63. L'herència de Francisco Tàrrega a Tavernes (II). Resum "no oficial" de la biografia de Tàrrega. El mestre Panxa Verda.
2. Resum "no oficial" de la biografía de Francico Tàrrega
Ja que veure quina història ha passat este home, ha tingut un fum de desgràcies i que al mateix temps alguna d'estes desgràcies l'han reforçat com a persona i li han donat certa sort.
El fet lamentable que la seua mainadera el llaçara a la séquia per a que no plorara i la deixara festejar amb el seu nuvi militar, provocant-li ceguera parcial, fou el desencadenant per a que es dedicara a la música i tant mateix no anara a la guerra.
La mentalitat de l'època era considerar que els cecs sols tenien com futur ser músics, i el pare, amb pocs recursos econòmics es gastà molts diners amb professors de música. Dos dels professors de música eren cecs, no sé si perquè no hi havien professors més econòmics o per a que anara Tàrrega fent-se la idea que eixe era el seu futur.
Que als 8 anys llamara l'atenció de Julián Arcas que era el guitarrista "super star" de l'època, ja mostrava el repuntar del geni que fou Tàrrega.
La frustació que Julián Arcas l'abandonara les tasques de professor al cap de poc temps, va fer que Tàrrega abanonara la casa de familiars de Barcelona per anar-sen a malviure tocant en travernes a l'edat de 10 anys, mostra la caparrudesa i valor de Tàrrega.
Es va juntar amb uns amics bohemis, alguns biógrafs diuen que eren d'ètnia gitana per a tocar pels bars de València anant-se'n de casa. Esta etapa de la seua vida seria un tant peculiar, ja que ell semblava ser l'estrela de la rondalla. I de fet, el Compte de Parcent el va arreplegar del carrer per a ser el seu mecenes. Ja siga per pressions dels amics (que es veu que sense ell no aconseguien cap almoina), o perquè no li agradava la vida disciplinada de l'estudi, va optar per deixar-se el Compte i tornar a la vida bohèmia amb els amics. Ja brillaria molt el seu art quan el Compte li va cridar l'atenció i oferir-li el mecenatge.
Quan se n'adonà que la vida bohèmia no tenia massa futur en una societat on hi tenia que competir amb mols altres pobres per les almoines, va decidir sentar el cap i tornar a casa.
Era un fumador empedreït, alguns passatges els tocava sols amb un mà per a poder fumar amb l'altra.
Va tindre el valor de ficar la guitarra com instrument de concert, donant la cara en el Círculo de Bellas Artes de Madrid davant dels notables de l'època (Albèniz, Chueca i Chapí), fent canviar l'opinió de la gent que acudí al concert que inicialment consideraven la guitarra com instrument poc cult i per contra li van fer una ovació molt càlida i apassionada.
No sé com seria la seua vida en el matrimoni amb María José Rizo Ribelles, però és molt dur que es moriren les dos filles i sols el fill va sobreviure. Tampoc crec que fóra molt fàcil els canvis de residència Castelló, Madrid, Novelda, Barcelona, València, Alacant, Barcelona, Villena, Barcelona, València, Alacant, Barcelona, Novelda, Monóver, Barcelona. Pense jo que després d'estos moments tant tràgics, ja passarien de tot. Axí explique com Tàrrega anà moltes vegades de viatge amb el seu amic i alumne el Doctor Walter Leckie sense la muller. Entre els viatges que feren anaren a Londres en 1893, Niza en 1894 i 1896, Itàlia en 1903.
Va tindre alguns mecenes més que no sé si va ser per la seua qualitat o per la seua minusvàlua o per les dues coses que cridaren l'atenció d'estes persones adinerades. Però esta generositat que va rebre, la va saber reparir ell també, donant classes de guitarra també a alumnes pobres però que es veia certa qualitat. I ahí és on arribem a entendre l'herència de Tàrrega a Tavernes.
El que no conten les biografies oficials de Tàrrega és que va actuar en Gandia vàries vegades. Un dels alumnes avantajats que no es sobrava els diners era Salvador García García, conegut com Panxa Verda, que és el trasmissor de l'herencia de Tàrrega.
3. El mestre Panxa Verda (1891-1964)
El problema de les històries orals és que han passat tantes vegades de boca en boca que al final no saps que es veritat o mentida, sinó mireu esta entrada de la que no tenia altres referències que el que em va contar mon pare i la méua àvia materna Dolores. Gràcies a altres fonts d'informació intentaré veure que pot haver de veritat. Cal adraïr a José Enrique Seguí Femenia. Per contra Wikipedia apenes diu res.
El mal nom de Panxa Verda fou heredat del seu avi que tenia la panxa relativament gran per a l'època i la camisa reverdida en alguna ocasió quan venia del camp (segurament pel contacte amb els conreus de ferratge o altres hortalisses).
Va nàixer a Beniopa en 1891, sent el major de sis germans, i als cinc anys fou alumne de un mestre cec d'Hellín que vivia a Beniopa. La seua família es va traslladar a Gandia (a pocs metres de Beniopa) on son pare regentava un hostal, amb la sort que Francisco Tàrrega solia quedar-se en l'hostal quan feia concerts per la zona. També va actuar a Gandia en algunes ocasions. En 1898 (any de la guerra de Cuba i Filipines) el pare de Salvador el va portar al xiquet de 7 anys conèixer a Tàrrega, que li va donar unes poques classes.
