22. La medicina de la postguerra. L'orina dolça i la sang grossa. Lluís no t'operes!
Metges bons i metges regulars. Persones amb orina dolça i sang grossa.
Després de llegir l'article d'Encarna Sansaloni sobre la grip espanyola al llibre de festes de 2022, n'estic convençut que en aquella època hi havia metges molt bons i amb vocació... però també n'hi havia que no eren tan bons.
La família de mon pare, no va tenir accés a metges bons, o tal vegada, els metges no encertaren els diagnòstics adequadament. Quan hi havia un metge que tenia fama de bo, este es feia ric ja que podia cobrar qualsevol quantitat i els malalts ho pagaven ben a gust.
Mon pare quan tenia 3 anys, agafà una diarrea molt forta, i tot el que menjava o bevia era expulsat ràpidament. Tant es així que el metge li va dir a la meua àvia, que no li donara ni una gota d'aigua, amb la qual cosa encare es deshidratava més el pobre xiquet.
Ja el metge el donava per perdut i la meua àvia al matí, ja conformada amb el que era previsible, entrava a l'habitació i deia "encara no ha faltat el xiquet", i mon pare ho escoltava. Segurament tendira febra, i va perdre l'anar.
Però una nit es va tirar del llit, i arrastrant-se pel terra, anà on estava la botija, i sort que estava plena, la agafà com va poder i quasi se l'acaba i tornà a rastrons al llit i es gità. Al següent dia es va alçar i ja estava bo.
Una altra vegada, quan mon pare tendria al voltant de 14 anys o tal vegada uns pocs més, tingué una lesió al genoll i a penes podia caminar. Anà al metge i li va dir que eixa lesió era del "menisc", i que s'havia d'operar si volia tornar a caminar normalment.
El metge cità a mon pare per a fer l'operació, i mon pare es despullà. Tenia una infermera que no era infermera, sinó una xica que tenia llogada per a que l'ajudara. Però per casualitat, mon pare coneixia molt a eixa xica i s'apreciaven molt, ja que solien ballar moltes vegades junts a la Pista (supose que la del Nano o la d'Herrera).
Una vegada gitat a la llitera li digué a l'orella.. "Lluís, no t'operes, que tots els que ha operat este metge, han quedat pitjor que estaven, tots estan coixos". Mon pare plantà les orelles i agafant la roba amb un grapat, fugí d'allí tot esbalaït tan apresa com va poder.
Com no podia deixar de treballar, ell s'embenava el genoll, i per la nit es feia fregues amb aiguardent i els ungüents que tenia a ma. També anava al camp amb bicicleta.
La joventut i el temps curen moltes malalties, i esta fou una de tantes. Una vegada curat, es topà amb el metge en qüestió i li digué: "Com que no em curaria..., veja si m'he curat sense operar-me", i davant d'ell, enganxà carrera i botà el carrer de des d'una vorera a una altra.
El metge tot assombrar, quasi no s'ho creia, però tampoc donà massa importància.
Altre problema seriós eren les transfusions de sang. Tot i que els metges si que sabien fer transfusions, el problema era el no tindre un banc de sang, i s'havia de recòrrer a familiars i coneguts amb el mateix grup sanguini.
El meu avi matern tenia una úlcera i tenia a vegades hemorràgies que solien coincidir en èpoques que tenia problemes i s'extressava.
Una de tantes vegades, li compraven la taronja de la terra que regava de nit a ull, però les taronges anaven pujant de preu i va decidir esperar-se uns dies. Eixa nit una pedregada va destrossar la collita. Del disgust tingué una hemorràgia que quasi es mor.
Un dels germans no podia donar sang ja que ell també patia del mateix mal, per tant el familiars i amics havien de subministrar la sang en cadascuna de les crisi. Supose que les transfusions es farien primerament enganxant venes de les persones amb una mànega i posteriorment es perfeccionà la tècnica i emmagatzemaven la sang del donant en una botella i després li la donaven al malalt.
El no disposar d'antibiòtics també era un gran problema de l'època. Una pràctica molt curiosa era el diagnòstic dels diabètics. Recorde que la meua àvia, contava a vegades que algun conegut o coneguda tenia "l'orina dolça". El pobre metge havia de tastar l'orina dels malats per a veure si excretava glucosa en l'orina i diagnosticar així la diabetis.
A les persones que tenien colesterol, es coneixien com persones que tenien la "sang grossa", i algunes, amb edat avançada agafaven demència, i l'atribuïen a este fet.
Comentarios
Publicar un comentario