20. A regar de nit. La font del Barber

A regar de nit

Quan venia l'estiu, a la "Marina", segons l'elevació del terreny (El Vedat) o les dimensions dels grans d'arena (estora), s'havia de regar cada setmana.

Es feia servir un haca per a que rodara la sénia.





Les haques eren el motor, i valien com una casa. Per tant s'havien de tindre cura amb elles. 

Amb la calor de l'estiu, es regava de nit per a no esgotar al pobre animal. La meua àvia es quedava amb l'haca a la sénia (a tocar l'haca) per a que no es parara, i el meu avi, anava a regar a la terra.

La meua àvia era molt porigosa, i al principi s'acompanyava del gos que tenia el meu avi al carro. Li deien "Tigre" i li faltava un peu. Era molt fidel amb la família però al mateix temps era molt feroç amb els desconeguts. Amb el "Tigre" ella no tenia gens de por. Només s'acostava algú, el gos de seguida li ho indicava. Més tard, quan ma mare era menuda, anaven les dos a "tocar l'haca".

L'hora la calculaven quan eixia "el lucero" que potser siga el planeta Mart o tal vegada Venus.

La sénia estava prop del Vedat, just a la part est on acaba la duna. El Vedat estava ple de pins i garrofers, i és una llàstima que haja desaparegut més del 95% d'eixa duna tant emblemàtica i plena d'històries.

La tasca de rodar sénia era molt monòtona i un tant pesada per a l'haca. Quan algú no servia per a fer una faena "fina" o no volia aprendre, deien d'ell: "Qui siga ruc que rode sénia""

El meu besavi matern, altres anècdotes d'ell.

 En la Postguerra, el meu besavi (Modesto), tenia una burreta després de la seua etapa de carreter. Com la burreta era molt lenta, a vegades es quedava de nit a la "Marina", per a poder continuar treballant el dia següent. Com era estiu, no feia fred, i es gitava arreu en el camp. 

 A vegades la Guàrdia Civil anava i si el meu besavi els deia "bon dia", i li pegaven una galtada dient-li: "¿Cómo te atreves a dirigirnos la palabra a nosotros la Guardia Civil?". I el dia que no els deia res, li en tornaven a arrear una altra galtada per maleducat i no saludar.

 Sembla que en ser València una de les zones republicanes últimes en caure, l'odi cap als valencians va perdurar durant molt de temps.

 El meu besavi, fou  carreter, però  abans de ser-ho,  es dedicà a repartir aigua de la Font del Canut amb una burreta i unes sàries que portava 2 cànters grans (es parla d'esta etapa ací).  Després es va establir un campet menudet a la Font del Barber, i conreava xufes i altres conreus, aprofitant l'aigua de la font.

 Tal vegada en aquells temps (a final del segle XIX) les pluges eren més regulars. Amb la burreta pujava a la Sangonera i baixava el que conreava. 

Era molt difícil per als jóvens el poder-se emancipar en aquella època. 




Comentarios

Entradas populares de este blog

71. La percepció moral del segle XX. Prostíbuls. El Mur

70. Catòlica fins a la mèdul·la

53. Les fogueres del dia Sant Pere