entendre el que passava. Segons conta la cronista oficial del poble, a Tavernes es combinaren altres malalties pandèmiques amb la grip, provocant un còctel mortal. Algunes d'estes malalties afectaven l'aparell digestiu.
Tot i que va poder salvar-se en la pandèmia que afectava majoritàriament a la població de la seua edat, i que ell tenia totes les bolletes per a no haver sigut víctima de la grip espanyola, prop dels 50 anys va faltar víctima d'una simple grip o infecció mal curada. A l'any següent ja hi havia penicil·lina a les farmàcies i tal vegada no haguera mort tant jove.
Hi havia persones que compraven la penicil·lina a Andorra, abans que n'hi haguera a Espanya o quan no en podien aconseguir facilment, però a un preu desorbitat.
3. El bou
El meu avi era molt aficionat a la caça i la pesca. Uns anys abans de l'incident de la grip espanyola, estava caçant amb una escopeta de cartutxos menuts que les destinaven als caçadors menors d'edat per què practicaren. Amb esta mena d'arma de foc, sols es podien caçar preses menudes, com a molt, algun conill, sempre que es disparara a distància curta.
Estava a l'Ombria, prop del Bolomor. Ahí hi havien garrofers que eren conreus de secà, ja que era quasi impossible elevar l'aigua amb un cavall a eixes cotes.
Eren festes del poble i gràcies al fet d'estar caçant i estar alerta al que l'envoltava, va poder veure un bou que s'havia escapat. No era un jònec ni una vaqueta, era un animal gran. El bou començà a còrrer cap a ell per a topar-lo, i el meu avi, pujà a un dels garrofers que hi havia allí, i va romandre una bona estona.
Fotos del Facebook de Clara Vidal Climent
El bou començà a topar el garrofer, després es cansà i començà a mirar-lo, estava pasturant al voltant però sense perdre'l de vista.
Per fi el meu avi es cansà i disparà al cap del bou per a veure si l'espantava i el deixava tranquil, però això va indignar més a l'animal que començà altra vegada a topar el garrofer i bramava "com un bou" i valga la redundància. El tret amb una escopeta tant menudeta era incapaç de passar la pell del bou i menys encara el ossos tant forts que hi tenen al cap.
El meu avi, esperà fins que el bou, que estava just baix d'ell, li donara l'esquena. Sense esperar un minut més disparà a les criadilles del bou, i ara si que el bou va fugir espantat, i el meu avi pugué tornar a casa.
4. La guerra d'Àfrica
Tot i que estigué a la guerra d'Àfrica, el meu avi tingué sort, ja que quan el reclutaren, ja havia passat el desastre d'Annual, i supose que seria a l'època del "Desembarco de Alhucenas". Una de les missions que va prendre part era el rescat de tropes espanyoles que havien quedat assetjades per les tropes del Rift.
En eixes missions estava Franco, que encara no era general. Molts dels soldats rescatats estaven quasi in extremis, amb una deshidratació extrema. Contava el meu avi, que estos soldats si es subministraven molta aigua de colp, a vegades morien, i el costum era que prengueren menuts glops d'aigua a poc a poc, fins que aconseguien hidratar-se.
Sembla que a la guerra o mates o et maten, i el meu avi, que tenia una bona punteria, supose que algun soldat enemic li haurà "foradat el bitllet", cosa molt lamentable, però ell complia ordens....
Comentarios
Publicar un comentario