71. La percepció moral del segle XX. Prostíbuls. El Mur

La moralitat al segle XX, ha estat molt marcada per la influència de l'església. Sols a la república hi hagué en Tavernes algun intent de certa llibertat o obertura de mires en el terreny sexual. 

Pel que respecta a l'homosexualitat tot i que a l'antiga Grècia i Roma estava socialment acceptada, fins al govern de Zapatero, no es podien casar a Espanya parelles del mateix sexe.

Pel que fa a la infidelitat, fins a l'any 1978, l'adulteri era castigat amb severitat sobretot a la dona, considerant-se un delicte.

Carme la Jouma

Esta senyora regentava un prostíbul també conegut com a "ca les guilopes". Estava prop del Calvari. Pel que he sentit de la meua àvia i tieta, tenia molts gats a casa i fumava "purets", cosa que les estranyava molt.

Imatge no real generada amb google gemini

Sembla que aquells que es quedaven fadrins (al voltant de trenta anys o més), solien freqüentar este local, però també alguns casats.

Imatge no real generada amb google gemini

Un treballador de Ca la Vila comentava que d'alguna manera es tenia constància del que passava en eixe local, fins al punt que quan hi havia canvi de xiques (les xiques eren itinerants, i anaven canviant de poble cada cert temps perquè les novetats afavoriren l'afluència de clients), alguns "funcionaris" eren convidats a la primícia de gaudir de la companyia de les noves xiques.

Cada cert temps l'inspector Ximenera (que s'ha esmentat en altra entrada) i la policia municipal feien un simulacre de batuda on no agafaven a ningú a no ser que fòra perseguit per altre delicte. En eixa redada, els clients pareixien xiquets i fugien igual que els xiquets fugen del mestre quan fan alguna cosa malament. Eixes fugides anaven acompanyades de risses, i servien d'anècdotes per a comptar de quan be s'ho passaven.

Els clients solien quedar dient: "Afineu bé les flautes que esta nit anem a ca les putes"

Pel que calcule, este prostíbul encara funcionava a principi dels anys 1970

Brodel, Emile Bernard, 1888. De ctx.es

Estar amigat

Estar amigat no era ben vist. Si alguna parella convivia sense estar casats, els familiars i veïns anaven a cridar-los l'atenció i fins i tot anava el rector a parlar amb la parella perquè "regularitzaren la situació", i amb el casament el pecat quedava perdonat. 

La meuna àvia materna en comentà que D. Ricardo Carles anà a parlar amb una parella d'ètnia gitana per a que es casaren per l'església i no per la figura de l'"ajuntamiento", que era tradició.

També solia passar que "normalment dones més jóvens" a vegades s'amigaven o tenien relacions amb un home major (ja fora vidu o fadrí), per aconseguir que feren testament a favor d'elles. Del cas contrari no se solia anomenar res. Eren les dones "les males" de la societat masclista.

Però no s'ha de dir d'esta aigua no beuré o no n'he begut. Un familiar meu convivia amb la cunyada que s'havia quedat vídua i coses del destí, està es va quedar embarassada. Anava pel carrer amb els símptomes visuals d'un embaràs en la fase final. La família li va fer els càrrecs però ell al·legava que era la xica qui posava pegues al matrimoni fent al·lusió a les idees de llibertat que tenia la xica. En aquells temps la idea de llibertat era pròpia de persones d'esquerres, i per tant estava mal vist.

Al final, setmanes abans de parir es van casar. La meua àvia amb la mentalitat masclista que hi havia, donava la culpa a la xica, però a mi m'entren dubtes, ja que a esta senyora (que jo ja la vaig conéixer major) anava regularment a missa. Siga "culpa" de qui siga, el matrimoni fou estable i llarg i no van tenir cap problema, romanent junts fins que es va quedar la senyora vídua per segona vegada.

Però estar amigat, més endavant fou una condició avantatjosa. Hi havien vídues i vidus que s'amigaven i no volien casar-se per no perdre la pensió. Altres simulaven una falsa separació per a rebre una pensió.

Hui en dia, el casament per l'església i el casament en general ha perdut part de la consideració social que tenia fa uns anys enrere.

El trenet del mur

No he escoltat cap cas d'homosexualitat entre dones, almenys fins als anys 1980. Sembla que eren molt més discretes.

Hi hagué una escama pel poble d'un grup d'hómens anaven al mur (o Muro com es coneix) a tindre "encontres sexuals" entre ells pels anys 1970. El mur es va construir als anys 1950 per evitar que l'aigua que baixava de la Muntanya de les Creus arrossegara la primera línia de cases.

Inauguració del mur de defensa de Tavernes, el 18 de juliol de 1955, sent alcalde Amado Vila i amb la presència del governador civil, Jesús Posada. Foto: valentín martín rodríguez. / Toni Álvarez Casanova en el periódic el Levante

Este paratge sembla que hi havia pins i altra vegetació que el feien prou discret. Pel que diuen les males llengües, feien el "trenet", de manera que si no era nombrós el grup era difícil que els membres que estaven als extrems pogueren fruir tant com els que quedaven al mig.

Es veu que l'experiència era prou satisfactòria fins al punt que cada vegada acudien més hòmens al punt de reunió. Però la mala sort fou la culpable que els pillaren.

D'altrea banda, se sabia la llista de tots els que van intervindre en eixos encontres, cosa que em fa sospitar que algú els pillara (tal vegada xiquets o algú que tenia homofòbia o estava enemistat d'algun membre) i anaren a la policia a denunciar-ho, però no ho puc assegurar.

Durant un temps, quan algú del grup passava pel carrer, sentien el "xiuxiuejar" de la gent assenyalant-los. En conec el cas d'un que estava casat, però no sé si els encontres eren anteriors o posteriors al casament. Sembla que alguns eren de bones famílies. Al cap d'un cert temps, a dures penes se'n parlava d'este fet.

Però quedava a la memòria de la gent del poble.

Una vegada, un amic meu i els pares anaren a berenar per Pasqua (?) amb el grup de parelles d'amics. Quan es tasta el vi, a alguns els ix la vena graciosa i comencen a riure d'algun membre del grup. Si eixe membre també ha begut i té sentit de l'humor, tothom riu. Però si et pilla amb un mal moment pot ferir-te la sensibilitat. I així fou, el pare del meu amic, molest pel comentari d'un membre del grup i els riures de la resta, alçà la veu i digué al graciós: "I tú? Que al teu germà anava a fer el trenet al muro!". Eixes paraules van provocar el més fort i llarg dels silencis. El meu amic que era menut, se li van quedar eixes paraules gravades amb lletres d'or, no entenia que hi havia de mal en fer el "trenet" que provocaren la ira de son pare i el sufoco dels amics.

Per sort hui ningú s'espantaria d'estos fets. Imagineu-se la cara que farien a la dècada de 1960 amb esta imatge de l'Ajuntament!