16. Històries de caçadors. El brúfol. El tio Sabatetes. Les paelles del diumenge

Estes històries han passat principalment en les nits de joca a la partida en les tirades d'aus aquàtiques. Com ja s'ha comentat a la II Guerra Mundial, la quantitat d'aus aquàtiques que hi havia a la Partida era impressionant, fet que va propiciar que hi hagueren molts caçadors.

1. El brúfol

Hi havia un caçador, que anà a caçar de nit. Normalment solien anar en grup, i els bocois no solien estar molt lluny uns d'altre. A vegades, si hi havia molta gent, un es quedava al bocoi, i altres es quedaven al barquet.

En este cas el caçador estava dins del bocoi, i els companys estaven a una distància prudencial en altres bocois. Per a que acudiren les aus aquàtiques, els caçadors confeccionaven amb suro (i amb plom per a romandre en la posició correcta) uns bots que pintaven per a imitar al les aus i que es pararen. També hi havia unes flautes menudes que s'anomenaven reclams que imitaven el cant de les aus. Hi havien uns reclams que tot i que sonaven molt paregut i a penes es distingien amb l'oït humà, feien acudir de sobte les fotjes. Qui aconseguia un reclam d'eixos i el sabia trucar, aconseguia molt bona caça.

Este caçador sembla que havia aconseguit un reclam que era de gran qualitat, i de fet no sols acudiren les fotges, sinó que a més un brúfol enorme, confundint-lo amb una forja, va volar fins a ell per darrere y li va arrapar el cap deixant-li'l xorrant sang.

El pobre va rebre un esglai que va començar a cridar com si estiguera boix, pero si els crits del pobre home es sentiren de lluny, les carcallades dels companys encara s'escoltaven millor. Encara recorde al germà de mon pare com contava eixa aventura moltes vegades.

2. El tio Sabatetes

No sé com es faria en l'època de la postguerra la repartició de les replaces, si per sorteig o per subhasta. Al final de la campanya, hi havia un temps que alliberaven la zona i tothom podia caçar. Eren les càbiles.

Tant a la caça com la pesca, l'enveja i el presumir forma part de l'entorn social d'eixes aficions, cosa que dona peu a la conversa i a que apareguen aventures i situacions còmiques.

El "tio" Sabatetes, era un home de pocs recursos econòmics però tenia una gran punteria amb l'escopeta. Les persones amb més recursos econòmics disposaven (segons el sistema d'adquisició de replaces) dels millors llocs de caça. Però entre diferents quadrilles de caçadors, es picaren, a veure qui feia més captures. Es veu que hi havia una quadrilla tot i que els diners no es en faltava, anaven escassos de punteria. Ja cansats d'errar molts trets i ser la rissa dels adversaris, maquinaren un pla.

El pla consistia en pagar el jornal al tio Sabatetes perquè disparara amb ells. I un dels caçadors de la quadrilla digué: "Si portem este home, els demés caçadors s'adonaran i encara es riuran més de nosaltres!". I un altre va exposar: "El portarem envoltat amb una manta i així no ens descobriran."  

I aixina ho feren, fins que es van enterar els demés caçadors. No se si el pillaren o si algú de la quadrilla li se va escapar de la llengua al cassino.

3. Les avionetes fumigadores

Una vegada, anaren a caçar a la partida, i a penes clarejava el dia, començà a passar avionetes que tiraven productes químics per a lluitar contra una plaga (no sé si la mosca de la fruita o els mosquits o tal vegada fora una altra)

El que és ben cert és que volaven sobre les replaces i escarotaven tota la cacera. El fet de no avisar els caçadors es va ficar molt nerviosos, ja que havien matinejat per a res i d'amunt havien sigut fumigats pels avions.

Tal estat de ràbia va provocar als caçadors, que alguns decidiren disparar a les avionetes que feien un vol molt ras. I amb burla deien, " Amb estos pardalots tan grans no n'erre cap tret!".

4. L'ànec capdavanter

Quan hi havia una bona temporada, els caçadors que tenien una replaça, anaven tots, i es disciplinaven per a no començar a disparar abans d'hora.

