51. Històries de la pu... mili

1. La revisió mèdica del metge Narbón

"Sóc de la quinta del 49", deia mon pare.  Mon pare va nàixer al 29 de novembre de 1928, era prim i nervioset, que no podia estar quiet (sols romania quasi immòbil quan pescava o caçava a la joca dins del bocoi)

Per a fer el servei militar calia passar una revisió del metge local perquè et donara el vistiplau. Era difícil que et donaren no apte. Les causes per a no anar a la mili eren tindre una malformació, ser fill de vídua, tindre un endarreriment mental sever i no sé si per eixa època pels peus plans et podies lliurar. També figurava tindre poca estatura, i pot ser que per tindre poc perímetre toràcic, però no ho puc dir cert.

Enregistraven pel que recorde el pes, estatura i perímetre toràcic. Respecte al pes no va tindre cap problema, però a l'hora de mesurar el perímetre toràcic, Narbón va repetir el mesurament perquè semblava massa ample de pit. Però en mesurar l'estatura... per molt poc no fa la mili per "nano", sols passava un "ditet" del llindar.

Com la majoria, va ser declarat apte i cap a Castelló que el lliuraren.

2. "A todo cerdo le llega su San Benito". On està la meua gorra?

Els primers dies de mili, l'abús de poder per part dels comandaments era una manera d'establir les regles del joc per a obtenir el respecte dels reclutes. Si et mantens ferm, pots aconseguir una major disciplina en els reclutes des del primer dia.

Aleshores, hi havia un cap primer que es va presentar en pla fanfarró. Tantes fanfarronades va dir que, mon pare mig de broma i mig seriosament li va retrucar: "En efecte, tu eres molt valent.. però tal vegada jo et podria furtar la gorra sense que tu te n'adones". El cap primer s'en var riure i li digué: "Perfecte, tu prova .. però atempte a les conseqüències." Tot es va quedar ahí amb risses.

Ja de nit, després de trencar files a l'acabar la instrucció, el cap primer, envoltat d'un grup cridaner de reclutes, anant cap on estaven les lliteres baixaren una escala amb pocs escalons, i com hi havia poca llum, tots estaven pendents de mirar els escalons per a no caure.

Mon pare que anava l'últim, just abans del primer escaló, aprofitant l'altura que li donava la seua posició, allargà el braç tres fileres per davant seu, arribant a la gorra del cap primer i amb un moviment ràpid, li arravatà la gorra. Era clar que ningú va advertir esta acció, sols el cap primer que començà a cridar, i registrà a tots els soldats, primerament els que estaven més prop i després els que estaven més lluny. Mentrestant mon pare aprofità per amagar la gorra en un lloc del corredor (supose).

Mon pare intentà no creuar mirades amb el cap primer per a no revelar la culpabilitat, i va posar una cara com si mai haguera trencat un plat. Quan van arribar a les lliteres hi hagué un altre enregistrament infructuós. L'endemà mon pare agafà la gorra i va descosir un poc el matalaf i la va amagar dins, i el va tornar a cosir.

El cap primer va rebre el corresponent càstig per haver perdut la gorra, però al cap d'uns dies, tot va tornar a la normalitat i ja no es trobava a faltar la gorra.

Aprofitant la tranquil·litat que tenien tots menys mon pare que tenia por que pogueren trobar-li la gorra, anà a objectes perduts i deixà la gorra dient que se la va trobar al pati o a la cantina (no ho recorde).

3. Voluntari de 3 missions: de netejar latrines a Canfranc .. i una altra missió mes. 

Una vegada en la mili, com era molt nervioset i no podia estar quiet, sembla que per a simpatitzar amb els comandaments, es va presentar voluntari a un parell de menesters. 

La primera acció com voluntari fou per a netejar latrines. Sembla que fou aconsellat per algun veterà, perquè la jugada resultà be. Després es va presentar una segona vegada, però el cap primer li caigué en gràcia i digué: "Tu, no!. Tu ja has complit, ara que les netege un altre". I així presumia mon pare de no haver-hi netejat cap vegada més les latrines.

La segona vegada fou per a vigilar un tren cap a Canfranc.

