48. La maledicció dels nius. A per gamba
La maledicció dels nius
Fa poc em vaig endur la meua gosseta de raça menuda al camp perquè em fera companyia i m'avisara si venia algun intrús a veure'm.
A l'acabar la jornada, perquè l'animalet fera un poc d'exercici la vaig deixar solta i posant el cotxe a 15 km/h la vaig baixar del cotxe per a que caminara davant el cotxe uns 500 metres en un camí poc transitat.
De sobte una polla d'aigua amb la seua pollada travessà el camí i la gossa, com un llamp es va llançar sobre els pollets. Tot i que vaig baixar del cotxe ràpidament i que els pollets es van amagar dins d'unes botges, la gossa en caçà un i el va matar de sobte, sense menjar-sel i buscant-ne als germans per a exterminar-los. Encara vaig poder evitar la massacre.
Recorde que mon pare quan anava al camp, en mostrava els nius de pardalets que tenia localitzats a tots els camps. Tenia una habilitat especial per a localitzar-los i determinar quina espècie de pardalets eren.
A vegades quan podàvem els tarongers, les branques que hi havia un niu era respectada, però, les coses no han sigut sempre així.
Quan mon pare era menut, els xiquets presumien de saquejar nius. A vegades un xiquet localitzava un niu i quedava amb els amics per anar a saquejar-lo i augmentar el seu escalafó social dins del grup.
Mon pare agafava els pollets i els portava a casa perquè sa mare (la meua àvia) li els fregira amb alls. Esta crueltat quedava justificada ja que era la postguerra i els aliments escassejaven, i un niu de pollets era un àpat molt apreciat pels menuts.
Una altra vegada mon pare va escoltar una conversa d'un company d'escola que va donar detalls de la localització d'un niu. A l'acabar l'escola, nom pare es va avançar a ell i als amics i va saquejar el niu i va deixar un excrement dins del niu. Coses de cries!
Però esta maleïda afició també era compartida pels xiquets d'altres termes. A la zona de la Ribera Alta, els xiquets també eren addictes a esta pràctica.
Per sort, sembla que l'educació i els hàbits alimentaris han canviat prou després de molts anys. Però este costum ha sigut història i tot i ser molt reprotxable hem de tenir-lo present perquè no es tornen a repetir les circumstàncies per a reprendre estes cruels aficions.
A per gamba.
La gambeta de riu (Palaernonetes zariquieyi y Dugastella valentina) era molt abundant al riu, séquies i basses. Tant és així que antigament a ca Víctor (antic restaurant Las Cinco Hermanas) un llaurador que anà a esmorçar es va trobar una gambeta dins de l'ampolla del vi ja que era molt normal mesclar el vi amb aigua (en este cas de la séquia que passava pel costat).
Amb un garbell (gamber) filtaven l'aigua i agafaven les gambetes. L'última vegada que vaig veure gambeta de riu a Tavernes fou al clot de la font ja fa 50 anys. En altres termes, en Benicull en vaig veure fa 40 anys en una séquia que arreplegafa l'aigua del ullal anomenat la Font. En el riu Xuquer en Cullera, fa 50 anys també en vaig veure. Ja no n'he tornat a veure més en expais naturals.
La gambeta es feia servir fregida amb bledes. No fa massa temps també hi havia tradició de cuinar-la a la marjal de Pego-Oliva. Cal llegir esta entrada del blog de Juan Salvador Gaya al respecte.A la postguerra solien vendre granotes i gamba pels carrers.
Els llobarros solíen menjar-ne molta de gambeta i era un esquer molt efectiu per a pescar-los. Ara els llobarros també escassegen molt. El llobarro que menja gambeta és molta preciat. A les marismes del Guadalquivir, es crien llobarros en "esteros", que son l'equivalent a les antigues comes on la mar entrava i feia basses i alterons. En estos "esteros" abunden les gambetes i els llobarros que es crien allí son venuts als millors restaurants de tota Europa.
Comentarios
Publicar un comentario