74. Memòries de Santiago Sansaloni (I).Introducció. Els músics locals que el fascinaren
Introducció
Santiago Sansaloni se sent una víctima de l'època en que ha viscut. Un home que ha tingut molta afició a la lectura i a la música no ha trobat ningú que li donara uns estudis que mereixia.
Amb un caràcter fort i crític que no es calla res, ha sigut moltes vegades menyspreat per dir "les seues veritats". Això si, valent com ell a soles, no dubtava a desafiar a qui fora si creïa estar en possesió de la veritat. Esta afició a la lectura li ha obert la visió del mon cosa que xocava amb la mentalitat tancada dels llauradors que no obrien un llibre ni per aspillera, i per ser escoltat necessitava parlar fort i clar.
Ell considera que haguera viscut millor si haguera tingut una actitud més mansa cap als poderosos, però el seu caràcter li ho impedia i no podia callar quan veia injutícies.
Foto de Santiago Sansaloni prenent la fresca a la porta de casa acompanyat amb dos dels seus amors, la muller i la lectura. Foto que molt amablement em van donar permís de fer el dijous 14-08-2025
Va estudiar primerament fins als 12 anys amb un mestre poc interessat pels alumnes. Fou acoliquet i quan hi havia alguna boda, ajudava al rector i el convidaven, cosa que feia que faltara molt a escola.
Als 12 anys estudià amb Don José Ramis que quedà fascinat amb ell i segons Santiago, tots els dies el mestre es menjava l'arròs gelat ja que gaudia tant d'ensenyar a Santiago que no se'n adonava que era hora de dinar.
Don José Ramis va aconsellar al pare de Santiago que li pagara uns estudis i son pare alegava que el necessitava per a treballar, que en sa casa no vivien en l'abundància.
El pobre es va buscar un professor de guitarra que li deien Genaro, que era un home molt major que no sabia res de música ni partitures però que tenia molt bon oït. Li va ensenyar a "tocar i acompanyar" alguns valsets populars i no va poder avançar més ja que el mestre no podia ensenyar-li molt més i la faena tampoc li donava massa temps lliure a Santiago.
En comentà la duresa de la postguerra i la forta represió que van sofrit algunes persones entre elles el seu sogre que va estar reclòs a un camp de concentració on va patir el que no està escrit. Segons Santiago, els presoners es menjaren fins als "cardos punxonosos" que hi havien, deixant el terreny completament nuu com si hagueren pasturat cabres. Però a més, allí, afluixat per la fam, i la desesperació, va contraure (o tal vegada es va manifestar) una infermetat que per falta de formació dels metges de l'època, afectà també a tota la família.
La dona de Santiago va treballar tota la vida en magatzems de taronja, i sols la van donar legalment d'alta durant 2 anys, i quan es jubilà es va trobar en la sorpresa que sols podia optar per una pensió no contributiva.
La dona de Santiago quasi perd la vida en el seu primer embaràç ja que no tolerava cap menjar. Un senyor que li deien de mal nom "Estela" li va dir que la seua dona també estava igual i que un metge de la clínica San Ramón de Gandia la va curar (Potser siga el doctor Antonio Escrivà). Santiago, desesperat anà a l'antiga pastisseria Cruanyes (al cantó de la plaça Major i carrer Metge Grau) que tenien teléfon i llistí telefònic i li va dir a la treballadora que buscara el telèfon d'esta clínica i que cridara per a demanar cita per a l'esmenta metge. I axí va poder salvar a la dona d'una mort segura.
Però em conten la seua dona i ell, la pena que ténen d'haver perdut un fill víctima del anometat "càncer silenciós" (pàncreas) després d'una gran quantitat d'errors de diagnòstic a l'Hospital de Gandia. I quan per fí trobaren el diagnòstic, ja no hi havia remei. Sembla que esta mena de càncer s'ha emportant per davant moltes persones relativament joves a Tavernes.