Estació internacional de trens de Canfranc. Foto de National Geografic

Tal vegada la fascinació de les històries sentides pel jove Luís fou el motiu de prendre esta missió. Esta estació fou un malbaratament de luxe. Construïda en temps de la dictadura de Primo de Rivera (al que mon pare admirava, perque dia que el que "la feia, la pagava.. però pagava treballant per al bé comú com arreglant carreteres i altres obres civils", està classificada com l'estació més bonica d'Europa. Era la porta d'Europa a través del port de Somport en els Pirineus. Semblava que el fet de poder viatjar cap a la frontera de França i conéixer els Pirineus semblava una idea molt audaç.

Però no em va contar res de Canfranc ni dels Pirineus, sembla que no va saber apreciar la fascinació d'este lloc o que la impressió que agafà d'este indret no estava a l'altura de la imatge idealitzada que tenia. Sols en va contar detalls del viatge:

"Era un tren 'borreguer' que anava tan lent que per a fer les necessitats, preferia baixar i fer-les prop de la via i després amb un lleuger trotet podia arribar al tren i pujar." El que li va fascinar és el poder "manar" com si fora un comandament en el tren. El conductor del tren consultava amb ell totes les accions a prendre, cosa que li va pujar l'ego gratament després de vindre d'un quarter on els reclutes eren l'últim escaló de la jerarquia miliar.

4. Malalties contagioses. Un litre d'aigua per a llavar-se i menjar. Les xinxes del llit

En la primera fase, la d'instrucció, rebien poc menjar, i feien molta activitat física. També, inexplicablement racionaven l'aigua a un litre per recluta i dia. Amb este litre d'aigua se les havien d'arreglar per a llavar-se també.

Amb este panorama, les malalties contagioses tenien el terreny adobat. El quarter va sofrir una epidèmia no sé si de tifus o de diftèria. Sembla que esta epidèmia va acabar amb la vida del recluta de Castelló que era jugador de cartes i dominava el "mal art", al qual li he dedicat una entrada anterior.

Salvador, el germà de mon pare li va dir que no beguera de la botija del quarter o cantina, sinó d'una font amb aigua correnta. Esta informació resulta contradictòria amb el fet que l'aigua estava racionada, potser que el racionament de l'aigua fora en l'etapa inicial d'instrucció.

Als llits hi havien xinxes, que són uns paràsits que s'alimenten de sang. La memòria em falla però crec que cap al final de la mili ja desinfectaven amb Zotal per a eliminar-les.

Xinxa. Foto de CinfaSalud.

Zotal. Foto de "desinsectador" i "todocoleccion.net"

5. Si eres homosexual a la mili.... Agressió a un bar d'homosexuals

El primer dia de mili, el sergent va fer públiques estes paraules: "Si alguien es maricón que se lo calle y no lo diga a nadie, sinó, yo mismo, lo fusilaré sin titubear. Yo no quiero maricones en mi destacamento".

L'amenaça fou molt convincent i ningú va declarar les seues preferències sexuals cap al mateix sexe. Sembla que el sergent no anava de broma. Una vegada va reclutar a mon pare i altres companys per a assaltar a un bar on es reunien homosexuals de Castelló. Esta història ja ha sigut mencionada en una entrada anterior que no la puc localitzar ara mateix. Mon pare sols me la va contar una vegada, i tenia remordiments de consciència de veure com les pobres persones fugien plorant, alguns amb els llavis i el nas ensangonats dels cops que van rebre. Per aquella generació l'homofòbia era un sentiment molt arrelat i era considerat com un pecat "mortal". Tot i això, hi havia un homosexual que havia eixit de l'armari conegut per Moragues, que treballava a ca Víctor i era un excel·lent cambrer, amb una gran diligència a la feina i bon tracte a la clientela que era molt volgut per la família propietària i els companys, i, tanmateix, pels clients.El pobre havia de suportar les bromes de mal gust d'alguns clients i posar bona cara.

Respecte als càstigs més freqüents era que el tallaren el monyo al zero, i també passar algun dia al calabós. No sé si seria per culpa de la "mili" o que, però a mon pare li agradava tindre el monyo curt però no rapat al zero, que considerava una humiliació.

A part de l'homofòbia, també hi havia cert menyspreu a altres ètnies com els gitanos. Respecte al pèl llarg em deia "Talla't eixe monyo que pareixes un gitano. Mira tu, el monyo et tapa les orelles! Quina vergonya!".

