21. Tres històries lamentables dels maquis. Landete. Confusió. El Chichango, mite i realitat

Landete

Quan mon pare tenia uns set anys, van visitar una cosina que vivia a la Sangonera. Esta xiqueta estava malalta, i per recomanació del metge, anà a passar una temporada a la Sangonera.

Crec que anaren tota la família a veure la xiqueta (els meus avis paterns, mon pare i els meus dos uncles). Una vegada arribaren, no sé si pel camí el meu avi caçà algun conill o perdiu, o tal vegada no, van fer una paella per a dinar.

A mitjan dinar es va presentar un home que portava dues pistoles a la cintura com en els Westerns, i els va demanar per favor si podien donar-li un platet de paella.

El meu avi, de seguida va acceptar i li'l va donar. L'home li va donar les gràcies de tot cor.

El pobre home era un maqui que era conegut per Landete. El pobre anava per les muntanyes fugint de la Guàrdia Civil, amb roba destrozada, flac, aspecte descuidat. No podia estar sempre al mateix lloc, i el pobre tenia una cara de patir molt.

En aquella época, el menjar era escàs, i a mon pare era menudet i no li va fer gràcia compartir la paella amb eixe estrany que es va presentar allí. Però el meu avi li va dir que el menjar no es deu de negar a ninguna persona, independentment del seu aspecte, que hem de saber compartir amb aquell que passa necessitat, que tal vegada nosaltres podem passar per una situació semblant.

Li va contar la història del pobre Landete, que estava condemnat a tindre una vida errant fins que el capturara la Guàrdia Civil i segurament l'executarien. I de fet, al cap d'un temps després, crec que el van captura al agafar un tren i .. el van executar.

Altra història tràgica de maquis

Foto de el Chichango de la BIblioteca Digital de Albacete.

Un altre maqui i pel que es contava, este home era un fugitiu per temes polítics i no un guerriller, esta vegada de Tavernes, el pobre també va haver d'anar errant per la muntanya per a no ser capturat per la Guàrdia Civil.

Este home estava casat, i la pobra dona, estava passant-ho molt malament. No sols s'havia de guanyar el menjar per a ella, sinó també havia de poder donar-li algun tros de pa al marit.

Vivia en una casa que el corral donava a la muntanya. El pobre maqui, alguns dies a la nit botava per corral a l'interior de la casa i la dona li donava un poc de menjar i ràpidament se'n tornava a la muntanya.

Aquells temps eren molt durs, i la pobra dona va haver de ser amant d'un senyor (que el nom no vaig revelar) per a poder sobreviure. Este senyor sembla que era casat, i no volia que el veieren amb esta dona, per tant a les nits, botava pel corral des de la muntanya per a encontrar-se amb ella.

Com estava en cerca i captura, la dona sembla que li feia algun senyal per a que se n'adonara i que no entrara en casa quan s'assabentava que hi havia perill.

Hi hagué una temporada que la Guàrdia Civil havia muntat vigilància al voltant de la casa, i el pobre maqui, que estava passant molta gana, li va demanar compartir el menjar a un pastor. A pastor no li va fer molta gràcia, ja que ell també passava necessitat. Ja cansat el pastor, el va denunciar a la Guàrdia Civil.

A partir d'ahí, la casa estigué vigilada dia i nit. Però la nit gasta males passades...

Eixa nit, l'amant de l'esposa el maqui, decidí acudir a veure-la, i només botà des de la muntanya cap a dins del corral, la Guàrdia Civil, creient que era el maqui, el cosiren a bales. Fou una sorpresa molt desagradable, quan van descobrir que l'home que havien assassinat no era el que buscaven, i a més este home, que es podia permetre mantenir a una amant, devia ser una persona relativament important en aquella època.

Les guerres no han dut res bo, i les seues conseqüències han esdeveingut en històries desagradables com esta.

El Chichango, el mite.

Esta vegada els fets ocorren en la Mancha, un maqui anomenat el Chichango, feia una vida errant fugint de la Guàrdia Civil, com la majoria dels maquis.

La Mancha té un clima molt hostil, i quan arriba l'hivern és difícil fer nit al ras si vas mal menjat o si estàs malalt. A més la Mancha en ser plana té pocs amagatalls, per tant, este home s'havia de desplaçar de nit.

