35. Una boja anomenada Maria Rosa

La infància de Maria Rosa 

Maria Rosa era la àvia paterna de la meua àvia materna (Dolores). Crec que tenia un forn. Una germana major va morir molt jove, i es veu que en temps antics, els menors no eren importants, i tant era així, que es veu que estava un poc abandonada per part dels pares.

Un home no sé si és perquè s'havia quedat vidu o orfe, anà a demanar la ma de Maria Rosa al seus pares, confondint-la amb la difunta germana major  i a l'edat de 12 anys la casaren. Sembla que els pares també tingueren la mateixa confusió, ja que en aquells temps, els matrimonis tenien molts fills i molts es morien. La xiqueta de la nit al matí passà de jugar amb una nina de drap a ser esposa i ama de casa.

Encara recorde jo a la meua àvia paterna (que tenia un any menys que la meua besàvia materna) que ella recordava de ben menuda a Maria Rosa encara jugant al carrer amb les amiguetes, o que s'anomenava este fet pel veïnat. Sembla que va ser un trauma infantil per a les xiquetes del veïnat pensar que anaven a casar-les ben jovenetes, al més pur estil islàmic o de l'Índia.

El caràcter de Maria Rosa

La méua àvia materna deia que la seua àvia estava boja, en el sentit que no pensava les coses. Però gràcies a esta "bogeria" donà de menjar a la seua família, i no es va faltar de res.

En aquella època era molt normal que es tirara un mes plovent tots els dies, cosa que impedia fer les tasques del camp. Però Maria Rosa s'en va adonar que el ploure, per a ella era un avantatge i no un problema.

A la partida de la Marina (els Marenys) , al ser el terreny d'arena, no es fa fang i es pot transitar per el camp sense fer estropicis. I ella, anà a sembrar i collir fesols, creïlles, blat i altres hortalisses, llegums i cereals com si no ploguera. La seua joventud la prevenia de qualsevol malatia. I després anava a peu a vendre les collites a altres pobles carregada amb un cabas al cap. La meua àvia deia que ella anava en línia recta i si era menester, s'arremangava les faldes i travessava un riu o un séquia. Però quan arribava al mercat, que estava buit de menjar, els seus fruits es pagaven a preu d'or ja que cap llaurador anava a treballar amb pluja.

I per això deien que estava boja. Ara hi ha gent que puja a l'Èverest i li amputen algun dits de les mans i dels peus, i això sembla de valents, pero la méua rebesavia que lluitava contra l'adversitat des de que era una nena, deien que estava boja...

Que el lector fassa el seu judici de valors i considere si era valenta o si era boja.







Comentarios

Entradas populares de este blog

8. Dues històries de raboses

36. Miguel Rubio Sifres. Un home enamorat de l'estudi

46. El "tio" Sauret. La gallina de la veta roja a la poteta.