Històries orals

 1. El paraigüer Recorde que anàva un home pel carrer arreglant paraigues. Normalment arreglava les varilles que es oblaven i trencaven pel vent. En aquella època de la década de 1960, els aparells (paraigües, tissores, ganivets, llegons, etc.) eren cars en relació al sou que es guanyava. El paraiguer tenia un foguer de carbur i amb el calor que obtenia era capaç de soldar les varilles trencades, i arreglava els paraigües. S'assegava al sol i arreglava el paraigües davant del client. De segur que per on soldava no es tornava a trencar ja que al matex temps que soldava, reforçava la varilla. El "pellero", peller o pellisser En la d'ecada de 1960 era normal criar conills en casa, i la meua àvia materna solia guardar les pells del conill, i quan venia un home pel carrer cridant "Je'l pellero! qui té pells de conill per a vendre?", ixia la meua àvia i li donava les pells a canvi de un parell de caixes de "mistos" (llumins). Els pellers solien passa...

A quina mala hora arribà el cianur a Tavernes! 1. Les lones Amb l'arribada de noves plagues al conreu del taronger, pensaren que el cianur era una forma d'acabar amb els paràsits. Però si banyaven els tarongers amb una mescla de cianur, o mataven els tarongers o enverinaven la collita. Al final pensaren que envoltant l'hort amb lones per a que no hi hagueren fuites gassejant amb cianur es podien mater les plagues. Sembla que l'invent funcionava, i amb una nit era suficient. Puc pensar que de nit els arbres sofrien menys ja que els arbres de nit no fan funció clorofílica i el sol no calfa les lones i per tant no puja la temperatura a l'interior. Recorde que sent jo ben menut, al voltant de 4 o 5 anys, una terra propera a la de mon pare estaven gassejant-la i les fuites de cianur arribaven fins allí amb una olor insuportable. La meua àvia materna dia: " Estan tirant les lones ". Tambe es dia "entoldar". Mon pare em dia que mesclaven en aigua unes b...

 2. Resum "no oficial" de la biografía de Francico Tàrrega Ja que veure quina història ha passat este home, ha tingut un fum de desgràcies i que al mateix temps alguna d'estes desgràcies l'han reforçat com a persona i li han donat certa sort. El fet lamentable que la seua mainadera el llaçara a la séquia per a que no plorara i la deixara festejar amb el seu nuvi militar, provocant-li ceguera parcial, fou el desencadenant per a que es dedicara a la música i tant mateix no anara a la guerra. La mentalitat de l'època era considerar que els cecs sols tenien com futur ser músics, i el pare, amb pocs recursos econòmics es gastà molts diners amb professors de música. Dos dels professors de música eren cecs, no sé si perquè no hi havien professors més econòmics o per a que anara Tàrrega fent-se la idea que eixe era el seu futur. Que als 8 anys llamara l'atenció de Julián Arcas que era el guitarrista "super star" de l'època, ja mostrava el repuntar del ge...

No sé si Francisco Tàrrega ha estat alguna vegada per Tavernes. Mon pare que era llaurador i aficionat al llaüt que tocava d'oït, si que l'havia sentit anomenar. Mon par deia que quan un guitarrista tocava i s'acompanyava al mateix temps era un guitarrista consumat, i que es podien contar amb els dits de la ma. Això de tocar i acompanyar, ja es un mite i qualsevol estudiant de guitarra clàsica de conservatori elemental, als pocs anys ja toca i s'acompanya en melodies senzilles. A Arturo Cholvi jo l'he escoltat tocar i acompanyar-se, però molt poques vegades, i sols quan li s'escapava, ja que no volia fardar. Non pare deia que Tàrrega tenia fama de ser el millor guitarrista del mon. Com sabia mon pare això si no no tenia accés a la cultura? Anirem descobrint-ho poc a poc. 1. Resum "oficial" de la biografia de Francisco Tàrrega. Recomane estes tres webs: Vicente Gil que té gran quantitat de documents i imatges Francisco Herrera per la seua cronologia de...

El fenómen en massa d'estiguejar en barraques pel que em fa la memòria va desaparéixer al final de la dècada de 1960, i posteriorment al principi dels 1970 alguna vegada n'he vist alguna però poc. Les úniques fotos que he aconseguit de les barraques són de Santa Pola. Semblem molt paregudes a les que hi havia ací a Tavernes. Les adjunte fent referència a la seua web  https://datilsandtours.com/las-barracas-a-la-vora-del-mar-en-santa-pola/ En les fotos es pot apreciar com eren les barraques. Pel que recorde el que em dia ma mare per Sant Jaume ja solien estar les barraques plantades. Anàven amb carros tirats per cavalls i portaven tots els ensers que creïen necessaris, per a dormir, cuinar, etc. Alguns portaven la gabia plena de pollastres i gallines, també ànecs i conills ja que així els cuidaven millor i els tenien a ma per a fer la paella. Pel camí cantaven cansons, una d'ella començava " Por los garroferales... " i ja no se rés mes. Tal vegada pot estar en el l...