Respecte a este tipus de càncer, ja fa quasi 20 anys, un amic de la meua dona "Juan Fran" de Villarrobledo, va sofrir esta enfermetat treballant a la Ribera Alta. Fou ingressat a l'Hospital de la Ribera d'Alzira. Hi havia un metge que havia acabat la carrera recientment que li va detectar l'infermedad i Juan Fran anava recuperant-se. Quan el metge agafà uns dies vacances, Juan Fran començava a decaure ràpidament, i quan tornava, es tornava a recuperar. Li va reconstruir uns "conductes" que el càncer li havia fet a banderes, i al final el va poder curar. Este metge va fer un "paper" a una revista de medicina, i de seguida el van cridar des de Estats Units per a fer conferències, i sempre està viatjant a Amèrica. La dona de Santiago en va comentar que es van posar en contacte que sembla que pot ser siga este metge, però ja era massa tard.
Tant mateix es queixen del mal funcionament dels "serveis socials" a Tavernes. La dona de Santiago no pot anar anant, i no hi ha manera d'aconseguir que li donen una plaça d'aparcament per discapacitats.
Encara hui este home ens fascina ja que aporta una pluja d'idees prodigiosa. A vegades en apariència exagerades però que amb uns retocs poden ser genials. El seu lleguatge cult en sorprén constantment. La seua cultura musical no es queda enrere. Em cita grans compositors i les seues obres que les ha escoltat amb un oït musical tant fi que és capaç de reconeixer la qualitat de les interpretacions a pesar de patir un poc de l'oït pels efectes de l'edat.
Enemic acèrrim de les guerres no pot coure com en el segle XXI tinguem la guerra de'Ucraïna i la de Gaza. Tampoc comulga amb les idees de Trump i la seua "guerra comercial" que encara que es de tius comercial, continua sent una "guerra". "En les guerres tots perden, encara que algú les guanye" diu convençut Santiago.
L'oncle Vicente Sansaloni.
Vicente Sansaloni era el su oncle (germà de son pare) il·lustre mestre de capella d'un cor de músic sacra de las Capella de la Mare de Deu de València. Santiago afirma que el pare de Mozart també era meste de capella (i també ho era Bach). Segons Santiago, este oncle guanyava molts diner ja que el cor que disposava era molt nombrós i amb grans veus.
El seu oncle li reconeixia la facilitat per a l'aprenentatge però no el va apoyar econòmicament per a estudiar. Eixa ha sigut la pena que li ha fet sentir-se poc realitzat i és no haver tingut l'oportunitat d'haver estudiat.
Vicent Sansaloni tenia un fill (per tant cosí de Santiago) que fou un gran professor de música i també de cant i esta professió el va fer un home molt ocupat. Compartia el nom amb éll, Santiago Sansaloni que ha sigut emprat el seu nom per al consurs de música sacra organitzat per l'Associació Santa Cecilia de Valencia
Hi ha referències a Vicente Sansaloni a estos enllaços:
- Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Música y músicos de la Capilla de los Desemparados
- Ajuntament de Moncada. 50 Aniversari de la Coral de Moncada del Patronat d'Educació i cultura
Fernando Sanz
Un gran guitarrista que va guanyar un concurs de guitarra a Madrid per la dècada de 1970. Conta Santiago que este Fernando tenia un germà que treballava en aduanes, i que tocava molt be la guitarra però que li faltava un curs de música superior per a que es puguera treure el títol de professor de guitarra.
Fernando buscava un mestre de nivell que li poguera donar la formació adequada per a poder superear el curs. Recurrí al cosí i "tocayo" de Santiago, el fill de Vicente Sansaloni, qui en primera instància va rebujar ajudar-lo alegant que tenia un horari molt ocupat, però en assabentar-se que era de Tavernes, li va fer un "hueco" en la seua apretada agenda per a després de sopar.
Amb una conjunció de figures, el resultat no podia ser mal. Fernando aconseguí aprovar el curs que li faltava i acoseguí ser professor de guitarra, i al poc temps guanyà el premi de guitarra de Madrid.
Santiago puntualitza que en eixe consurs solia haver-hi poques sorpreses, però quan el presumpte guanyador del concurs, escoltà l'actuació de Fernando Sanz, li va caure el mon damunt, i va ser testimoni de com el premi anà a parar a Fernando.
