Històries orals

El poble Gitano Segons la wikipèdia  el poble gitano era originari del subcontinent indi amb una llengua i cultura pròpia. El dia internacional del poble Gitano es celebra el 8 d'abril en commemoració que l'any 1971 es va instituir la bandera i himne de la comunitat. També el 22 de novembre es cel·lebra el dia dels gitanos d'Andalusia. Foto del periòdic Levante   La paraula gitano procedeix d' egiptano ja que al segle XV creien que procedien d'Egipte. També se solen anomenar calés , calós,   canyís i zíngars . Actualment, es considera que el seu origen és de la regió del Rayastà (que significa Terra de Reis) en el nord de l'Índia. Hi ha diversos grups i subgrups: Calós en el nord d'Àfrica, península Ibérica i sud de França. Sintis o Manouches en Alsàcia (Alemania) Kalderah del Balcans i América Doms dispersos a Asia Occidental, Nor d'Àfrica, el Caucas, Asia central, anatòlia i part del subcontinent indi. Romanichels en el Regne Unit i Estats Units...

La meua àvia materna, si recorde un sentiment que la dominava, eixe era la por. Tot i  que fou molt valenta a l'hora d'afrontar reptes, la por era com una llapa que no se la podia treure de damunt. Si analitzem les seues circumstàncies, fins a cert punt es poden entendre. Quan es va casar, anà a Barcelona de viatge de noces, que fou el mateix lloc on anà sa mare. El viatge anà bé, però tingué dos episodis de por. El primer fou al passar el vaixell prop de la desembocadura de l'Ebre, que sotsobrava molt, que com ja hem vist en una altra entrada   i el segon la por que tenia d'anar als espectacles on deien que eixien artistes amb poca roba (potser el Principal Palace?). Després no hi havia manera de tindre descendència. Els meus avis se sentien desafortunats. Però quan tens un desig molt gran, a vegades es fa realitat en circumstàncies en què no el pots gaudir plenament. I així fou, ma mare va nàixer en guerra. La meua àvia tenia dos pilars masculins que eren el seu germà...

La moralitat al segle XX, ha estat molt marcada per la influència de l'església. Sols a la república hi hagué en Tavernes algun intent de certa llibertat o obertura de mires en el terreny sexual.  Pel que respecta a l'homosexualitat tot i que a l'antiga Grècia i Roma estava socialment acceptada, fins al govern de Zapatero, no es podien casar a Espanya parelles del mateix sexe. Pel que fa a la infidelitat, fins a l'any 1978, l'adulteri era castigat amb severitat sobretot a la dona, considerant-se un delicte. Carme la Jouma Esta senyora regentava un prostíbul també conegut com a "ca les guilopes". Estava prop del Calvari. Pel que he sentit de la meua àvia i tieta, tenia molts gats a casa i fumava "purets", cosa que les estranyava molt. Imatge no real generada amb google gemini Sembla que aquells que es quedaven fadrins (al voltant de trenta anys o més), solien freqüentar este local, però també alguns casats. Imatge no real generada amb google gemin...

La tieta i àvia del meu amic Vicent, que li deien Vicentica, era molt "beateta" tal com es coneixen per ací les persones que estan molt lligades a l'església. Cal tindre en compte que l'església era un dels pocs llocs de reunió que podien acuir les dones. Els homes podien anar al casino i altres bars i fins i tot no estava massa mal vist anar a les "guilopes" Era una de les persones de confiança del rector de l'església de Sant Pere i segurament netejaria o establiria torns de neteja l'església de Sant Pere, ja que disposava d'una clau. Sembla que Vicentica es va prendre les seues funcions molt seriosament ja que comentaven que ella "manava" (equivalent del que ara califiquen com persona amb lideratge) Cal indicar que anar a netejar a l'església no era cap baixesa. Ma mare quan anava al col·legi de "las Hermanas de la Doctrina Cristiana", per suggeriment de les monges, les encarregaven a ella i les companyes que netejaren ...