Respecte a l'antigitanisme hi ha moltes circumstàncies al voltant, però no vull entrar en massa detalls. Sols indicar que eren persones amb pocs recursos econòmics i si la resta de gent, en la postguerra passà fam, ells encara en passaren més i havien de recórrer a vegades a fer alguns petits furts de productes alimentaris per a poder menjar. Esta competència originà tensió. Però a més, hi hagué una baralla entre dues famílies per un malentés de la comissió de la venda d'un ruc al "tio" Pandal a finals de la dècada del 50 o principi dels 60 del segle XX. El malentés originà la mort i ferides de navallades de moltes persones d'eixa ètnia. Molts van estar empresonats, alguns d'ells eren pares de famílies nombroses i els pobres fills i les dones van quedar al càrrec d'una situació de penúria molt lamentable, agreujada pel sentiment de culpabilitat que es va marcar fins al punt que en Tavernes es va demanar l'expulsió de les persones d'eixa ètnia (a Simat si que es va aconseguir). Hui en dia seria considerat un delicte d'odi cap a eixes persones. Sols la intervenció de "Don Ricardo", en eixe temps rector, va poder desbaratar eixe despropòsit. Però tot i que Ricard Carles ha sigut molt volgut a Tavernes, les persones majors li han guardat una mica de rancor per esta decisió.

Dolores, la meua àvia materna, tampoc li feien massa gràcia altres ètnies. Quan veia a una persona de raça negra, li entrava molta por, ja que el "tio" Bèrnia que vivia al "carrer Gitanos" (actual Santíssim Crist) al primer quart del segle XX, va rebre la visita d'uns "negres" que volien venjar-se d'este home. Deien les males llengües que havia tingut alguna experiència amb el tracte d'esclaus.

6. L'amant de la dona del coronel.

Un company de "mili" del món pare i amic d'infància, que li deien Ximo i d'àlies Branca, era assistent de la casa del coronel. No sé si hi havia diferència considerable d'edat entre el coronel i la muller.. però el que si que resultava diferent eren les necessitats sexuals d'ambdós. La muller, acudia a Ximo per a obtenir un complement de tendresa que no podia donar el marit. No sé si el coronel era conscient d'este fet... però el que si que afirmava mon pare és que a casa del coronel, tot i tindre molts galons, qui realment manava i donava ordres era la muller. El coronel era un zero a l'esquerra en casa. Però com el "ying i el yang" sol complir-se la major part de les vegades, este coronel era un dèspota amb els soldats.

Per sort, Ximo era el pregoner de l'estat del coronel. Moltes vegades mon pare rebia l'avís de Ximo: "Luís ves amb compte que hui la dona del coronel li ha pegat un escardussó al coronel i està que talla claus!"

7. Quasi en consell de guerra per agredir a un sergent. 

Mon pare era caçador i amb bons mestres com son pare, Arturo Alario i Ximo Herrera, havia aconseguit molt bona punteria. Amb estos mèrits, el van fer tirador de primera.

Una vegada fent proves de tir de metralladora, mon pare es va encarar a la diana i els trets eixien tots fora, posant en perill a la gent d'el voltant. Mon pare se'n feia creus. No entenia el que passava. Tornà a disparar i de sobte va rebre una forta bescollada.

Ell que estava gitat en terra, amb un bot a l'estil del "tio" Vitoriano Caxò agafà al sergent i el va alçar com si fora una palla i quasi el reballa a terra per a rebentar-lo amb un bac.

De sobte, quan estava a punt de llançar-lo un altre comandament de major jerarquia que apreciava a nom pare, va aconseguir aturar a mon pare. I digué:" Déjadme que disparare yo con esa ametalladora!". Es va gitar al terra i disparà també amb tant poc encert com mon paré. Es va alçar i digué que li canviaren el canó de la metralladora, i tornà a disparar. Esta vegada encertà a la diana.

Es va dirigir al sergent i li va advertir: "Sargento, antes de reprimir a un recluta, asegúrese que lleva usted toda la razón o le pueden pasar cosas desagradables como ésta". Així és com mon pare es va estalviar un consell de guerra si haguera agredit al sergent. Des d'eixe moment, el sergent va respectar mon pare i el va considerar el seu recluta favorit.

8. D'estar a punt d'estalviar-se el servei per l'altura a fer-se gastador. Al servei del general.

"Jo vaig créixer a la mili" deia mon pare. Després de fer la instrucció, mon pare va fer la crescuda. Quan va entrar al quarter, l'obligaren a afaitar-se, però a ell no li havia eixit la barba encara. Sembla que la barba i el seu cos es van ficar d'acord per a créixer al mateix temps, i en acabar la instrucció ja mesurava més de 20 cm més que quan va entrar.