Les pedanies, (en el cas del meu sogre que vivia en Moharras), solen distar al voltant de 20 km dels pobles. Per tant a vegades quan has d'anar al poble més prop, si ho fas en carro, has de fer una part del recorregut a vegades de nit. Aleshores, els cavalls que tiraven del carro, solien detectar la suposada presència del Chichango, cosa que alertava als que anaven dalt. Però este home era molt sigilós i era difícil veure'l.

Sembla que el Chichango, solia estar acompanyat de dos maquis en algunes temporades, i pel que conten, feia recorreguts a diferents caserius per a recollir vivers o amagar-se de la Guàrdia Civil. Hi havia caserius que ja siga per por o per llàstima, els acollien.

La Guàrdia Civil solia anar en parelles i feia el mateix recorregut que el Chichango, però es menejava de dia, i feia nit als caserius o les pedanies. La gent també els donava menjar i pernocta debades, ja que sembla que el sou era escàs i alguns solien tenir males idees. Per altra part, la presència de la Guàrdia Civil allunyava als lladres.

Una vegada el Chichango y dos companys més es trobaren de front amb tres membres de la Guàrdia Civil, i no se sap els detalls de com van ocorrer els fets, però estos guardes van ser abatuts.

Això provocà que la persecució del Chichango fora més intensa, i conta el meu sogre que es va dictar un ban que s'aplicaria la pena de mort a qui ajudara al Chichango. Per tant, tot aquell que donara menjar o alleujament als maquis havia de denunciar els fets al·ludint coacció, tant prompte com es puguera, i axí podrien saber el parader del maquis.

Però la quadrilla del Chichango, sabent els poc mitjans que disposava la Guàrdia Civil, tenien molt clar que en aquelles planures, la gent no anava a denunciar-los, ja que la venjança dels maquis podria arribar no sols al xivato sinó també a qualsevol membre de la família.

Com va passar a alguns maquis, en camp lliure era molt difícil capturar-los amb els pocs efectius que disposava la Guàrdia Civil, però quan entraven als pobles eren víctimes. Les poques vegades que entraven als pobles ho feien per a agafar un tren... i ahí arribava el seu final.

Quan el van agafar, l'enregistraren .... i maleïda sorpresa! Tenia un quadern de notes on enregistrava la data i el lloc on passava algunes nits o estava amagat, i en concret els caserius.

Es conta que per culpa d'estes notes, algunes persones que estaven en la llista foren executades. No sé si serà veritat o no, però si que tinc constància que la Guàrdia Civil en aquella època si que apallissava brutalment als sospitosos de qualsevol delicte o falta.

El pare del meu sogre (Joaquin), fou majoral de Moharras, i és molt probable que ajudara al Chichango siga pernoctant o subministrant-li menjar, ja que quan el Chichango (que tenia fama de bravucó) es presentava a un lloc armat, la gent tenia por a les represàlies. Per tant, la seua família no ha perdonat que s'apuntara tants detalls al quadern, perquè tal vegada Joaquín podria haver estat al quadern.

Altres opinions apunten que el quadern podria ser una arma que tenia el Chicharro per a xantatgejar a tot aquell vulguera delatar-lo. Siga com siga, és molt probable que eixe quadern existira.

El Chichango, la realitat

Per sort, s'ha recollit material de confiança sobre la figura del Chichango, i ens pot permetre entendre a este pesonatge. Les fonts a que es pot recórrer són:

Tan sols cal buscar en Google "Chichango" i apareixen moltes ressenyes.

El Chichango era de Villarrobledo i li deien Sebastián Esutaquio Moya Moya, perteneixia a la 5ª Agrupación. (Altres dien que perteneixia a la 6ª Agrupació)Esta agrupació abarcava el nord de la província d'Albacete, el sur de Cuenca i est de Ciudad Real, després ocupà el sud d'Albacete on hi ha un terreny mes muntanyós. (Sierra del Herrumblar, Altiplá del Campo de Montiel, Reolid, Alcarza, El Salobre (poble de José Bono).

La 1ª i 2ª agrupació actuaven el Madrid, Ciudad Real i Extemadura. Després arriba la AGLV (agrupación Guerrillera de Levante y Aragón) que fou la més important i que subministrava guerrillers i armament a la 5ª agrupació. La 6ª Agruoción de Extremadura y Centro es nodria de gent marginada de Socuéllamos o Villarrobledo. Sembla que el detonant de la caiguada d'esta 5ª agrupació fou l'assassinat per part dels maquis del "suposats xivatos", cosa que va provocar una gran repressió i la confessió de la muller(Josefa Martínez Moreno) de Paco 'el Valenciano' (Francisco Gomar Torró que va nàixer a Decazeville, en l'Aveyron francés) que era un antic anarquista (que vivia en El Salobre) i coordinador de grups de milicians. Pel que es conta en Albacete Capital, hi ha documentació de 552 enllatços detinguts (però se sap que van ser més però no estan documentats) , 50 guerrillers els quals en mataren 30 i la resta desapareguts.