Avantpassats a la guerra d'Àfrica El meu avi patern (Eduardo), del que ja he parlat abans que no agafà la "cucaracha" i va sobreviure, tot i que va estar a la Guerra d'Àfrica, va tindre part de sort al no participar en el  desastre d'Annual . Sembla que anà just després i coincidí amb Franco.  Mon pare em contava com son pare li deia que anaven recuperant part dels territoris que havien sigut conquerits per Abd El Krim, i rescataven posicions que havien sigut sitiades i la gent estava lluitant per sobreviure sense menjar ni aigua. Quan rescataven els supervivents, el primer que demanaven era aigua, però el meu avi deia que els donaven l'aigua a poc a poc, primer un glop, després mig got, fins que calmaven la sed. Comentava que si donaven tota l'aigua que demanaven i se la bevien de cop, es podia sentar malament i podien morir. El meu avi recordava les típiques paraules de "salam malecum" i "jalufo" que es referia al porc que no el podie...

 Un pescador de canya aficionat, en contava que per la dècada dels anys 1950, la seua família tenia un camping a la vora del riu Xúquer a Cullera.  Un dia una mina de la II Guerra Mundial, fou arrossegada per la mar i va endinsar dins de la desembocadura del Xúquer a Cullera. Este pescador en contava que es van desplegar nombrosos efectius de la Marina i la Guàrdia Civil per a allunyar esta mina i explotar-la o desactivar-la en una zona despoblada. Foto de Wikipedia

Estes arts de caça i pesca, crec que estan totalment prohibides, però que formen part dels relats que em contava mon pare, i que les feien servir per a sobreviure a la gana que es patia a la postgerra. 1. Rateres  Encara recorde la destressa que tenia en fer rateres. Quan trobava un fil d'aram acerat (el que s'empra per a fer molls) d'un diametre apropiat, de seguida feia una ratera. La típica ratera era esta: Foto de ballestas.info Però també hi feia una amb una part de madera amb el mateix sistema de funcionamentcom ésta de  cultura.gob.es Foto de cultura.gob.es 2. L'envisc S'aplicava un poc d'envisc (o visc) sobre esparts (ja sec per a ver cordell) i es deixava en llocs on frequentaven els ocells, com zones on bebien o s'alimentaven. A les oliveres solien ficar-ne quan les olives estaven madures per agafar estornells. Quan s'apegava l'espart a l'ala de l'ocell, este no podia volar ja que el desequlibrava. Segons riuraueditors  l'envisc...

També conegut com el "Galán de Noche", esta persona no ha passat inadvertida en els comentaris que la gent feia als bars o a la porta del carrer prenent la fresca o al veïnat. Li deien Paco Oltra. Ell era fadrí, amb una altura aproximada d'1,80 m i no era prim. Tenia un estómac voluminós i redó amb l'esquena ampla, i les cames primes en relació a la resta del cos, amb un parer de diabètic. Tenia un nas prominent i va rebre una operació just on comença el cartílag i semblava que tenia un nas postís com els "pallassos". Les orelles tampoc es veien eclipsades pel nas. Tenia els ulls clars i una mirada un poc espantada, i semblava estar desseguidat, però no ho estava, tan sols ho semblava o pot ser sols en alguns aspectes. La seua cara, de major semblava una caricatura amb estos trets tan exagerats. Moltes persones fadrines, no reparaven en tindre roba nova, el recorde amb espardenyes, i ocupat amb les seues tasques del camp. Apenes reparava en cuidar la seua im...

1. El carbur de calci Este compost de fórmula química CaC 2 , altament reactiu tenia molts usos: Les làmpades de carbur foren inventades per l'enginyer de mines Enrique E. Alexandre. Hi havien 2 compartiments. El superior amb aigua i l'nferior amb carburo. Al mesclar el carbur amb l'aigua es produia gas d'acetilé que al cremar-se tenia un gran poder lumínic i tèrmic. Regulant el cabal d'aigua que arribava al deposit de carbur, es tenia un control de la quantitat de gas a generar. Làmpada de carbur de 123rf .   Tant mateix el carbur també el feien servir els xiquets com cohets. Ficaven carbur dins d'un pot de llauna i el tapaven, i al cap d'un poc temps, la tapadora era llançada a gran altura. A vegades trencaven teules si l'experiment es feia a la porta de casa. Jo he conegut anar pel carrer els "paraigüers", soldant les varilles dels paraigües amb un foguer de carburo. Feia quasi el mateix soroll que un bufador dels llanterners. El gasògen Sem...

 Diuen que el gos és el millor amic de l'home. El gos ha servit com element de comparació i a vegades despectiu. S'han fet acudits masclistes relacionant els gossos amb les dones. També s'ha anomenat de gossos a les persones que no els agradava treballar, tot i que diuen que hi ha un refrany que diu " ningú és gos si li encerten l'ofici ". En canvi els gats han tingut altres connotacions. Diuen que una persona és un gat si no és gens afectuós. També diuen que és àgil com un gat.  1. El gos de "Pòlita"  El malnom de "Pòlita" supose que té l'orígen en algun avantpassat que li diqueren "Hipólit". Este home, amic de mon pare que vivia al "carreró" de la baixada a l'antic Hospital, tenia un gos que sembla que era era capaç d'entendre un gran nombre de paraules i a més era molt obeient. Mon pare ha sigut testimoni de una situació que us relate. Al voltant de la dècada de 1950, un dia ja sent de nit fosc, estava mon...