18. Les anguiles, tan abundants fa 50 anys i ara en perill d'extinció. La Universitat de Kindai

 Fa 50 anys les anguiles abundaven molt. Moltes són les causes que les estan portant a l'extinció, anamenar-ne algunes:

1. La pèrdua de cabal dels rius per l'aprofitament de l'aigua per a ús agrícola, industrial i de la població.
2. Baixada del nivell freàtic.
3. La contaminació. 
4. Les barreres als llits dels rius (assuts, preses, estacions de bombeig)
5. Dessecació de zones humides
6. Pesca indiscriminada
7. Pesca de l'angula.
8. Furtivisme.
9. Exportació il·legal al Japó.

Mon pare i el meu avi tenien molta afició d'agafar-ne, i era molt típic en ma casa menjar arròs al forn amb anguiles en quaresma.

El meu avi, contava que la primera anguila que va pescar quan era molt menudet, fou amb un aparell fet amb ham i un tap de suro de garrafa i una canya del riu. Era grossa i la va traure i es va ficar la canya a l'esquena com si fora una escopeta i l'anguila penjava del fil. De tant en tant es girava per si la perdia, fins que va arribar a casa tot orgullós.

El meu avi contava a mon pare que ell agafava anguiles en el riu... però quan mon pare era menut va estar almenys quatre anys que el riu estava sec, i no es creia el que dia son pare. Tant és així que si volien pescar havien d'anar a la partida.

Una vegada estaven a la partida del vapor i ja en fosca, passà volant per damunt de la carretera prop d'allí la "Pava". La "Pava" era un avió de l'exèrcit de Franco, que metrallava objectius diversos (vehicles com carros, camions, grups de civils, depòsits, barricades, etc.)

Les bales de la carretera rebotaven i els passaven lliscant, i com era de nit es veien les espurnes com si foren cohets. El meu avi digué a mon pare que s'amagaren darrere la caseta del motor del Vapor fins que passara la Pava, i que no li ho diguera a sa mare, ja que no el deixaria tornar.

La guerra fou una experiència molt desagradable, a Tavernes no van bombardejar, però si a Cullera i Alzira. Hi havia dos refugis de guerra, que l'Ajuntament hauria d'haver protegit: Un que va ser destruït per a fer el pàrqing del Passeig i altre al carrer Sant Josep, enfront de l'Església i un poc més cap a l'oest. Mon pare em va dir en quina casa era però jo ja no ho recorde. Eixe refugi era més segur que el del Passeig, ja que estava fet dins del tap (estrat macís de pedra calcària).

Hi feien barricades a ca Borderia per a controlar el trànsit de vehicles i persones que entraven i eixien del poble. Mon pare, que era ben menut, va ser testimoni d'un cotxe que el van fer parar, i de dins del cotxe van cridar "Viva Cristo Rey!", i a continuació, una pluja de bales van envair el cotxe, fins que la veu callara i els passatgers ja no es menejaven.

El meu avi era molt aficionat a pescar a la molinada, tal com s'explica en el misteri de les anguiles, contaven els veïns, que era capaç de fer-se la molinada anant anant, i que no gastava paraigua invertit per a despenjar les anguiles de la molinada. Tenia molta clau de mà (capacitat d'estrenyer al tancar la mà), i quan picava una anguila, treia la molinada de l'aigua i l'acostava a una mà i l'agafava i la tirava dins del cabàs, sense que fugiren. Mira si tenia clau de mà, que quan es va casar anà de viatge de noces a Barcelona, i hi havia un home que desafiava al qui volguera a tirar a dit, i el meu avi acceptà el repte i quasi li trencà el dit al català que li digué: "Collons, tens mes una mà que pareix una tenalla".

El meu avi no era aficionat a mornelles, monots ni altres arts de pesca, ja que abundaven tant les anguiles que era difícil no pescar-ne cap. Ell sempre anava en fosca i en dies que no feia vent fort (sobre tot evitant el ponent), i a ser  possibles en vespres que anava a caure rosada. I els dies que plovia molt i augmentava el cabal del riu, i sobretot quan l'aigua baixava roja pels sediments, eren els dies que no es quedava en casa, sinó que amb un paraigües anava pescar a la molinada.

Era molt corrent agafar anguiles molt grosses en basses de reg de la Marina que havien entrat en alguna riuada, o tal vegada algun pescador les soltà de menudes per tornar a per elles al cap d'un temps.