Si disparaven abans d'hora, els ànecs (que solien volar en grup) estaven molt lluny i el tret perdia força al arribar a l'animal i no l'abatia, i els donava temps a fugir tot el ramat i no en capturaven cap.

La disciplina consistia en què un dels caçadors era l'encarregat de indicar el moment per a disparar. 

Però, què passava en esta situació? En el moment que feia el senyal, era quan els ànecs anaven a parar-se prop de la quadrilla, i el mès normal era que l'ànec capdavanter (hi ha una nomenclatura per a designar a este ànec capdavanter però la memòria en falla), que estava més prop, el que rebera quasi tots els trets. Les escopetes solien tindre una capacitat de dos cartutxos, i els caçadors, dominats per l'emoció i nerviosisme, solien disparar al mateix ànec dues vegades per a assegurar-se que el tombaven.

I a l'hora de presumir, tots volien tindre l'autoria de tombar l'ànec, i ahí començaven les discussions, i igual que passa en el futbol, les discussions eren acalorades i els insults afloraven amb freqüència. Cal tenir en compte que tant caçadors com pescadors els agrada presumir

Mom pare era jovenet i el feien callar. Presumia de tindre bona punteria (com tots els caçadors!) , ja que son pare en tenia prou. Però com era jovenet, per respecte als majors no volia entrar en discussions, i ell estava segur que havia encertat el tir.

Li ho comentà a son pare, que rigué i li va donar la solució: "Quan fan el senyal, tots disparen a l'ànec capdavanter, i en disparen nombrosos trets quasi al mateix temps, i ahí és on comencen les disputes. El que has de fer Lluís, és esperar dos o tres segons, que és quan ja han disparat tots, i a continuació, t'alces tu i dispares el dos tres però a dos ànecs diferents, i no al mateix ànec, que tu tens bona punteria, i en eixe punt, s'han acabat les discussions!"

I ho feu així, quan havien acabat de disparar tots, s'alçà mon pare, i disparà ell sol; els seus dos trets retrassats sigueren escoltats amb claretat, i acompanyats de dos ànecs que caïen a l'aigua. "Colló el xicón, quina matança ha fet!" deien la resta de caçadors amb admiració. Ja no podien disputar l'autoria dels dos últims ànecs abatuts. L'ego de mon pare va créixer més que una carabassera.

5. El fenomen astronòmic

Mon pare anà eixe dia de joca ell sol, i eixa nit tot i que es menjava la caçera, revolaven pero no es paraven els ànecs, com si tingueren por.

Al cap d'una estona, aparegué un objecte lluninós de grandaria visual més menut que la lluna i més gran que els planetes que anava fent-se més gran i més menut i creuà el firmament.

Es va impressionar perquè no s'ho esperava. No sabia si li estaven fent "mal art", com ja li va passar a casa el seu avi, o si per contra era algun artefacte de guerra o un OVNI. 

Prevenint la situació, canvia els cartutxos per altres amb ploms més grossos, que arribaven mes distància, i l'instinte de supervivència va ressorgir en ell, ficant-se en alerta.

Però eixe aparell o el que fora, va passar de llarg fins que va desaparéixer. Eixa nit, no caçà res.

Al cap d'uns anys en la tele van explicar eixe fenomen atmosfèric, un tant extrany, i ell el va reconeixer.

Una altra vegada, va veure caure un meteorit menut prop de la carretera de la mar (la calçada) que va fer un muntó d'espurnes i va rebotar. Quan es va fer de dia, anà a buscar-lo i no el va trobar.

6. Si regues de nit ..

Una altra vegada es va emportar un bon esglai. Anà a regar de nit, amb el meu oncle Emilio.

Emilio s'encarregava de obrir i tancar els taps de la canal, i mon pare amb la llanterna, controlava que l'aigua arribara al cap i avisava al seu cosí per a que canviara el tap.

Pel bancal travessava una línia d'alta tensió. Una polla d'aigua que anava volant, tapolà contra un cable de la lìnia i caigué, i li pegà a mon pare en el tos, que estava mirant cap a terra per a controlar l'aigua. El pobre s'emportà un bon esglai, i cridà al seu cosi i preguntà si li havia llançat alguna cosa, i li va contestar que no, i a l'instant veié la polla rebolcant-se pel terra i l'agafà. 