Es casà amb una ballarina de ballet clàssic, de un poble de vora València, tal vegada Aldaia. Fernando Sanz era més conegut per tindre un germà que treballava a Aduanes en València que ajudà en tràmitació i gestió aduanera als empresaris locals que exportaven matèries manufacturades i importaven matèries primes i altres manufactures.
A la dècada dels anys 1990 Fernado va fer una actuació a la casa de la Cultura a Tavernes, organtzada per un grup cultural presidida per Pep Pastor. En esta actuació va tocar la "vihuela" i la guitarra. A la cloenda, Don Ernesto el rector va explicar on era el orígen d'estos guitarristes tan bons que teníem a Tavernes on la llavor de Tàrrega i desprès Panxa-Verda arrelà a Tavernes. Després Antonio Chover Salom, alumne predilècte de Panxa-Verda, completament emocionat, apenes va poder dir paraula i aplaudint digué "Este (aplaudiment) .. per a tots vostés". Només em sap malament que vaig "obligar" en certa manera a gravar en vídeo el concert al mu amic José Antonio Gonzàlez Sifres, i després la cinta, me s'ha va banyar i es va estropear.
Antonio Company Barber. El gran desconegut de Tavernes de la Valldigna
Poca gent a Tavenes recorda a Antonio Company, un excel·lent guitarrista, però Santiago si que en tenia resó d'ell.
Naix al 1922 a Tavernes de Valldigna
Amic de Antonio Chover durant molt de temps, del qui parlarem en altra entrada, des que anàven junts a escola de D. Manuel Cigalat, on apareixen en la foto.
Inicialment tocava el violí però al escoltar a Antonio Chover tocar en l'escola, li agradà molt i va voler tocar la guitarra també, i preguntaren a Salvador Garcia Garcia "Panxa-Verda" el mestre d'Antonio Chover i acceptà donar-los classe. Tots dos anaven en tren a Gandia i a vegades a peu a rebre les seues classes en plena guerra civil, en diumenge i no es cobrava res.
També Vicente Bustos va influir en ells.
Montaren una rondalla on tocava el violí i Chover la guitarra i feien serenates i rondes de les qual cobraven una mica.
Antonio Chover ha tingut la sort que li feren un llibre però a Anonio Company no.
Obtingué el titol de guitarra a Valencia ebn 1943 amb un exàmen lliure i en eixe exàmen estava també Narciso Yepes. Fa gires per tota Espanya i funda la revista "Música para guitarra" on publicava quinzenalment transcripcions i música per a guitarra
Santiago tambè comentà que Antonio estigué a Alemània, i com no coneixia l'idioma es va buscar un representant que no es va portar massa be amb ell. Anava a tocar a universitats i instituts. Guardava una carpeta de 825 pàgines de les obres que tocava que les guardava fins el dia de la mort. Es feia els fulls de pentagrames (paper pautat) amb un "rastro" que tenia 5 plumilles per a dibuixar les línies del pentagrama i les transcrivia a ma.
També en contà Santiago que una llarga llista de guitarristes ixiren de la ma d'este professor .
Santiago em contà que Antonio Company aprovà les oposicions de catedràtic de Guitarra a Màlaga. Al menys hi ha este BOE de 1963 que publica el nombrament d'Antonio Companys com a "Professor Especial de 'Guitarra' " al Coservatori Professional de Màlaga en 10 de març de 1963.
Després de jubilar-se se'n va vindre a Tavernes i vivia prop de la casa de la cultura. Jugava a cartes amb un que li deien de mal nom "el Guerra". Teia un caràcter molt seriós, i poca gent el buscava per a conversar, però Sanitago li feia cas i prompte es va fer molt amic, fins al punt que li va regalar una colecció de cassets d'audio de concerts de guitarra interpretats per ell. Santiago disfrutava de convesar amb Antonio, on persones que han vist mon i han estat rodejades de cultura li donaven el vent fresc que necessitava respirar Santiago.
Comentà Santiago que es casà amb la xica que li netejava casa després de 8 anys de treballar a sa casa.
Va patir una trombosi i va faltar al 2017. Al soterrament de Antonio apenes anà gent, cosa que conta molt entristit Santiago.
Comentarios
Publicar un comentario