19. L'arròs, les cutumanyes, les sangoneres i la tersiana (paludisme). El curandero de Cullera

1. El conreu de l'arròs.

Segons cantava mon pare, el conreu de l'arròs era molt dur. 

En els anys de sequera, des de Cullera no ens feien arribar aigua del Xúquer, i eixe any la collita d'arròs era molt pobra. Altres anys pel mes de setembre plovia molt i la partida s'inundava i havien d'emprar un barquet per a treure l'arròs.

L'arròs el sembraven a la "Partida Vera" per a fer planter, crec que una zona era prop del torrent de l'Ull del Bou, i altre a les Marjaletes (Moreral).  A vegades feia falta planter i anaven a prop de Xàtiva a comprar-ne.

Per a preparar el terreny, es xirugava (xarugava) la terra. Omplien la partida daigua i plantaven l'arròs. Jo no ho he presenciat, tot i que quan tenia 5 anys, va ser l'últim any que mon pare va fer collita d'arròs. Sembla que agafaven un manollet menut (4 ó 5 plantes?) i el plantaven tal i com mostra esta fotografia de La Vanguardia

En temps antics no hi havia botes d'aigüa, ni tratges de neopré, per tant havien d'anar descalços.

Algunes terres, quan pujava el nivell de l'aigua sorgien "ullalets", que connectaven l'aigua amb capes freàtiques més fondes i naixia algo d'aigua. En estos ullalets, hi havia més estopa, cosa que feia que algunes haques s'estacaren i s'enfonsaven fins la panxa i era molt difícil treure-les. 

En esta foto de la cadena Ser es mostra una sangonera

Les sangoneres eren molt abundants, i una forma molt comú de fer que es desenganxaren era amb una punta de cigarret. També feien presència les cutumanyes (o cotimanyes o cutimanyes) que picaven entre els dits i produïen un gran dolor. En esta foto es mostren

El conreu de l'arròs començava el mes de maig i acabava en setembre. Al principi coincidia amb l'hortalissa (tomaques, fesols..) i ja complicava la cosa, ja que els terminis de la feina eren molt estrictes. 

L'arròs s'havia de birbar, ja que la brossa, amb la humitat i les altes temperatures creixien més que l'arròs, i no hi havia herbicida. (Per cert amb l'aparició dels herbicides selectius per a l'arròs, es produïren una gran mortaldat de peixos, anguiles i altra fauna, però esta vegada als arrossars de Cullera  Sueca, ja que en Tavernes ja havien desaparegut)

I la sega de l'arròs es feia a ma i corbella. Molts hòmens anaven a peu de sol a sol a segar, amb una gran calor i l'arròs picava la pell que estava suorosa. Havien d'anar contra rellotge, ja que les pluja forta solia vindre a finals de setembre unes vegades i altres en octubre. Per això els llauradors deien: "Bona entrada d'arròs.. mala entrada de cacau" i al'inrevés, ja que el cacau s'arreplegava a continuació de l'arròs en octubre.

Per a segar arròs venien molts treballadors forasters, ja que fins que aparegueren les màquines segadores, calia molta ma d'obra per a realitzar esta faena.

Solien anar a la plaça per a llogar-se. Els que eren veterans, portaven una ploma al barret que era un senyal que eren treballadors valents i experts i que podies confiar en ells. Hi ha un malnom ("Pelagallos") que mon pare deia que era perquè este home guanyava a segar als que portaven el barret amb la ploma.

La sega de l'arròs era molt estressant, ja que s'havien d'anticipar a la pluja, en una temporada de calor sufocant, i a més, havien de regar també els tarongers i preparar el cacau.

Després s'havia de portar l'arròs al sequer, per a assecar-lo, sinó, es podria o grillava (germinava). Pel dia s'escampava l'arròs i a "poqueta nit" es guardava a la caseta del sequer.

Abans d'assecar-lo es trillava; inicialment es feia servir un trill o batedor tirat per les haques i després es separava el gra de la palla amb forques, segons esta fotografia de la Biblioteca Valenciana Digital

Més tard vingueren les trilladores. Encara recorde la trilladora que feia servir mon pare i la va vendre perquè es va deixar de conrear arròs.

Una vegada trillat era quan es deixava assecar. I almenys tenia una gran cosa:  es podia emmagatzemar a les cambres i tenies fins a un any per a vendre'l. Podies esperar a que l'arròs alcançara un preu convenient. 

El inconvenient, era que s'havia d'ensacar en sacs de li... i pujar-los a la cambra. Mon pare ere prim, pesava 60 kgs i una vegada va pujar ell sol un sac de 120 kgs a la cambra, quasi rebenta. Contava ell molt orgullós.

En temps de la Guerra Civil, anaven a les cases a requisar l'arros, i a vegades no en deixaven ni per a poder menjar. Molts amagaven on podien l'arròs quan s'esperava el temps de requissar. Alguns l'amagavem a la quadra baix d'un pam de fem per a que no el trobaren. Després a l'època de Franco, també requissaven arròs en la Postguerra.

Per a portar l'arròs al molí (per a separar-lo de la corfa) i no et pillaren que tenies arròs que havia escapat al requissament, solien quedar prèviament amb el moliner de nit.

Quina odissea passaven els nostres avantpassats.. i encara eren afortunats, ja que molts no tenien terres, eren jornalers i es passava molta gana.

2. El curandero de Cullera 

A la carretera de la mar, els carreters eren víctimes dels mosquits. Un núvol de mosquits assaltaven els carros, i els carreters a manotades intentaven matar-los. En eixe trajecte, les galtades eren freqüents i arribaven al destí amb la cara roja.

Amb tanta presència de mosquits, el paludisme era mol freqüent., i produïa gran mortaldat.

La meua àvia materna (Dolores), agafà la tersiana de menudeta. Tenía períodes alternants amb febra molt alta i altres sense febra. Semblava que ja estava curada i després tornava la febra, i així sense parar.

Hi havia un curandero a Cullera, que tenia fama de curar la tersiana.

La meua àvia tenia uns familiars a Cullera ques es deien els "Monravals", i la meua besàvia (també Dolores) va demanar a estos familiars que es quedara la meua àvia amb ells en Cullera mentre durava el tractament del curander.

Anaren al curander, i este li va dir a la mua àvia que tinguera fe a la Mare de Deu del Castell de Cullera, i que si en tenia, propmpte es curaria. La meua àvia, li digué que si , ja que era l'única cosa a la que aferrar-se per a sortir d'eixa enfermetat

I la meua àvia es va curar, sinó, no estaria jo contant esta història.

També es deia que els valencians que vivien en zones d'arròs aconseguiren més resistència a infermetats tropicals (en la Guerra de Cuba i Filipines) que altres soldats de la resta d'Espanya, ja que estaven immunes al paludisme. Però això no ho puc assegurar, sols ho deixe caure per si algú li interessa el tema.