42. Més històries de caçadors

septiembre 04, 2023

1. Caçadors valencians a la Mancha

Els caçadors valencians no han sigut ben considerats a la Mancha. El que es podia permetre anar de caçera a la Mancha era normalment perquè era en certa manera un "senyoret" i gaudia de diners en la postguerra fins als anys 1960. En eixa època hi havia molta misèria a les zones rurals.

Les desigualtats socials juntament amb la misèria provoca l'abús dels rics sobre els pobres. Per una part la fanfarroneria i prepotència que havien de suportar els treballadors dels cotos de caça per a rebre unes propines, i per altra les vexacions que rebien les xiques jovens que atenien al caçadors preparant el menjar i l'estància. També era freqüent el beure més del degut i fer bogeries per part dels caçadors.

La caça també era una manera de que els habitants aconseguiren una ració de proteïnes, tot i que les armes de foc no solien estar en mans dels camperols, ells se les arreglaven per a caçar emprant ceps, llàços i altra mena de trampes o fent servir gosssos (podencs i galgos). L'arribada d'estos caçadors, sols s'en beneficiava els propietaris dels terrenys de caça, i a més acabaven amb part de la despensa de carn dels mes humilds.

El riu Córcoles, que normalment està sec, solia mantenir un cabal relativament regular (tot i que era escàs) tal com es pot deduir per la presència d'antics molins (una mitjana de 1 molí cada 3 km), albergava una població de llúdries, que estava sentenciada a desaparéixer. La matança de l'últim exemplar me la va relatar Ximo Herrera que va ser testic d'excepció. Segons conta, ell era un admirador d'esta animal que vivia prop d'on feien nit els caçadors i any darrer any era respectat pels caçadors, peró un dia un caçador fanfarró decidí fer un tret al pobre animal. Ximo i altres caçadors li llamaren l'atenció però ell, prés de la bogeria i tal vegada per l'alcohol, el va matar, sense aprofitar ni la carn ni la pell.

Ara sembla que tot i que els valencians encara van a caçar a la Mancha, ho fan de manera mes civilitzada.

2. La caça a les llacunes de Ruidera

A principi dels anys 1970 els caçadors de la Vall parlaven de les Llacunes de Ruidera com si fora el "dorado" del la caça d'aus aquàtiques, i sembla que la caça era abundant. Hui, tot i que estan protegides, jo no he vist massa població d'aus aquàtiques en les vegades que he anat. A l'Albufera de València es pot veure mes abundància d'estes aus.

Mon pare junt a Enrique Martorell anaren a caçar allí 2 vegades. La primera fou memorable, però la segona, fou lamentable. Per una part el viatge començà malament ja que les respectives parelles no es va fer massa gràcia que els marits no comptaren amb elles. Per altra part, sembla que este terrritori de caça ja havia sigu saquejat per altres caçadors i apenes quedava cacera, i a més el fret estepari no es va fer gens be. Va fer tant de fred que fins un ànec femella que tenien de reclam es va gelar i a part de no cantar... quasi es mor de fred!

Les ganes de tornar es van esvair per sempre. La gallina dels ous d'or ja l'havien morta entre tots els caçadors i ja no valia la pena anar tant lluny a caçar. Tal vegada la presència de caçadors fou nombrosa, ja que mon pare en va comentar que anaren al pantà de Peñarroya que es on desaiguen les llacunes abans d'engolir-se l'aigua del Guadiana en Argamasilla d'Alba per a incorporar-se a l'Aqüífer 23 i ixir a Villarubia de los Ojos.