55. Històries de gossos. Fabrilo

 Diuen que el gos és el millor amic de l'home. El gos ha servit com element de comparació i a vegades despectiu. S'han fet acudits masclistes relacionant els gossos amb les dones. També s'ha anomenat de gossos a les persones que no els agradava treballar, tot i que diuen que hi ha un refrany que diu "ningú és gos si li encerten l'ofici". En canvi els gats han tingut altres connotacions. Diuen que una persona és un gat si no és gens afectuós. També diuen que és àgil com un gat. 

1. El gos de "Pòlita" 

El malnom de "Pòlita" supose que té l'orígen en algun avantpassat que li diqueren "Hipólit". Este home, amic de mon pare que vivia al "carreró" de la baixada a l'antic Hospital, tenia un gos que sembla que era era capaç d'entendre un gran nombre de paraules i a més era molt obeient.

Mon pare ha sigut testimoni de una situació que us relate. Al voltant de la dècada de 1950, un dia ja sent de nit fosc, estava mon pare en casa de "Pòlita", i este home troba a faltar la corbella. Al cap de uns moments de pensar, li diu al gos: "Ves a la Marina que m'he deixat la corbella i me la portes." "Pòlita" obrí la porta del carrer i el gos eixí de casa.

Mon pare i "Pòlita" estigueren parlant sobre temes de caça o pesca (als quals eren molt aficionats), i desprès d'una bona estona, escolten raspar la porta de casa. "Pòlita" digué: "Ja està el gos a la porta de casa. Vaig a obrir". En efecte quan va obrir la porta, el gos entrà amb la corbella a la boca.

Mon pare es va quedar bocabadat, no acabava de creure's el que havia vist.

Mon pare dia que eixa raça de gos es dia un "gos bigot" que era un tipus d'animal que sols tenia com a tret distinctiu el pel dur, i al voltant del bigot el tenia erissat. Podia tindre més o menys grandària. En principi no era un gos de raça pura,sinó més be "bordet".Us adjunte fotos de diferents races de gos que podien encaixar amb el perfil. La primera foto és la més representativa de la cara del gos.

 

Llober irlandés de hogarmania

Pastor Belga Laekenois. Imatge de pet-grooming

Gos alemany de hundeo

2. El gos que sabia jugar a cartes

Us advertisc que esta història real pot ferir la sensibilitat d'alguna persona, però servix un poc per a entendre els temps de la dècada de 1940-1950. En eixa època, la vida era dura, no hi havia subsidis, no hi havia medicina pública, encara hi havia gent que patia fam, per tant t'havies d'espavilar si volies viure amb un poc de dignitat. Si algú estava malalt o no podia treballar era una gran càrrega per als familiars.

El protagonista d'esta història, vivia amb els sogres, i sembla que els frecs entre ell i el sogre eren freqüents. El protagonista era el que va rebre l'àlies de "Pelagallos", o tal vegada fòra fill directe d'ell i va heretar. Això si, si la memòria no em falla i sense voler ofendre a esta família. Tenia fama de ser molt treballador, i no tenia por a res. Tenia un humor molt especial. Crec que era el mateix que deixava serps a la caseta del sequer per a controlar la població de rosegadors. Mon pare apreciava i admirava molt a esta família.

Un dia, en el casino on es reunien els caçadors, i també les persones que buscaven faena, "Pelagallos" fou testimoni d'una conversa on els participants gallejaven de tindre uns gossos molt intel·ligents i que per a caçar eren meravellosos. Tant els caçadors com els pescadors, sobretot quan s'han fet una copeta per a entrar en calor, solen ser molt exagerats intentant provocar l'enveja sobre els companys respecte als seus trofeus o captures.

La conversa arribà a un punt que començaven a fer tabola i "Pelagallos" decidí que ja era hora d'acabar esta "escama".

Ell feu callar a tots i els digué: "Els vostres gossos no li arriben a la sola de la sabata al meu gos". Alguns eren forasters i es quedaren a l'escolta, per a "retrucar". Però "Pelagallos" afegí: "Este gos, sap jugar a cartes, i a vegades si prestes un poc d'atenció, pot entendre el que el diu".

Els que estaven escoltant-lo esclataren a riure. I ell digué: "No us ho creieu? Doncs vingueu a ma casa i us el mostraré. I qui no s'ho crega, que aposte diners que de segur que els perdrà."

