49. El tres "curros" de la Guerra Civil. El cas dels nadons amb el bras trencat

He estat buscant la traducció de "curro" al valencià, creient que significava "persona amb una part del braç amputat" però, m'he trobat que esta paraula, amb esta afecció, està reportada a la Gran Enciclopèdia Catalana, i a més amb este significat no és compartit al castellà.

Les guerres només porten que desgràcies per a la majoria i sols una minoria resulta beneficiada.

De menut vaig conéixer a 3 homes que van perdre la mà i part del braç en la Guerra Civil. Sembla que van rebre un o més trets al braç.

Puc suposar que estes 3 persones es van accidentar quan lluitaven al ban republicà, ja que València fou una de les últimes zones republicanes.

Per tant, estes ferides de guerra sofertes en el ban perdedor, no foren dignes de cap mirament quan acabà la contesa.

Estes 3 persones van haver de reinventar-se per a afrontar una postguerra dura amb unes condicions molt desfavorables.

El curro del bar

Este home era l'avi d'un amic meu de la infància. De cognom Felis, estava casat i la seua família li va donar suport en tot moment. Este home tenia un bar al carrer Divina Aurora i tota la família l'ajudava amb les tasques del bar i pogué viure dignament (tot i l'esclavitud que porta un bar), almenys durant el temps que el vaig conéixer jo. En els bars antics, l'horari era pràcticament quasi tot el dia. De bon matí, els matiners ja estaven al bar abans de treballar. La gent no solia vetlar tant com ara llevat que foren festes molt assenyalades.

Este home el recorde amb un poc de mal geni però amb bon humor, ja que les persones que estan de cara al públic han de ser enérgiques però amb bon tracte per a no perdre la clientela.

Recorde la imatge de la traça que tenia per a obrir les neveres on deixava refrescar la beguda, per una banda, havia de fer pressió a la porta cap a l'interior per a poder obrir més fàcilment la maneta d'obertura de la nevera. Amb l'avantbraç mutilat esquerre feia pressió i amb la mà dreta obria amb la maneta mostrant una gran habilitat.

Blasco el guarda

Blasco era guarda rural i una excel·lent persona. Amb l'escàs sou de guarda rural, havia de fer pluriocupació. Quan acabava la jornada de guarda feia de regador del motor de Pelufo si no recorde malament que estava prop del poble.

Al contrari que el personatge anterior,, Blasco tenia un desenvolupament de les cames i el braç esquerre (el bo) molt superior per a compensar que li faltava l'avantbraç dret. Físicament, a part de tindre esta fortalesa en la resta d'extremitats. la seua esquena era recta i forta.

Crec que no estava casat, però si la memòria no em falla, vivia amb el germà i la cunyada li llavava la roba (o tal vegada era la seua germana..)

Encara recorde quan mon pare regava el tomacar a l'Albelló, Blasco soltava l'aigua i seguia tot el camí de l'aigua fins a arribar a la terra (que, per cert, era arrendada. El propietari era Royo). Blasco tornava per a vigilar el motor i quan mon pare li faltava poc per a acabar, emprava una canya molt llarga amb un drap roig a manera de bandera que l'empinava i Blasco la veia i parava el motor. La caiguda de l'aigua durava uns quan minuts i podia acabar de regar la terra.

Es desplaçava en bicicleta. Sembla que per la minusvalidesa no li deixaven tindre moto.

Manolo, el Curro Borderia

Este home si que el recorde més, perquè per a mi era una espècie d'heroi, ja que era pescador de canya i venia el peix pel carrer. Igual que Blasco, tenia la resta d'extremitats molt fortes i l'esquena recta.

No sé si inicialment pescava amb canya a l'Estany de Xeraco fins que el meu oncle el de Muebles Grau va contaminar amb (cianur del procés de cincat dels tubs de metall) el riu i va matar el peix de l'Estany. Després Tabervall va emprar la mateixa tècnica i ací es va morir del tot l'Estany.