Este fet va permetre que l'anomenaren gastador (a la fi de la instrucció) amb una altura d'un metre i setanta i pocs centímetres. Els gastadors que són els soldats més alts i, per tant, més lluïdors en una quinta que per culpa de la fam de la guerra i postguerra a penes agafaven altura suficient per a anar a la mili.

A més el van ficar a servir al general. Mon pare se'n feia creus de veure la qualitat humana del general envers els comandaments de baix i nivell mitjà com caps, sergents i coronels. Tan bo era este general que una vegada acabava mon pare de fer el poc servei que li manava el general, li donava temps lliure.

Una vegada, el general li va donar a mon pare un document dins d'un sobre que havia de lliurar a una destinació fora del quarter. El general li va dir que si algun comandament li prohibia eixir del quarter que li diguera que rebia ordres directes del general i que li mostrara el sobre, i si el comandament obria el sobre no refiant-se, podria rebre un càstig exemplar. Quan arribà a les portes del quarter, el cap primer li va dir que no podia eixir del quarter, però en mostrar mon pare el sobre amb el segell del general, no calia cap paraula més i el deixaven eixir com si fora un empestat.

Esta experiència li va obrir els ulls a mon pare, i un dia agafà un sobre buit i li va estampar el segell del general i se'l va guardar. Després de donar-li la resta del dia lliure per part del general, anà a la porta del quarter i mostrant el sobre amb el segell, isqué sense cap problema.

Però sembla que cada vegada que li donava la resta del dia lliure el general, mon pare aprofitava per a eixir del quarter, la qual cosa va cridar l'atenció del cap de portes... però no s'atrevia a revelar la mentida i tenia por a les conseqüències si per alguna casualitat la notificació del sobre fora real.

9. La fam. Furgar en el fem. L'altra missió com voluntari. Els passejos des de Castelló a Vila-real. Caça de conills amb llaç.

Aprofitant que podia eixir quasi cada dia per la gràcia del segell del general, aprofitava moltes vesprades per a passejar per Castelló. En l'estiu les vesprades es feien molt llargues i consultant el rellotge comptava el temps lliure que li quedava, aprofitava per a caminar en una mateixa direcció fins a la meitat del temps lliure i després se'n tornava al quarter.

Altres vegades es dedicava a passejar per la muntanya on es va adonar que la població de conills silvestres eren abundants. Aconseguí cable d'acer i feia trampes amb llassos per agafar conills. Buscava els caminets que feien els conills en els matolls i ficava els llassos en l'entrada dels caus i dels camins que obrien en els esbarzers. Quasi cada dia tenia èxit. Els conills se'ls torrava en una foguera i si li'n sobrava algun el portava per als companys. Gràcies a la caça de conills i el consum de fruita dels horts que hi havia al costat dels camins per on passava, aconseguí engreixar més de 10 kg en eixa temporada (segons ell)

Però de menjar carn de conill torrada a la braça és difícil engreixar tant. També en contava que en aquella època no hi havia pa de blat. L'únic i escàs pa que hi havia era pa de dacsa (xusco), però cap al final de la mili va veure una dona que portava pa de blat que feia una aroma que ressuscitava un mort i li va preguntar d'on havia aconseguit la farina per a fer el pa. La dona li va contestar: "Vinc del forn que hi ha ahí prop, on he comprat el pa". Mon pare va tirar ma a la butxaca, i amb els pocs calés que disposava, anà al forn i comprà pa per a acompanyar la carn de conill. Amb quina alegria contava mon pare este fet. També, esta pujada de pes pot ser deguda en part, com ja hem apuntat, a l'haver crescut més de 20 cm durant el servei militar.

Abans de permetre's els passejos amb el segell del general, mon pare passava tanta fam que per a poder menjar alguna cosa, gratava en el contenidor del fem dels comandaments i es menjava les corfes de llima que trobava, a falta de trobar quelcom més nutritiu.

L'altra missió com voluntari era anar als horts prop del quarter a furtar fruita. Tot i que no li feia massa gràcia furtar per al personal militar, com ell deia "la fam no te llei", i acceptava esta missió com voluntari, ja que abans d'omplir el sac de fruita per al quarter, primerament saciava la seua gana.