7. El tio Blayo i mon pare

El tio Blayo, i mon pare eren molt amics. Blayo un dia va observar que hi havia moltes "piules" o "cues de jonc", que és una espècie d'ànecs. 

Anà a parlar amb mon pare per a caçar a la nit. Però mon pare estava constipat i amb febra i no volia banyar-se ni agafar fred. La zona on estaven les piules no hi havien barquets, per tant havien d'entrar a l'aigua per a poder-les caçar.

Blayo li va dir que no patira. Per fi el va convéncer, i quan van arribar al lloc, Blayo va portar a mon pare que estava tremolós, al bè fins a la mota, des d'on van poder disparar les "piules".

Després per a tornar, el va portar altra vegada al bè.

8. Les paelles del diumenge

Molts diumenges, els caçadors es feien la paella, algunes en el sequer del tio Blayo, que tenia una caseta, i a més estava prop de la partida.

Solien eixir amb les escopetes i cada grupet menut agafava una zona. Pel soroll i distribució dels trets, el que estava encarregat de fer la paella (a vegades era Arturo Alario, que va  morir ofegat quan va  intentar salvar a un home un dia que la mar estava marejada), si el caçador tenia punteria, ja calculaven si tenien prou "condumio" per a 6fer la paella. Si calculaven que no havien caçat res, agafaven caragols i entraven a la séquia a agafar peix a mans. 

Mon pare solia entrar a la séquia, es feia nuet, i amb el fred que feia, que a vegades hi havia escarxa, els peixos a penes es menejaven, amagats en el borró. Quan trucava una tenca. Li posava una mà al cap i altra entre la panxa i la cua i la llançava al camí, on altre amic la ficava al cabàs. Quan ja en tenien prou, eixia, i anava corrent fins que s'assecava i entrava en calor.

Hi havia qui estava encarregat d'agafar verdura (carxofes, faves, etc.) que robaven en quantidad menuda, sols per a fer la paella.

També era molt normal fer paella amb rata. Per a capturar les rates soline omlir un poal d'aigua i anàven tirant l'aigua dins del cau de la rata. a ser possible buscàven un cau que tinguera pendent per a que puguera absorbir millor l'aigua. Ficaven la mitja oberta a l'entrada del cau i quan eixia la rata, esperaven a tancar la ma quan estava a l'altura de l'estómag de l'animal. apretaven per a que de la pressió, l'estómac i budells anaren cap als pulmons i no poguera fgirar-se a mossegar. Amb un apretó ràpid la rata quedava ferida de mort. Deien que la paella amb rata de "partida" era millor que la de conill.

Era una tradició que va durar mentre eren fadrins. Després al casar-se molts d'ells abandonaren el costum.

Foto de Restaurant el Chaparral

9. Els tudons (paloma torcaz) del Bolomor

Mon pare tenia un "menut trauma infantil" com a caçador, i era que no havia caçat cap colom tudó amb escopeta. Una vegada en va caçar un amb una cañada, però el pobre estava dèbil i ferit pels perdigons.

Foto del barranc del Bolomor. Els tudons estàven en la pinada més alta en la part esquerra de la foto

Era jo ja un xicón, i vaig anar a una terra que té al Bolomor i em digué, veus ahí, hi ha dos o tres tudons que es paren totes les nits en eixos tres pins solitaris a meitat de la montanya. Quan s'òbriga la veda, vindrem i els caçarem, estic controlant-los tots els dies.

Arribà el dia de la Mare de Deu d'agost i s'obria la mitja veda (sols per a palomes). I mon pare, una hora abans de clarejar el dia, agafà l'escopeta i començà a pujar la muntanya cap als pins on es paraven els tudons i esperar a que amb la llum del dia, els tudons volaren i poder-los abatir.

Però quan faltaven 50 metres per a arribar als pins, sent una veu que deia: "Si home, ara en ve un altre!, Ací ja no cabem! Ja hi ha mig poble así fent joca per a caçar dos tudons!" 

En efecte, allí, baix dels tres pins, hi havia tanta gent que no cabien. I decidí tornar a casa. Mentre baixava, encara continuaven pujant més gent, semblava una peregrinació.

Així, que mon pare no pogué desfer-se'n d'eixe trauma infantil.