En acabat pescava a l'Estany de Cullera i a vegades en el Riu Xúquer en Cullera. Solia agafar principalment llises i alguna carpa (que ací denominaven tenca). Quan arribava a casa amb un paper de diari enrotllava dos o tres peixos si eren mitjancers, formant una unitat de pes com una lliura, dos ... (una lliura equival a mig quilo aproximadament).

Ho feia així perquè la dona l'ajudava, perquè amb una sola ma, era un poc complicat pesar el peix. Crec recordar que unes poques vegades portava una bàscula de mà amb dos plats, però no solia ser massa normal.

Solia pesar el peix al "filet" o siga no feia "bona pesada", cosa que enfadava a les clientes, que volien que al mateix preu, hi haguera més peix. També li deien que filava molt prim. No solia fer grans captures, jo no recorde que en tinguera més de 5 Kg al cabàs de palma.      

   

 

No sé com se les arreglaria el pobre per a fer-se els aparells, ja que lligar els hams amb una mà no resulta gens fàcil. Per a complicar més l'assumpte, el pobre es desplaçava amb una bicicleta antiga que pesava més que un deute. No sé com portaria les canyes que antigament eren de bambú amb 2 o 3 peces, o si tal vegada agafava una canya del canyar.

Els pescadors com mon pare a vegades li tenien un poc d'enveja, ja que tot i que li faltava la mà, podia anar a pescar cada dia, però el pobre ho feia per a menjar, jo no sé com es podien apanyar ell i la muller amb el poc peix que capturava.

Si vols mantenir el peix viu, molts el deixen en un viver, però Manolo sembla que agafava fulles de canya amb rosada fresca del matí i el guardava a l'ombra i així el peix no es raspava com en el viver, i es mantenia amb bones condicions.

A mi m'agradava molt la llisa fregida amb oli d'oliva, i la meua àvia, per a tindre'm content quan veia a Manolo li comprava alguna llisa.

El cas dels nadons amb el braç trencat. L'optalidó

Per la década de 1960 hi havia un parterot (comadró) en una clínica privada de Gandia "San Ramón". Pareix ser que esta clínica, especialitzada en embaraç i part, disposava d'especialistes, alguns d'ells molt bons per a fer un seguiment de les dones embaraçades. També disposava de control molt bo del problemàtic RH que provocava la mort d'alguns nadons. Sembla tenia un percentatge molt alt d'exit amb el cicle complet de l'embarç i part, i al ser una clínica privada que contava amb mitjans moderns, li va donar molta fama. Moltes parteres de poble van anar a este parterot, confiant amb la fama d'esta clínica, però més tard va eixir un problema que molts dels xiquets, eres agafats pel braç per a extreure'ls, cosa que els provocava un greu lesió. Però els xiquets no ho podien dir, i quan ja tenien almenys un parell d'anys, el mal era irreversible, amb conseqüències com tindre un braç més curt que l'altre, pèrdua de sensibilitat i mobilitat ja que tenien rotura de húmer o cúbit o radio, o el canell dislocat. Els que tenien les lesions al braç dret, acabaven sent esquerrers.

A ma mare li van fer un comentari menyspreant al metge D. José Pellicer, per a que anara a l'esmentat comadró, però ma mare confiava molt amb el Dr. Pellicer i li va confiar a ell el meu part, i per sort, ixqué tot be.

Per aquella década i la següent estava de moda el fàrmac optalidó. Ma mare com era prou "quimerosa", va escoltar a la ràdio que hi havia sospita que l'optalidó provocava malformacions i en este cas no es va refiar de cap metge que li'l va recomanar per als dolors de l'embaràs.

L'optalidó, (propifenazona) ja s'emprava des de la dècada de 1930, i els comprimits a part de ficar cafeïna, també afegien algun barbitúric, provocant dependència. Ja era normal mesclar-lo amb vi, i se'n podien prendre fins a 6 pastilles al dia.

Als anys 1980 fou prohibit, però si es busca per internet, hi ha moltes referències.