34. L'enveja genètica: La Saga dels Gandia

 Introducció

Mon pare sempre ha envejat (de manera sana, caldria dir que ha admira en compte de envejar) algunes persones:

• El tio Vitoriano Cachó per la seua agilitat i osadia
• El tio Vitoriano Alcalà per la seua força descomunal
• Arturo Cholvi per ser un excel·lent músic de rondalla i tindre grans habilitats com obrer
• Jolià per gran músic i excel·lent caçador.
• Ximo Herrera, Arturo Alario com grans caçadors i amics
• Son Pare, que fou molt observador, caçador i pescador i gran transmissor de la tradició oral.
• Enrique Martorell, per la seua capacitat intel·lectual de memòria, càlcul numèric i habilitat per alfarrassar la producció de camps de taronger.

Mon pare tenia molt bona forma física, de la que solia presumir prou, però quan parlava dels germans Gandia, ahí ja tirava la tovalla i es ficava a contar les gestes d'ells. Algunes ha sigut testimoni directe.

La saga dels Gandia

Com sempre en esta classe d'històries la memòria em falla i alguns detalls o son oblidats o son un poc tergiversats. 

Crec que eren 3 germans (Paco, Ruperto i Juan ) y 2 germanes(Filo i Irene). 

Paco, el major, crec que fou a l'Àfrica Francesa i després tornà, però mon pare tenia poc contacte amb ell. Però sí que tingué molt de contacte amb Ruperto i Juan.

Fisicament, erens semblants al tio Vitoriano Caxó, que tenien els ossos i els tendons molt grossos i molt definits pero no tenien musculatura exagerada com els culturistes. Pero tenien una condició física impressionant.

Mon pare anava a pescar a l'escullera de la desembocadura del Xúquer a Cullera amb Ruperto per la dècada de 1970. A mon pare li va cridar l'atenció la forma de llançar la canya de Ruperto. Per una part, no feia grans moviments, no obria les cames i a penes menejava el cos, però per altra part llançava lluny i just en el lloc on volia. El seu mètode era "amb les dues mans juntes agafant la canya, les acostava al cos i amb un moviment sobtat, adreçava els braços".

Métode simlar de llançament al de mon pare. Foto de Weekend

Aproximació al métode de Ruperto. Foto de wikihow

Com mon pare era molt observador, i s'adonava que Ruperto llançava la canya just en el punt desitjat, i era capaç de llançar molt mes lluny que ell. Per tant, com mon pare volia divertir-se li deia a Ruperto: "Per favor, Rupeto, llança'm tu la canya". Mon pare va provar infinitat de vegades amb el mètode de Ruperto i encara llançava més prop, ja que estava menys temps actuant la força muscular.

Els pescadors de canya, com passen molt de temps sense fer res pràcticament, es dediquen a observar, i prompte, un d'ells es va fixar amb els llançaments que feia Ruperto, i anà a buscar-lo i li preguntà com eren les canyes que emprava, que quasi sense fer força, llançava l'esquer molt lluny. Ruperto li va dir que eren canyes índies normals (en aquells temps no solien emprar canyes de fibra de vidre) . Es va fer d'escodrinyar les canyes i no s'ho creïa, fins que Ruperto li va dir: "porta'm la teua canya". I li va preguntar on volia que li llançara l'esquer, i sorpresa, el llançament fou llarguíssim. El pescador se n'anà tot pensatiu, sense creure's el que havia vist.

Ruperto li va contar a mon pare que en la mili era campió de tirar a garrot del regiment. La prova consistia que 2 contrincants es ficaven un cara  l'altre i recolzant els peus un contra els del altre i agafats d'un garrot, havien de fer alçar al contrincant tal com es mostra a este vídeo. Una vegada, un contrincant deia que havia fet trampa i que de segur que no el guanyaria. Ruperto accedí i ho va fer esta vegada amb una ma sols i el va derrotar igualment ... esta vegada, el pobre contrincant acceptà el resultat sense rexistar!  Però a l'any següent, un recluta de Saragossa que pesava més del doble que ell el va derrotar.

