83. Les escoles del Patronato (en construcció)

1. La construcció de les escoles 

Les escoles del Patronato, les va fundar Don Ricardo sent rector de la Parròquia de Sant Josep. Per a fer estes escoles va tindre moments d'autèntica angoixa econòmica i pres per la desesperació acudia a alguns fidels de la parròquia demanant ajuda.

La meua besàvia Dolores Palomares Muñoz, li donava molta llàstima la situació desesperada del rector i segons la meua àvia (la seua filla), era molt generosa amb les donacions que feia al rector per a poder construir les escoles.

Després pasà a mans del rector D. Juan Carrasco que també va sofrir la mateixa desesperació pe acabar les escoles, però agreujada pel fet que D.Ricardo pujara de grau i anara a la Parròquia de Sant Pere i molts fidels canviaren de Pasrròquia seguint a D.Ricardo i el pobre D. Juan se les va veure aigua al coll i la meua rebasàvia tambéel va ajudar en la mesura que podia.

D. Juan acabà molt fart i quan per fí les escoles eren una realitat,va pensar, he fet el que hem tocava i ja quede lliure. Va abandonar el sacerdoci i es va casar amb una feligresa i anà a treallar a Madrid per a l'empresa Federico Giner que s'en va apenadir d'ell de comercial, i allí en Madrid ja no era víctimes de les crítiques d'un poble menut.

El pobre D. Juan es veu que estava turmentat i ens parlava de la fi del mon i ens mostrava diapositives de imatges simulan una espècie de guerra de pluja de meteorits..

 

Imatge tal com he conegut el "Patronato" treta de la web del Patronato

2. Ja et toca anar a escola

A ma casa els meus pares convivien amb la meua àvia meterna i la meua besavia, i li van dir a ma mare que no anara als pàrvuls, que elles podien ajudar-la a tindre cura de mi, que a les escoles de preescolar els xiquets no eren ben tractats. Hi havia una escola que dien que la cuidadora ficava esparadrap a la boca als xiquets per a que no cridaren.

En fi, jo vaig estar en casa fins al 5 anys i una veian en dia que jo era un perdut doncs, no anava a escola. Jo no sabia que volia dir que era perdut, per tant no em sentia ofès.

Ma mare no voia portar-me als pàrvuls i ma mare parlà amb D.Juan el rector que agraït amb la meua besàvia li va dir: "Com el xiquet és alt, pot passar com si tinguera més edat, el posem a primària, però no digues res. Ja m'apanyaré jo amb el mestre".

Recorde que mols dies no anava a classe i hi havia un programa a la tele que es dia "Televisió Escolar", i entre este programa i les poques explicacions del mestre quan anava a classe vaig començar a llegir.

Primer em colocaren amb un mestre que li deien D. Felipe que tenia alumnes que eren molt més major que jo. Després anàamb D.José Ferrer i segons l'actitud i aptitud dels alumnes cada alumne es situava en un lloc. Jo era l'últim. No entenia el castellà i el mestre m'alçava la ma i em dia "el campeón de los gandules" i tots es rien i jo mostrava un somriure en imitació dels altres. Al costat meu estava "Gregori" i tots dos compartiem el fet de ser els "últims de la fila".

El primer dia d'anar a escola vaig plorar trobant a faltar a ma mare. Després ja aguantava les classes com podia sense enterar-me de res.

En arribar el mes de juny que tocava fer els exàmens, ja D. José Ferrer, desesperat de veure que no havia pogut ensenyar-me quasi res, es sentia tot decebut amb mi recelant-se el temporal em va dir que li portara la cartilla familiar. 

Ma mare, ja endevinant que es descobria la jugada tramada amb D. Juan el rector em diu "A casa t'envien.." i jo no entenia res del que em dia ma mare.

Quan li vaig mostrar la cartilla, D. José em va dir que no era menester que m'examinara. I li ho vaig comentar a ma mare, la qual va quedar conformada ja que el fet de no portar-me al pàrvuls era el seu objectiu. Ella no va donar la cara cap dia amb el mestre.

Quan comença el següent curs, ma mare em va acompanyar a escola i D. José Ferrer quan em va veure a mi i a ma mare, anà ràpidament cara ella i li va dir "Ningú me l'ha pegat tant be com vosté, quasi em torne boig amb este xiquet, el xiquet no pareixia estar malament però no responia al ritme que tocva i com era alt no pensava que era menut d'edat!"

El seguent curs la cosa anà un poc millot, però em va costar arribar a la maduresa intelectual, però el curs me se va donar millor.

3. Y se hizo la luz

En el seguent curs, cadascú feia exercicis obligats mínims i altres voluntaris que es feien si acabaves abans els obligatoris. Cada exercici puntuava i quan més de ne feies més punts tenies i et colocaven el lloc corresponent.

Ma mare em va comprar una llibreta amb moltes pàgines que acaven arrugades i la meua àvia me les planxava, i comptant els punt, vaig i compte tots els punts de la llibreta amb la qual cosa vaig arribar al número 1 de la classe.

Mare meua, els companys dien que havia fet trampa i no havia comptat els punts de la setmana. El superdotat de la classe que sempre estava en el primer lloc em mirava amb mals ulls. Però D. José Ferrer, ho va deixar passar, i crec que ho va considerar com un experiment social.

Quan en vaig sentar al costat del geni de la classe, em vaig adonar de la seua metodologia de treball, i em va espabilar. Em vaig "pegar a roda" d'ell com se sol dir, i a la seguent setmana ja vaig quedar el segón de la classe amb puntuació, i amb alguna excepció vaig mantenir eixa posició la resta del curs.

Ja vaig passar a ser del "campeón de los gandules" a tindre una posició reconeguda. Això em va pujar l'ego, i vaig començar a lluitar per a mantenir eixe status.

Crec que D. Jośe intuia que jo tenia potencial des del primer dia que em va coneixer. La seua intuició fruit de molts anys de treball no podia fallar-li.

Però tot i que els estudis no me se donaven malament, les meues habilitats socials no es van desenvolupar com calia. ...

4. Els jocs

Jugaven a fúlbol, a boletes (caniques) a conill amagat o ronda(escondite), a perseguir-nos, a xurro-mediamanga-nagotero, a píldola cadena, a peu regató (de mes menuts) a sembori, a trompa (peonza) a corda (la comba), a fer canastes de básquet, a frontó ...

Als tubs que hi havia a l'escarre en amagaven, fins que algún gració li se va ocòrrer pixar i ja ningú entrava als tubs.

5. Les escoles "místiques"

Al 4rt d'EGB o primària, ja anàvem junts xics i xiques, i tots els xics ens anamoravem de la mateixa xica...

Alguns mestres vivien a les vivendes que hi ha a la part dreta de la foto.