Molts membres de les guerriles eren Gent de Socuéllamos o Villarrobledo que vegeren com afusellaven o desapareixien el pares i germans, i es van amagar a les cases "topos" o van fugir a l'aire llire, on demanaven aliments a persones que eren familiars, amics o simpatitzans. També formaren un grup per a fer atracaments per a poder menjar. Normalment eren persones molt humils, que no tenien estudis, però el Chichango tenia bona caligrafia, i segons conten era una persona molt intel·ligent.

El Chichango, respecte al quadern de notes on es parla en el punt anterior, els testimonis insisteixen que si que existia, i els fets apunten que és molt probable que el tinguera, ja que no és normal que declarara en seu judici contra tantes persones, i donara tanta mena de detalls que portarien, sinó a l'afusellament, si a sessions de tortura que podien acabar amb la mort. En el judici va declarar amb detalls que fou ajudat per o en:

Dues dotzenes de molins i cases prop de Villarrobledo
Els propietaris, guardes, pastors i criats dels cacics (com Córdoba i Acacio) els donaven aliments, provisions.
Donant-li una escopeta (Pocholé)
Casa Luchana donant descans
Jose María Collado (el Ciquelo) y el seu fill en Las Galindas

El Chichango era jove, i sembla que li atribuïren falsament fets que no els havia fet, cosa que li va donar gran fama. Son pare el van afusellar en 1939.

Atracà juntament amb "Magro", "Juez" i el "Comandante Carlos" i segrestà al cap de la Falange de la Alberca (Juan Portillo) on obtingueren una escopeta, una pistola, 2.000 pessetes, roba i pernils.

El van nomenar cap de una quadrilla formada per "el Tato", "el Pleitista" i "Fernando", però estigueren un any sense fer atracaments.

Anaren a la Casa de Coque a furtar cansalada, i en compte de complir les ordres de evitar enfrontaments amb la Guàrdia Civil, acabaren matant a tres membres de la Benemèrita que els anaven perseguint. Este fet mobilitzà a l'exèrcit, on es va arrestar alguns guerrillers i desenes de col·laboradors.

Esta actitud de fanfarró i temerari, posava en perill a la resta de guerrillers, fet que el va degradar a simple guerriller i fou quasi afusellat pels companys.

Atracà la Casa de la Tinaja en Socuéllamos on furtaren uns formatges i 50 pernils.

En Villarrobledo una suposada enllaç denuncià la seua presència i quasi cau en la trampa.

Atracà la banca de Socuéllamos i amb el tiroteig entre ell i el falangista "Regalo", mataren a un agent de la banca.

Va estar malalt i el cuidaren en Salobre a casa de "Paco el Valenciano", i acabà la recuperació en Villanueva de la Fuente, Santa Cruz de kis Càñamos i finalment a Villahermosa. Per a ser visitat pel metge de Membrilla i li subministrara quinina, el van fer passar per un germà de Paco (Blas Gomar). També va rebre assitència de Máximo Cano que era practicant i barber, i amb injeccions d'oli alcanforat, el van recuperar un poc d'una mort segura.

El van detenir el tinent Casado en l'estació de Silla per la complicitat forçada d'una amiga (matilde Vargas). Fou torturat fins deixar-lo invàlid i el 27 d'agost de 1948 fou afusellat en el cementeri d'Albacete.

El tinent Casado tenia un tractament molt cruel i degradant als presoners amb vergades, tenalles i altres instruments de tortura que aplicava tant als guerrillers com a familiars o simples coneguts. Passaven per els seus maltractaments de dotze a quinze presos per setmana. Alguns es suicidaven tirant-se per una finestra de l'Ajuntament d'Alcaraz. El seu esbirro el cabo "damián Diaz", torturava fins la mort als interrogats. El tinent Casado, era fanfarró i agressiu que era capaç de demanar els vehicles i altres elements a la gent tot i que alguns eren afectes del franquisme. Tots li tenien por.

Buscar este blog

Històries orals