Però Salvador fou l'antítesi de la "paràbola del sembrador" (evangelis de Mateu, Marc i Lluc), ja que les circumstàncies que envoltaven a Salvador no eren massa bones:
- Poc nivell econònic
- La guitarra era considerada un instrument vulgar
- No tenia accés a partitures ni llibres ni cordes per a la guitarra
- No tenia molt bona salut. Respecte al tema de la salut, no especifica si era salut física o per contra si era mental. Tal vegada esta dada done algo de veritat a l'hstòria oral.
Joaquin García de la Rosa. Foto de Discogs.
També va rebre estudis d'harmonia i composició a càrrec del mestre Manuel Palau. Amb les ensenyances de Palau, aconseguí fer transcripcions de altres obres amb una gran qualitat.
NOTA: He estat buscant informació de Manuel Palau, i sols he obtingut Manuel Palau Boix (Alfara del Patriarca 1893-Valencia 1967) que fou professor de composició i instrumentació però és 2 anys més menut que "Panxa Verda", i que fou professor del conservatori en 1919, impartint l'assignatura de històra de la música, i desprès en 1939 impartia composició i instrumentació. No em quadra que Manuel Palau fora professor de Panxa Verda. Potser, es conegueren al conservatori o tingueren una relació quan estudiaven. L'altra possibilitat es que entrara tard al conservatori, però entrar al conservatori amb quasi 50 anys ho veig poc probable.
Des de 1911 amb 20 anys fins 1932 va fer actuacions quasi diaries en llocs com Àfrica, Egipte, Àsia i per Europa. Era tan apassionat que de vegades allargava de més els concerts quan veia que la gent ho agraïa. Emprava cordes d'acer amb uns paperets colocats al pont per a atenuar el so i que atacava amb gran força, cosa que imprimia un caràcter i sentiment a la música. Emprava la gemma dels dits per a tocar, com feia Tàrrega al final. La paraula acer ha canviat últimament de significat. Fins fa poc, l'acer era el que ara diem acer per a molls (o siga elàstic), que és un aliatge de ferro amb alt contingut de carboni principalment juntament amb menudes quantitats de niquel i manganés. El que s'enten per acer es un alitge també de ferro però amb menys carboni, i altres elements que variaran en funció de la seua destinació.
Les tres primeres cordes eren cordes d'acer i les altres eren de fil de pescar que en aquella època es coneixia com "pel de cuc" que eren de fil de cuc de seda i a més de budell (tripa), ja que el nylon no estava a l'abast encara. Ens els anys 1970, les raquetes de tenis més cares encara solien estar cordades amb budell. Ara, amb els nous polímers, hi ha materials sintètics amb grans prestacions.
El fet d'estar sempre pel mon, el va cansar i es va retirar de les grans gires i concerts i es va dedicar a disfrutar de la música amb la gent que apreciava i també a ensenyar. Tenia un gran repertori que no va voler publicar.
Donava classes principalment de guitarra però segons J.E. Seguí Femenia, també donava classes de acordió, castanyoles (a vegades anomenades postisses) i bandúrria. Durant un curt període de temps fou director de la Banda de Música de Gandia.
També va fer un concert per a la societat Amigos de la Guitarra, que era una societat que va sorgir a principis de la dècada de 1950, i que organitzava concerts emb els millors guitarristes de l'època.
Dels alumnes avantajats que va tenir son:
- Andrés Segovia Torres, I Marqués de Salobreña, que fou inicialment guitarrista flamenc i Panxa Verda el va encaminar a la guitarra clàssica on fou una figura rellevant del segle XX. Que fora el seu mestre sembla improbable. Segovia tenia sols 2 anys menys que Panxa Verda, i en Wikipedia diu que desde su temprana adolescencia ja va passar del flamenc a la guitarra clàssica. Potser tinguera algun contacte amb Panxa Verda, i que rebera alguna orientació que l'influira a passar a guitarra clàssica, però no crec que Panxa Verda li donara classes prolongadament.
- José Luís Gonzalez Julià d'Alcoi, que va viure en el mas de Panxa Verda mentre li donava classes. En la foto apareix amb Andrés Segovia del que va rebre el 2on premi en 1961 del "Concurso de Orense (Premio Margarita Pastor)"
- Antonio Company Barber i Antonio Chover Salom ambdós de Tavernes de la Valldigna que culminen l'herència de Tàrrega a Tavernes. A este músic li dedicarem una entrada especial. Cal vore la seua biografia per Carlos Blanco Ruiz amb dades i imatges de gran interès.
- Antonio Verdú (que no trobe cap rastre d'ell), Andrés Martí que tenia una tenda i era concertista i docent, però en la seua entrevista no anomena a Panxa Verda, Melchor Rodríguez que crec que era luthier.
- La curta durada com director de la banda de Gandía
- El vídeo de Andrés Martí que sembla que fou dels últims alumnes de Panxa Verda i no l'anomena gens. Dubte que este oblit no fora intencionat.
- El no voler publicar la seua extensa obra.
- No acabar el seu mètode de guitarra.
- La seua salut
Comentarios
Publicar un comentario