També era molt normal agafar moltes anguiles que fugien cap a la mar quan descobrien les engaldufades o andrones que travessen les dunes, per a desaiguar la zona coneguda com banyera litoral. Ara quan les descobreixen, ja no n'ix cap!

En els anys 1950 i 1960, hi havia un home que li deien el "tio Periquet", que era un màquina agafant anguiles a má. Entrava a la séquia, i de seguida agafava una menjada d'anguiles. Tenia terra enfront d'on s'ajunta el riu i la séquia la Bova.

Però l'agafada més gran que es recorda d'anguiles és la que va fer el pare de Matildo en el canal, que va ficar unes xarxes quan soltaren l'aigua dels arrossals, que de segur en capturà més de 200 Kg.

Alguns també matapollaven el riu quan passava poca aigua. Mon pare i el meu avi no eren partidaris d'esta pràctica, perquè mataven molt de peix gratuïtament. El matapoll és una planta que ix a la muntanya i que és molt verinosa. En castellà es diu torvisco i el seu nom científic és Daphne Gnidium. Estes fotos de la planta del matapoll són propietat de Santiago de Apatita.com

Solien tirar algunes rametes en el corral on hi tenien gallines, i uns paràsits d'elles que anomenaven "polls" desapareixien. La tècnica consistia a picar rames de matapoll i fer una pasta i després la abocaven a l'aigua. Els peixos i anguiles preferien morir fora de l'aigua, i a les hores els agafen. De tota manera, hi havia molts peixos que resistien dins de l'aigua i al dia següent, el riu estava ple de peixos i anguiles morts flotant dalt de l'aigua, i la pudor era terrible.

Respescte esta planta, una vegada mon pare, anat a collir taronja li la va ensenyar a un company i li digué "veus, això és matapoll, es molt verinós", i el company li va dir "això verinós! Ja, ja!" i mon pare li va respondre: "Agafa una rameta i fica-te-la a la boca com si fos regalícia, i aban de 10 minuts ja estàs espatarrat a terra!"

També es feien servir aparell de pesca per a capturar-les. Els monots i mornells eren unes xarxes que tenien una obertura que anava estretant-se de manera que era fàcil entrar i difícil eixir i els peixos quedaven atrapats. Ací hi ha unes fotos d'aparells semblants que es venien a un bazar "xinés".

De les anguiles deien que hi havia de dos clase les mareses (que eren molt blanques de panxa i blau marí o verd marí d'esquena, i mes allargades) i les pastorenques (que la panxa parava un poc mes groguenca i l'esquena era amarronada i semblaven mes rabassudes)

Foto del diari LA VERDAD

Un poc d'esperança per a l'anguila

Al 26 d'octubre de 2023, hi ha una notícia al diari The Mainichi que ja s'ha aconseguit reproduir en captivitat a l'anguila japonesa (asiàtica). Sembla que en 2010 l'Agencia Japonesa d'Investigacio Pesquera i Educació ja ho va aconseguir, paro ara ho ha fet la Universitat de Kindai en l'Institut de investigació de Acuacultura de Nachkatsuura, Wakayana Prefecture. Hi tenen 600 larves d'anguiila que han aconseguit tirar endavant.

En fi, a veure si es pot aplicar estos estudis a l'anguile europea i podem salvar l'espècie.

Històries per contar:

estraperlo
Urbano, 

els invents del tio capeta

Les desventures dels cisnes i cigonyes. Els bou que es va enfugir i perseguí a ma huelo, El Badell gelat. Gats cervals i ginetes. Erissons, raboses, teixons.

El cabaret dels anys 30 a Bacelona.

La Rondalla, Garcia el poeta que tiraren les poesies, Xolvi i la seua ment brillant, Alberoleta el fitiller, el Malcriat i la seua veu, Manolo el discret, Isidret de l'orgue, Botoi el del contrabaix, Daniel el flautista, Domingo el alma de la fiesta. Bureau el municipal. Les nits de serenata.

Ismaelet el municipal

El tio Top
El tio Figuero, proeces i desventures d'una ment privilegiada.
. Les anguiles de la banyera litoral. Gats cervals i ginetes. El tio Periquet. L'espectacular pesca d'anguiles de Matildo. La industria del moble i la fi de la pesca a la partida i estany.
El xiquet de Simat

El tio Jan el curander i rallador

la diarreo de mon pare de menut

Contes: El lliri blau, "Juanito el Orso", el ranoc "Garapau", la raboseta.