79. El Prado de les tomaques. La mort del conreu de l'hortalissa professional a Tavernes.
1. Introducció
L'economia és el gran transformador de la societat. El mercat i la tecnologia evoluciona i s'encarreguen de coronar nous reis i destronar altres.
A Tavernes ha tingut una tradició de conreus o activitats que eren un support important de la societat i que han sigut abandonades per altres mes rendibles.
A la postguerra, algunes famílies complementaven la renda familiar criant cucs de seda. Encara hi ha una partida prop del poble anomenada moreral on es conreaven moreres per a la cria del cuc.
Abans de la guerra, Tavernes era coneguda per les freses, i ara ja no se'n veuen.
2. L'auge de la tomaca
Als anys 1960 i 1970 hi havia llauradors que conreaven tomaques. Ma mare, a l'actual passeig del País Valencià el coneixia com el Prado, ja que ací, anaven els llauradors a vendre les tomaques que collien. També feien fesols de desfer i trencar, moniatos, albergines i altres hortalisses. Sobretot eren collites que s'havien d'arreplegar quasi cada dia, perquè maduraven escalonadament.
On ara està la casa de la música i l'ambulatori, als anys 80 encara hi estava el "Prado de les tomaques", que fou pagat pels llauradors.
De tota Espanya venien camions a carregar el gènere i amb una terra de 1500 m² (al voltant de 2 fanecades), podia una família sobreviure.
Les tomaques primerenques que n'eixien poques es pagaven a preu d'or, i a mesura que anava avançant la temporada, anaven madurant més quantitat i es venien més barates.
Les tomaques es collien quan la flor era dorada o tenia un lleuger to roig. Si s'esperaven a collir, la tomaca quedava massa madura i no podia aguantar el trasllat a altres punts d'Espanya.
Les tomaques es triaven d'acord amb el calibre i també per la perfecció del fruit. Les tomaques menudes o deformes s'anomenaven "Xinxilla" però també tenien cabuda al mercat però a un preu més baix. Els xiquets d'aquella època controlàvem la "xinxilla", ja que els pares ens deixaven els diners d'eixa mercaderia per a poder prendre alguna orxata, ja que ja era estiu i abellia molt un refrec.
Una vegada triades les tomaques (les grans i de qualitat a un costat, i les menudes i deformes a l'altre -xinxilla), es col·locaven les tomaques bones de manera que les més grosses es ficaven a la part de dalt que era la visible. Això es dia "carar" el cabàs, o siga donar-li bona cara. Les tomaques més lluïdores es dien la carà (carada).
En la foto es mostra la típica distribució d'un cabàs "carat". La diferència és que les tomaques dels anys 1960-1970 eren més rodones i no acabaven en punta. A més hi havia més diferència entre la "carà" i les tomaques que hi havia per baix. A la foto estan més homogènies. Respecte al grau de maduresa, es collien com les que hi ha més verdes a la foto. Les més roges sols aprofitaven per a la venda de proximitat i no aguantaven el transport.
La collita de la tomaca es feia per part de tota la família i també la venda. Hi havia dona que tenia més bona capacitat de negociació del preu que el marit i feien doncs "divisió del treball", l'home feia la feina de càrrega i descàrrega i la dona el tracte.
Per a poder ocupar un lloc al mercat, hi havia un home de l'Ajuntament que et cobrava una quota per ocupar l'espai que necessitaves. Et donava una mena de ticket numerat, que esgarrava una part i l'altra es quedava de resguard.
Alguna vegada passava que la part baixa del cabàs ficaven tomaques de "xinxilla", i quan "trabucaven" en cabàs es veia l'engany. Això feia que es tornara el tracte enrere o que es renegociara el preu acordat.
El gènere es pagava al comptat, i no hi havia problemes d'impagament.
Encara recorde que en casa escollíem les millors tomaques de final de la temporada per a fer llavor. Es treien les llavors d'una toca madura i es deixaven assecar damunt d'un paper en un lloc on no pegara el sol. Després es ficaven a un saquet de tela i es guardaven a un lloc fresc que no pegara tampoc el sol.
Les tomaques més gustoses requereixen un sol ric de matèria orgànica i aigua amb un percentatge relativament alt de salinitat. (I això ho saben al Perelló)
Però isqueren les llavors híbrides de l'empresa Clause que aconseguien més productivitat i costava cada llavor una pesseta, però la llavor d'estes tomaques ja no era bona. S'havia de comprar cada any la llavor.
Foto de Salva Reie Roget del Facebook La Història de Tavernes de la Valldigna en Fotografies
El Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna, té una col·lecció de fotografies antigues, que he aprofitat per a mostrar tal com ho recorde. La primera és molt antiga. No recorde els envasos (bascons?) on es mostra els productes del camp.
La segona foto si em resulta més familiar, tot i que a ma casa, el que més produíem eren tomaques i no pebres com es mostra a la foto. Però els cabassos de fibra vegetal (d'espart?) que hi ha a la part dreta si els recorde. Eren molt tous i no esclafaven les tomaques.
3. Almeria o el declivi de la tomaca
A mesura que s'instal·laven nous regadius a la resta d'Espanya, la tomaca de Tavernes anava perdent cada vegada més valor.
Això va fer que els llauradors s'associaren i formaren "El Grupo" on una única persona que sabia negociar, era l'encarregada de fer els tractes amb els compradors i així poder aconseguir més bons preus. Però cada vegada hi havia menys demanda perquè s'obrien altres llocs d'oferta i ja no es podia pagar el jornal de la persona que feia els tractes, i en dos anys es va acabar esta activitat del "Prado Comarcal". Els hivernacles d'Almeria va fer obsolet el sistema de conreu que hi havia a Tavernes. Aconseguien treure més prompte les tomaques i les tomaques primerenques de Tavernes ja no eren la "fruita fora de temps" que tan cara es pagava. Els costos de producció havien baixat en tecnificar els hivernacles i ja no podíem competir amb ells.
Però mon pare encara continua produint tomaques i anava al "Prado de Cullera" que està al costat del riu Xúquer , junt a la Cooperativa per a vendre les tomaques. Així i tot Cullera també fou víctima i món pare acabà ant un parell de campanyes al Mercat de Gandia, abans que el traslladaren al costat dels bombers, i ja es va rendir, ja que per a vendre de 50 a 150 kg de tomaques hi havia que estar a les 4 del matí, i els preus no compensaven.
4. Els "últims de Filipines".
I així desaparegué el cultiu professional de la tomaca. Encara queden uns pocs llauradors que es resisteixen a abandonar esta tradició centenària. ("el Pintat" que ja s'ha jubilat, Emilio "el Rejolero" (un excel·lent pescador de rall) i un altre que no conec que té el camp al Massalari, i que s'han especialitzat en vendre el gènere al mercat de la Platja, a restaurants i també al Mercat de Gandia. És un ofici molt dur, tot i que hi ha una part que s'ha mecanitzat més i el reg es fa en degoteig, i com diu el refrany, "qui viu de la fruita ni viu ni 'disfruta'".
A la Cooperativa del Perelló si que han pogut mantindre esta economia de proximitat, mitjançant una posta en pràctica de la ciència de mercats amb una perfecta planificació, (oferint just el que es demana a le èpoque que fa falta), tecnologia (hivernacles, tècniques ecològiques de gestió de plagues), oferint productes concrets (subministren de verdures per als restaurants orientals), i també un producte amb denominació d'origen "tomaca valenciana del Perelló"
Comentarios
Publicar un comentario