78. El millor receptor de ràdio de Simat. Les Foes. Honorato

Introducció

He d'agrair a un company de carrera que aprecie molt i que ja fa més de 30 anys que no he vist, tot i que és de Simat i viu prop, però jo no sé conrear les amistats. És José Francisco Serrano Moreno.

Pels anys 1960-70 la ràdio tenia molta acceptació. A més, amb una ràdio bona es podia escolar l'emissora "La Pirenaica" que era la que dia la veritat del règim de Franco des de França, prop de la frontera amb Espanya.

La Pirenaica (Radio España Independiente, creada pel Partit Comuista d'Espanya) era una emissora que tot el món sabia que existia, però que no acceptaven dir que l'escoltaven a casa, per tema de censura i les represàlies del règim que hi havia.

A més qui volia practicar idiomes, podia escoltar emissores en anglés, francés, alemany i italià, així com àrab.

El millor receptor de ràdio de Simat

No sé si era un radioaficionat o una persona que volia captar emissores llunyanes o tal vegada escoltar millor la ràdio, li es va ocórrer la idea de connectar un matalaf antic de molls a l'antena.

El resultat fou espectacular, podia escoltar emissores llunyanes com si emetien al costat de sa casa. L'home estava orgullós. Sense esperar-ho, es va convertir en el "Marconi" de Simat. Tot un exemple de reciclatge al servei de la ciència.

Fotos de Yapo d'un somier antic de malla d'acer d'1,5 places similar al que es va ver sevir

Els telèfons mòbils encara tardarien dècades en aparéixer, i qualsevol telecomunicació a curta distància era a base d'emissores de ràdio de freqüència de radioaficionat (i policia) o walky-talkies que isqueren més endavant.

Este senyor es veu que tenia un cert estatus perquè solia esmorzar amb el comandant de la caserna de la Guàrdia Civil de Simat. I en un dels esmorzars, isqué a la conversa el tema de la comunicació amb ràdio, i el comandant es queixava que des que feia un temps, les emissores de ràdio i walky-talkys rebien moltes interferències i no es podien comunicar amb les patrulles.

De sobte, amb una ostentació d'autoestima, sentencià: "Això és un problema d'antena!" I el comandament diu; "Com? Tu entens de ràdio?" I este senyor començà a descriure la seua experiència amb la nova antena i els resultats prodigiosos que aconseguia amb ella..

Després d'escoltar amb molta atenció tots els detalls que li va relatar el seu company d'esmorzar, el comandament va recorrer a la memòria i ja fart de no trobar cap resposta lògica al problema de les emissores de la caserna, notà certa coincidència amb la posta en marxa de l'antena amb el mal funcionament d'emissores. Sense voler descartar eixa possibilitat i volent resoldre el problema, el comandament li va pregar amb un somriure forçat, que li ensenyara eixa meravellosa antena, sense mostrar la seua maliciosa intenció.

En arribar a casa, li mostrà la meravellosa antena, i el comandament digué: "Queda esta antena requisada!" I cridà uns subordinats de la Guàrdia Civil a decomissar-se la meravellosa.

A partir d'aquell moment, les emissores de ràdio de la Guàrdia Civil tanta a la central com a les patrulles tornaven a funcionar com una seda. L'enigma de les antenes havia sigut resolt gràcies a un esmorzar entre "amics".

Els senyorets de les Foes

Amb la desamortització eclesiàstica de Mendizábal 1835-1837 quan era ministre d'Hisenda, durant la regència de Maria Cristina de Borbó que governava en nom de la seua filla Isabel II, es van fer la venda amb grans lots que eren inassumibles pels camperols i passares estos béns a gent adinerada.

Juan Álvarez de Mendizábal. Foto de Wikipedia

Amb el pas del temps, i arribat el segon terç del segle XX, alguns d'estos béns no eren massa rendibles. En concret les Foes eren un de tants. Amb una mala comunicació amb una senda de ferradura, que sols era accessible amb rucs, sense regadiu i amb un terreny de pedra que a penes donava collites.

Els hereus que eren de València i parlaven en castellà, amb el canvi econòmic que començava a aflorar, ja no podien mantenir una casa de camp en un lloc improductiu i difícil d'arribar. Amb uns guardasses, que tot i que no rebien cap salari, sí que era obligació dels propietaris fer front de les necessitats bàsiques (menjar, vestir) i també part del manteniment de la casa.

Farts de suportar eixa càrrega que ja es feia feixuga, cada vegada que venien deien: "Las Foes! menudo negocio, se suben sacas de harina y se bajan margallones!"

Honorato el radioestesista

Poc puc contar d'este senyor. No l'he conegut personalment. Sols puc dir que era un radioestesista seriós que no presumia de les seues habilitats. Amb un percentatge molt alt d'encerts era una persona molt respectada en Simat i el pioner d'esta tècnica.

Amb l'ajuda d'un pèndol, era capaç d'esbrinar les tres incògnites per a fer un pou (lloc, cabal i profunditat). Per a obtenir el valor de cadascuna, feia una correspondència entre elles i la velocitat de rotació del pèndol, amplitud de la rotació i temps de posar-se en moviment del pèndul. També s'havia de veure el tipus de moviment, si era alternatiu com el pèndol d'un rellotge o rotatiu i el sentit de rotació.

No sempre un moviment del pèndol feia referència a un aqüífer. Determinats comportaments del pèndol podien significar terreny de les temudes margues (anomenada terra-per-aire), coves on passa aire o algun altre tipus de mineral.

En una època que es feien els pous a mà, excavant amb pic i pala, sols els aqüífers somers eren objectius. El cost de fer un pou a 200 m que hui en dia se'n fan, era inassumible. Si es trobava pedra havien de recórrer a la dinamita i si no s'anava amb cura, es podia enfonsar el pou.

Al cap de poc temps, aparegueren les màquines de percussió que feien uns pocs metres al dia, però ja es podien fer pous de fondària considerable, a un cost més assequible.

Respecte als pèndols, antigament es feia servir un rellotge de butxaca, o una medalla amb una cadena que es penja al coll. Ara es van servir pèndols de molts tipus.

Medalla amb cadena (Duejoyitas), rellotge de butxaca (FreePik) i pèndol de radioestèsia (Hostenatura)

Tal vegada cal preguntar-se si té una base científica. Hui en dia hi ha mètodes per a detectar els aqüífers (sísmics, radioelèctrics..) amb molt gran nivell d'encert.

En la dècada dels anys 1970-1980, un enginyer de mines "D. Fausto Pastor" el contractaven per a localitzar aqüífers, i feia servir un pèndol. No sé si després contrastava amb altres mètodes més científics el resultat de la detecció.

Este procés d'evolució radioestesista a geòleg és semblant al de remeier (el que no empra arts ocultes sinó que coneix les plantes i fer embenatges) a metge. A mesura que la tècnica avança estos oficis queden obsolets o relegats a llocs i circumstàncies especials.