77. Arcs, tiradors, fones. Joguets perillosos
La caça, un esport antic
En la prehistòria l'ésser humà era caçador i recol·lector, i així va sobreviure. Però la caça, ha esdevingut un esport que a més et podia aportar proteïnes a la dieta en unes èpoques que el menjar era escàs.
Quan es conreava arròs, les tirades d'ànecs eren una diversió molt establida a Tavernes. Ara ha quedat relegada a la zona al voltant de l'Albufera.
No sols ànecs eren les víctimes d'esta afició. Tórtores, tudons, conills, perdius, guatles i altres animals eren molt preats.
Però els menuts no disposàvem d'armes per a poder caçar ... o tal vegada si. No disposàvem d'armes de foc, però alguns si tenien rifles d'aire comprimit en el millor dels casos i en el pitjor, arcs, tiradors i les fones eren les úniques armes que disposava la xicalla. Jo no he aplegat a veure cap fona. Sembla que eren més emprades pels pastors, però les persones majors parlaven amb respecte de les fones.
Els arcs
Quan era menut, els xiquets veïns del carrer, ens va pegar per fer arcs i tiradors.
Les millors fletxes eren les de "puros" de bova als que ficàvem un poc de fil d'aram enrotllat a la punta perquè la fletxa no es desviara. Estes varetes es podien aconseguir a zones humides o prop de les séquies o també d'algun coet volador que la soltava després d'explotar.
A vegades hi ficàvem alguna ploma de gallina que obtenien del corral on moltes cases es criaven conills i gallines.
El problema dels arcs era que la rama que empràvem, era més ampla en un extrem de l'arc que en l'altre i l'arc no es quedava simètric al obrir-lo.
La fusta que empràvem per a fer els arcs era la que teníem a l'abast que era de taronger principalment.
Una vegada, tant vaig insistir amb el tema dels arcs, que a mon pare li es va escapar que la millor fusta per a fer un arc era la fusta de faig (haya en castellà).
Tinc els meus dubtes que a Tavernes hi haja fagedes, ja que este arbre necessita un clima especial de fred i humitat.
A quina malhora li es va ocórrer opinar sobre la fusta per a fer arcs! Jo pràcticament l'assetjava:
-"Papà, papà, quan em portaràs madera de faig per a fer-me un arc?".
Tant vaig insistir que un dia que va anar a un bancal que teníem al Bolomor, anà al Barranc del Bolomor - tal vegada, este barranc per l'especial ubicació d'ombra i esguardat de les cremes que ha sofert la muntanya, potser quede algun faig- , on està la famosa Cova del Bolomor, aprofitant una lluna minvant (que és quan es talla la fusta) i a mitjan montanya dins del Barranc, es va enfilar com una cabra muntanyera i em va aconseguir unes rames de faig. Em va confessar que el lloc on estava el faig era de molt difícil accés, però com ell era molt àgil va poder complir-me el goig.
Mon pare em va fer un arc de madera de faig... però a penes el va tensar i quan disparava em pegava en el dit la corda i em feia mal. No sé que va passar que l'arc va desaparéixer! Tampoc el vaig trobar molt a faltar, ja que hi havia altres joguets en què entretindre'm.
Els tiradors (tirachinas)
Mon pare presumia de ser un excel·lent caçador amb el tirador. Amb trossos de goma de càmera (que ací anomenàvem gomàtic) de bicicleta i una branca de madera que es bifurcava en forma de Y es feia un tirador. Ell deia que la part dreta de la bifurcació feia de punt de mira.
Quan mon pare era menut, portava pardalets que havia caçat amb el tirador ... Però les butxaques les tenia foradades per omplir-les de pedres. La meua àvia paterna (Maria Grau) havia de ficar tela reforçada a les butxaques. Tot i que per a ella era un excés de faena, els pardalets que caçava mon pare eren un complement bo a la dieta pobra en proteïnes de la postguerra.
Ja quan mon pare es va fer un poc més major, aconseguí un rifle d'aire comprimit i tenia tant de tempto i a més era tan arriscat, que quan el seu amic Paco "Mataporcs" estava jugant a boletes i estava immòbil per a tirar les boletes, li va disparar un balí que li va tallar la borla d'una gorra que tenia semblant a la del Xe Guevarra sense que veiés qui havia sigut; a l'estil més semblant de la pel·lícula "El bueno, el feo i el malo" on Clint Eastwood amb un tir tallava la corda de la forca d'Elly Wallach quan el penjaven.
Les fones
"Va més fort que una fona" és un dit que he escoltat molt sovint a les persones majors. Sembla que les fones eren armes que causaven molt d'impacte. Jo sóc un fan d'Alberto HROM i del seu canal de youtube i en un dels seus vídeos fa demostracions molt impactants sobre l'ús d'una fona.
En la foto de la dreta es veu que un extrem de la fona té una baga que s'enganxa al dit i a l'atre extrem un nuc que fa més fàcil aguantar-la suportant a força centrífuga de la pedra.
 |
|---|
Video de Alberto HROM
Les illes Balears foren molt famoses pels seus mercenaris que empraven la fona. Eren molt traçuts i van ser contractats tant per a l'exèrcit cartaginés com el romà. Anníbal va desplegar 2000 foners balears al capdavant del seu exèrcit, ja que la fona tenia més alcanç i precisió que l'arc.
Hi ha qui diu que este art es va transmetre a les Balears pels soldats grecs de la guerra de Troia, (Baliu, un company d'Hèrcules) altres diuen que els fenicis foren qui introduïren este art (tanmateix el rall!)
Els romans proporcionaven projectils de plom als mercenaris balears i així eren molt més efectius.
Les fones han quedat relegades als pastors en la segona part del segle XX. Però jo no he vist cap persona que la faça servir de manera habitual.
Comentarios
Publicar un comentario