Prova del garrot. Foto de Olimpiada Rural de los Pedroches

Ruperto i cap dels germans gallejaven de la seua condició física genètica, tenien el parlar molt blanet com els Vitorianos (Caxò i Alcalà).

Fa ja molts anys, supose que a la dècada del 1960, la família Gandia estava en l'estany de Cullera, supose que estarien pescant els hòmens i les dones ajudarien a fer la paella o l'all-i-pebre (però no ho puc dir cert). Sembla que els pescadors d'eixe tram de l'Estany estaven avorrits i van fer "profíl·lies" (que és com anomenaven es reptes entre persones) per a veure qui era el campió de fer un pols de l'Estany. (abans deien tirar a bracet)

Hi havia un pescador de Cullera que anava guanyant tots els polsos, i quan ja no tenia rival, es va encarar tot fanfarró a uns dels germans Gandia (no se si a Paco o a Ruperto), i els va dir, "i tu, que?, no tens collons d'enfrontar-te amb mi?", i li va contestar sense pensar... "A tu? Fins la meua germana et guanyaria"(cosa poc habitual en els Gandia que eren molt discrets). La situació es va tornar mig en broma mig en sério, i el germà acceptà el repte si prèviament acceptava fer un pols amb la germana (Lola?). 

Competició de pols foto de Arnold Classic

El "cullerot", creient que anava a guanyar sense fer quasi força, es va asseure sense prendre una posició correcta.. i (Lola?) li guanyà el pols sense fer quasi esforç. La rissa fou molt forta, però el "cullerot", tot roig es va excusar que l'havia menysvalorada, i que ara agafaria la postura correcta i no es deixaria guanyar, que la seua intenció era competir amb el germà.

Tornaren a competir, però esta vegada, (Lola?) ferida en el seu orgull, no sols es va conformar en guanyar-lo sinó que a més d'una empenta amb el braç que competia el va llançar dins l'Estany.

Esta vegada, la rissa sí que fou general, i la vergonya que va passar el pobre pescador de Cullera no es pot narrar amb paraules.

Respecte a Juan, com a fidel representant de la saga dels Gandia, era molt discret, tot i que tenia bones xarrades, no era presuntuós. Mon pare deia que era un excel·lent jugador de futbol (crec que extrem esquerre) i que jugava al mateix temps en el Tavernes i en el Xàtiva. Quan acabava de jugar el partit del Tavernes, agafava una bicicleta antiga d'eixes que pesen més que un deute i anava per les revoltes de la carretera del Pla de Corrals cap a Xàtiva i tornava a jugar un altre partit i sense mostrar signes de cansament. Mon pare deia que Juan era esquerrer de peu ja que de menut estigué mot malalt d'una malaltia que anomenaven "alacrà".(Això és el que deia mon pare, però em resulta difícil de creure que poguera jugar en 2 equips a la vegada)

En aquella època els balons de futbol no estaven tan normalitzats com ara, alguns balons pesaven més del que tocava i a vegades estaven més unflats i més durs. 

Una vegada va fer un llançament a porteria (no sé si fou una falta, penal o aprofitant una passada d'un company) amb gran potència i el porter la va parar amb el cos. Però al dia següent el porter havia faltat. 

Respecte este fet alguns deien que el porter havia tingut un derrame intern com a conseqüència del xut, ja que la fama de la força dels Gandia era per tots coneguda. Juan no compartia esta idea ja que ell el va veure per la nit no sé si ballant o sopant i es veia be. De tota manera, este fet sembla poc probable, però no impossible. El mes probable és que el porter tinguera algun problema físic important i no li ho detectaren.

Juan trucava el llaüt als balls populars amb mon pare, Arturo Cholvi, Bartolo i formaven un grup molt ben avingut, amb molt bon humor i sempre contant passades i anècdotes. De les germanes no conec cap anècdota més. Com sempre, les dones han tingut la mala sort de no recordar-les el protagonisme que mereixen.