Tal era la fam que patien que altre company de mili seu, Ferrando el de la papereria , que vivia al carrer Sant Josep igual que ell, en arribar ambdós al seu carrer es trobaren a la mare de Ferrando i esta i va preguntar a mon pare: "Escolta Luís, al meu fill no li han donat permís com a tu i al teu company?" sense reconéixer al seu propi fill a causa de quan prim estava!. Tal vegada el pobre Ferrando a part de la fam que passava, potser haurà patit l'epidèmia de tifus o diftèria que va assotar el quarter i, per tant, la pèrdua de pes fora més acusada.

Per a aconseguir este permís, mon pare va parlar amb el "pare" José el Cassolero, del que he dedicat una entrada. Quan venia la temporada de la sega d'arròs, mon pare recorria al Cassolero i així poder ajudar a la família.

10. La burla de la guarda nocturna

Una vegada, ja fora per no haver calculat bé el temps de tornada del passeig o per altres circumstàncies que no en va revelar mon pare, no va poder arribar a hora permesa d'entrar al quarter. Les conseqüències d'arribar tard era un càstig exemplar com podia ser passar varios dies al calabós.

Després de pensar una estona, va decidir jugar-se-la del tot. Esperà que forà ja de nit i que estigueren els companys de la seva companyia dormint. Aprofitant que el recluta que feia guarda a la seua companyia era amic de confiança que no el delataria va procedir d'esta manera:

Fent ús de la seua excel·lent forma física, va escalar les parets del quarter que tenien més de 4 metres i entrà al quarter lluny de la zona de l'entrada que hi havia guarda permanent. Mon pare dominava l'escalada de murs que no estaven massa ben lluïts. Ja de menut escalava els "penals" i parets no lluïdes de les cases per a agafar els nius de teuladins que estos petits ocells feien als forats que hi havia en estes parets. Ja dins del quarter, anà a la seua companyia i cridant amb veu baixeta al recluta que feia guarda per a no espantar-lo,aconseguí entrar i gitar-se sense que cap altre recluta s'adonara.

L'endemà, el cap furrier, que tenia ganes de fer-li la raó quan el va veure començà a marmolar-li i li va preguntar amb un to cridaner com havia aconseguit entrar a la companyia si no estava quan ell va passar llista per al toc de queda nocturn. Mon pare jurava i perjurava que si que estava i que tal vegada el cap furrier havia passat llista quan ell estava a les latrines (cosa molt creïble amb l'epidèmia de tifus o diftèria). Al fi, el cap furrier va deixar la discussió per acabada i no es va atrevir a castigar a mon pare per falta de proves fiables o per por que el castigaren a ell per no fer bé el seu treball.

11. La venjança frustrada del cap primer.

No sé si este cap primer fou el que li va furtar la gorra o tal vegada era el cap furrier, o tal vegada fora el mateix. El tema és que volia fer-li a mon pare una bona reprimenda... però no sabia amb qui es jugava els calés.

Mon pare va tindre molta activitat nocturna, per una banda, pescant anguiles a la "molinada" o butza (com deien els de l'Horta de València) que parle en una entrada anterior on relata l'encontre amb l'avió anomenat la Pava en plena Guerra Civil. Per altra banda, amb la caça a la "joca" dins d'un bocoi on també es parla amb altra entrada anterior. Per tant, ell estava molt entrenat a moure's de nit.

Un dia a mon pare li va trucar fer guarda nocturna. El cap primer va pensar que eixe era un bon moment per a fer-li por i creient que mon pare pres del pànic fugiria, li podria fer un càstig exemplar.

Però mon pare de seguida va detectar uns petits sorolls que com experimentat caçador el van alertar que algú estava prop. Va calcular d'on procedien els sorolls, i molt sigil·losament sense fer cap soroll aprofitant el seu instint de caçador va poder reconéixer al seu cap primer sense que se n'adonara. Ja prop d'ell li digue: "Alto a la guardia. ¿quien va?" i aquell començà a fugir amagant-se entre uns matolls.

Mon pare anà pel darrere, el va agafar,  amb una empenta el va tirar en terra,  li va ficar els genolls al coll i el va arrepretar tant que quasi l'ofega per a donar-li al cap primer una bona reprimenda. Ja veient el cap primer que la cosa anava malament i que haguera pogut rebre un tret, pres del pànic es va identificar i va al·legar que era una prova que havia fet per a avaluar la valentia dels soldats. Mon pare es va aguantar el riure com va poder, i l'ingenu cap primer no va poder amagar la seua cara de desesperació de veure el ridícul que havia fet.