1. Vitoriano Caxó

Del "tío" Vitoriano Caxó (Alberola de cognom) es conten nombroses aventures. Tot i que fou un bandoler (roder) a l'estil de Curro Jiménez, es va donar a conéixer per tindre bon cor. Era de complexió prima però ossuda. D'una complexió atlètica fora del que és comú, després de mort, al cementeri, el sepulturer va dir que els seus ossos tenien una gruixa i pes descomunal amb un alt grau de calcificació (o siga que no tenia osteoporosi). 

Dormia amb una faca gran, i si algú el tocava per a despertar-lo, amb la rapidesa del llamp, amb un salt el ficava la faca al voltant del coll. Ell deia, "no toques al tio Vitoriano per a despertar-lo,  només cal xiuxiuejar-me: alçat!,  a una distància prudencial"!

Tenia un parlar blanet i lent, sense nerviosisme i sense alçar la veu, cosa que li donava un semblant tranquil i que pareixia covard, cosa que emprava per a sorprendre els adversaris en cas de lluita.

1. El segrest i lliurament d'un xiquet de Gandia

La seua banda segrestà un xiquet de Gandia, i el tenien retés a una cova de la muntanya de l'Ombria. Vitoriano, penedit pel xiquet, des de la cova el va soltar i li va dir que agafara la via (Carcaixent-Dénia) i tirant cap avall, arribaria a Gandia. Ell va donar l'excusa a la banda que el xiquet havia fugit mentre dormia després d'una borratxera. La via Carcaixent-Dénia es va inaugurar el 1864

2. El pare del "parcur"

Una vegada, un veí es va delatar que Vitoriano estava en sa casa. En eixa època estava en recerca i captura. Un dels guardes que era amic d'ell i per la finestra va remorejar "Vitoriano, fuig que venim per tu". Vitoriano tenia la son molt lleugera i gitat que estava, s'alcí i botant per dalt de les teulades, va botar des d'una illa de cases a una altra. Els guardes havien rodejat l'illa, i no el van poder capturar. Van preguntar a la muller on estava quan van entrar i va contestar que no sabia res. Quan entraren a l'habitació, el llit encara estava calent.

Altra vegada, ja sent guarda rural, i molt major que anava amb l'esquena doblegada, veié uns jóvens que d'un bot volien tocar (sense èxit) amb el peu una teulada d'una caseta de sequers que no era molt alta. Vitoriano es preguntà que feien i li ho van dir. Ell girà el cap i amb un salt de tisora va tocar amb els dos peus la teulada. Quedant-se bocabadats els joves. 

3. El ruc de la venda.

A les vendes, els carreters i altres viatgers, lligaven els cavalls i rucs a un pesebre, i els propietaris compraven el menjar de l'animal i el ficaven al seu lloc. Els animals havien d'estar lligats per a no menjar-se el menjar dels altres animals. A una venda crec que prop d'Almansa (però no ho puc dir cert) , hi havia  un carreter perdonavides que solia fer nit allí,  que soltava el ruc a l'estable i així l'animal menjava de l'herba dels altres animals, sense haver pagat res. Si algú deia res, els amenaçava, ja que era molt fort i la gent li tenia por.

Una vegada Vitoriano i el germà anaren a l'esmentada venda, i els van avisar del famós carreter. El germà que tenia complexió més ampla que Vitoriano, va agafar al ruc del carreter d'una orella i amb un cop de puny va clavar l'orella del ruc amb un clau a una columna de fusta que hi havia a la quadra. 

Al matí el carreter tot cabrejat va preguntar qui havia sigut i el germà de Vitoriano va dir que havia sigut ell i que fera el favor de no tornar-ho a fer. El carreter va arremetre contra ell, i el germà de Vitoriano li va propinar un cop de maça amb el puny a l'estil de Bud Spencer ("Le llamaban Trinidad") i el va deixar estomordit. Així va escarmentar per a sempre el carreter.

4. El guarda rural

Vitoriano fou indultat i el ficaren guarda rural. En aquells temps no hi havia jubilació, i per a poder menjar va acceptar este ofici fins al final.

Els pastors solien llogar els camps d'arròs després de la sega, ja que rebrotaven les plantes, i eixa pastura era molt apreciada pel bestiar. Prop de la ratlla de Cullera, un pastor jove de Favara molt fanfarró, pasturava les terres que altres pastors havien llogat, i quan hi havia alguna baralla, ell sortia vencedor. Un pastor que havia sigut colpejat pel pastor foraster i tirat fora de les terres que havia llogat, "enquestà" als guardes rurals.

Vitoriano com era ja molt vell, sols vigilava els camps a prop del poble. Quan es va adonar dels fets, ell va dir que aniria a fer-li la raó al pastor. Els altres guardes no van poder convéncer-lo. De bon matí caminà amb l'esquena molt doblegada pels anys i fent ús d'un gaiato, fins a la zona on solia anar el pastor i el trobà .. i li va intentar fer els càrrecs amb la seua veu dolça, espaiada i poc intensa, que semblava que xiuxiuejava, però el pastor li digué se n'anara, ja que li sabia mal colpejar a un home tan vell. 

Vitoriano, lentament es va acatxar i amb un moviment únic i sobtat es llevà l'espardenya d'espart i al mateix temps descarregà amb fúria una espardenyada als llavis del pastor, espentant-lo dins de la séquia, sense donar-li temps a reaccionar.

Quan el pastor intentava eixir de la séquia rebia una patada a la cara i tornava a caure dins. Després de reiteradament intentar eixir pel costat on estava Vitoriano i ser tirat la séquia cada vegada amb una patada, decidí eixir pel marge contrari. 

Vitoriano, amb un bot digne d'un felí, quasi va volar fins a l'altre marge de la séquia i li va propinar una altra patada a la cara i caigué altra vegada dins. Tenia la cara xorrant sang. I va pregar que el deixara eixir, penedint-se i jurant que no tornaria a ocupar les terres llogades per altres pastors.

Vitoriano li digué: "Si algú et pregunta qui t'ha fet això, contesta que un tal Vitoriano Caxó, que de segur, ningú dirà que eres un covard".

La meua àvia materna que nasqué al 1910, encara et va conéixer. Per tant, calcule que este home va faltar pels anys 30 del segle passat.