 Tot i que la memòria és difusa i les versions de les històries orals canvien al passar de persona a persona recorde que mon pare i la meua àvia materna en contaven alguna anècdota. 1. La fonda dels bandolers En l'època de Gabriel Hernàndez hi havia una dona major que tenia una fonda on donava menjar a carreters i altres persones que volien fer alguna menjada. Aleshores, hi havia una banda de roders que va prendre eixa fonda com la seua seu. Els roders tenien total impunitat, ja que eren més nombrosos ells que els policies i guardes de casa la vila. Els roders exigien paelles sobretot amb carn (conill, ànec, pollaste) i verdures i vi sota amenaça de pegar-li una bona pallissa. Gabriel Hernàndez acabà amb esta banda. El que no sé si la dona major va poder veure la fi d'este grup de roders. Foto de una casa de menajrs antiga de  Cuando se llevaba sombrero . 2. Un veí del carrer la Barca. Este veí o era fadrí o vidu i no recorde el nom o el malnom, tot i que mon pare me'l va d...

Estes històries me les ha contades Pilar que comparteix amb mi el besavi que fou el pare de Llorenç. La rata fantasma Llorenç Escrihuela Palomares, es va casar amb Rosario i no van tenir descendència. Vivien al carrer Sant Antoni. Llorenç segons em comptà el meu oncle Eduardo i nebo dèll, fou somatén (que ja s'ha fet referència en una  entrada anterior ).  Amb el pel rull i negre, era un home bonàs, alt i corpulent. Mon pare deia que com no tenia família, per la nit, solia estar al bar (o casino) fins tard, i quan era hora de tancar, ell agafava els clients que no volien eixir amb un grapat i els treia fora com si foren garbes de cacaueres. Sembla que no era un home supersticiós ni porigós, que es un tret que presumien els membres de la meua família paterna. Solia estar amb bona relació amb el veïnat. Una vegada, una família del veïnat, sentien arrossegar cadenes a la cambra. Esta família havia tingut un fill que havia faltat i estaven molt tristos. En aquella època, la gent ...

 1. Introducció He d'agraïr a Maria José Richart, Dori Cabañero i a Juan José Boscà Palomares (Belana) per la informació aportada per a fer esa entrada. La matança del porc era un costum molt arrelat a Tavernes. Sembla que el dia de la matança era un dia de festa, ma mare de menuda no anava a escola eixe dia i els xiquets era tradició estirar la cua al porc. Era una festa que congregava a tota la família i amistats, ja que era necessari que el porc estiguera arreglat a ser possible en el mateix dia i axí no es fera malbé. No hi havia neveres, per tant el procés de conservació era emprar espècies fent embotit i l'anometat "frito" que consistia a fregir la carn del porc amb oli (normalment d'oliva) i guardar-lo en gerrons de ceràmica amb abundant oli d'oliva (normalment del procés del fregit, de tal forma que estiguera tota la carn coberta d'este greix vegetal. A vegades les condicions meteorològiques no eren bones i esdevenien dies de pluja o boira, en els...

De moment vaig a copiar esta entrada de Catimenu i a poc a poc aniré refinant-la amb la terminologia emprada per ací, però qu es un gran treball que admire. Faig còpia per si algú esborra eixa magnífica entrada. - Aixada:  Eina per cavar la terra consistent en una planxa de ferro rectangular més o menys plana i lleugerament corba   Aixada   - Aixadella:  Aixada de menor tamany i amb el màneg més curt. - Aixol:  ferramenta d'acer tallant i mànec curt de fusta, que servix per a  entrecavar les hortalisses.       Aixol   -  Anella picaporta:  Peça de ferro penjada en una porta per la seua part superior i que serveix per a trucar.     Anella picaporta - Barcella:   Mesura de capacitat per a cereals, de 10 kg. de capacitat.  1 cafís= 12 barselles     Barcella i mitja barcella.   -  Bàscula:  Utensili per a mesurar el pes (massa) d'un objecte. Està format per un suport on es sit...