Els que eren del poble de seguida conegueren la jugada de "Pelagallos", però els forasters digueren: "Nosaltres no partim d'este poble sense veure a eixa meravella de gos".

Quan ja era hora de sopar, acompanyaren a "Pelagallos" a sa casa i ell els presentà al sogre i digue: "Sap jugar a diverses modalitats de cartes , al truc a la brisca al cinquet ..., i com pots comprovar si prestes atenció s'entén tot el que diu". Els forasters digueren: "Ens has pres el pèl... és un home. No és un gos!". I ell contestà: "Un home..?, d'això res. És un gos... que en la vida ha fet un bri de faena"

Foto de freepik

3. Tigre, el gos que li faltava un peu.

Este gos se'l va trobar el meu avi matern i li feu llàstima perquè li faltava la part final de peu. Com tenia algunes ratlles el van anomenar "Tigre". El van cuidar i el meu avi el feia servir per a guardar el que hi havia dalt del carro. Era molt habitual per la dècada de 1940 que et robaren atifells i mercaderies de dalt del carro, encara que estiguera en marxa.

Este gos defenia amb valentia tot el contingut del carro i no deixava que ningú tocara res.

La meua àvia materna, Dolores Estruch, contava nombroses històries d'este gos. Us relate algunes:

Hi havia un veí que tenia molta amistat amb els meus avis, i passava moltes estones en casa els meus avis, fins a tal punt que es va fer amic del gos. Ma mare tenia un parell d'anys i era per l'estiu i estava en casa, i al costat estava "Tigre" gitat. El veí ("el Saboner") li va dir a la meua àvia que volia agafar al braç la xiqueta, i la meva àvia li va dir: "Ara lligaré el gos, si no, no et deixarà agafar-la", i ell va dir que el gos el volia molt a ell i que no li faria res. La meua àvia el va tornar a advertir però ell no va fer cas. Aleshores el gos es va plantar parat davant d'ell amb la boca oberta mostra'n les dents i grunyint i el va fer recular. No pogué agafar a ma mare.

Una altra vegada el "Tigre" mossegà a un home que es va arrimar al carro, i el meu avi va haver de pagar-li el jornal i el metge mentre es recuperava del mos de l'animal. El meu avi li va dir que "Tigre" sols mossega quan algú toca alguna cosa del carro, si no, ell no fa res. L'home jurava i perjurava que ell no havia tocat res del carro. Després d'uns anys, l'home va dir que va agafar la botija del carro per a beure.

Altra vegada, es va contractar una persona perquè portara el carro, i li va dir al gos: "Ho sents 'Tigre', hui aniràs amb este senyor en el carro, porta't amb ell igual que ho fas amb mi". El gos va entendre el missatge o almenys va complir les ordres perfectament. Este home va vindre molt content del gos.

La meua àvia, va sofrir crisis d'ansietat a conseqüència de la guerra civil. El meu avi i el germà de la meua àvia, estaven al front, i tenia por que els mataren. El germà del meu avi matern, el mataren a la batalla de l'Ebre. Doncs quan ella havia d'anar a regar de nit, si s'emportava el gos, ja no tenia por ni ansietat. Se sentia segura. Sabia que el gos haguera donat la vida per ella.

Tal era la fama d'este gos entre els veïns, que una veïna, quan el gos es va fer vell, li va dir al meu avi que ella el volia cuidar que eixe animalet el volia ella molt. I així ho van fer, ja que el pobre ja no podia defensar el carro.

Possiblement tigre tinguera esta apariència:

Foto de vida con mascotas.

4. Fabrilo es nom de gos?

Mon pare contava que de menut tenia un gos que li deien Fabrilo. Posteriorment vaig conéixer a una xica que els seu avantpassats tenien un gos que es dia Fabrilo també.

Això en va picar la curiositat i vaig buscar a internet a Fabrilo .. i vaig averiguar que fou el primer torero valencià de renom, Julio Aparici Pascual, però que fou mort per un bou. La seua història es compta en Las Provincias, i la Real Academia de la Historia. Pel que es comenta fou un torero amb molt de valor, però no era massa fi torejant. Supose que es ficaria este nom als gossos per a demostrar que eren gossos sense por... però això és una suposició.