30. Figueres ciutat natal de Salvador Dalí... però també algo més.
Introducció
Tot i que mon pare i el meu oncle en van legar algún detall de la vida d'esta persona, he d'agraïr la immensa tasca de Valentín Vercher, net del protagonista, que ha sigut la principal font d'informació, ha detectat errades i ha afegit tota mena de detalls que li faltaven a l'esborrany que vaig preparar en un principi.
Una bona llavor, si cau en terreny abonat i ben regat, esdevé en una planta ben productiva i s'espera molt d'ella. Però, si cau en un terreny poc fèrtil i ressec, poc es pot esperar d'ella. Però, de vegades, la sorpresa està servida. En este cas, la vida d'estes persones, podrien ser dignes d'una novel·la, i al menys, d’un record, i sobre tot, de no caure en l’oblit.
Dos reclutes a Figueres
La persona sobre la que es centra d'esta història oral i familiar (José Vercher Vidal), feu el servei militar obligatori al Castell de Figueres (Girona), i coses de la vida, esta ciutat el va marcar per sempre, ja que els amics, per diferenciar-lo dels altres dos amb el mateix nom que tenien a la colla, li posaren el malnom corresponent, i des d’eixe moment tot el poble l’ha conegut com a José “El Figuero”.
.JPG)
Castell de Sant Ferran (Figueres) foto de commons.Wikimedia
Castell de Sant Ferran (aljub) foto de http://www.castillosanfernando.org/cas/
El Castell de Sant Ferran situat sobre un turó, al final de la pujada del Castell, és una fortificació abaluartada de grans dimensions construïda al segle XVIII seguint el projecte del comandant del Cos d'Enginyers Juan Martín Zermeño. Ocupa una superfície de 32 hectàrees amb un perímetre de 3.120 metres, ia les cisternes, situades sota el pati d'armes hi caben 9 milions de litres d'aigua. El castell de Sant Ferran, que tenia una capacitat per a 4.000 homes, constitueix actualment un llegat patrimonial de primer ordre, el monument de majors dimensions de Catalunya i la fortalesa més gran d'època moderna més gran d'Europa. (text extret de visit.figueres.cat)
També feu el servei militar al Castell de Figueres el seu amic "Navarro", el qual, home més temerari i amb uns pocs estudis, va reenganxar a l’exercit i al cap d’uns anys, se’n va anar voluntari a La Legión (1920) en plena segona guerra del Marroc (1911 - 1927) també anomenada guerra del Rif.
Els dos protagonistes, amics inseparables i quasi germans, van nàixer a Tavernes en 1988, i segurament, son persones d’una generació que han vist els canvis més radicals i extraordinaris no sols en el nostre poble i de la humanitat al llarg dels quasi cent anys que un d’ells va viure.
Foto extreta de The World was here first.
Jośe fou obrer, però destacà per les habilitats que va desenvolupar:
En una etapa de la seua vida, en la que per circumstàncies de post-guerra es va tenir que dedicar al camp junt als seu fill, era capaç d'ensolcar (fer solcs i cavallons amb l'ajuda d'un forcat tirat per un cavall) con si el cavall fora guiat per un aparell GPS. Els solcs eren tots de la mateixa mida i eren rectes com si els hagueren fet amb un regle o marcats amb una llença.
La seua visió espacial era impressionant, era capaç de treure nivells, a ull, amb la precisió d'un teodolit, però amb l’avantatge que podia compensar el factor de forma de la terra de manera instintiva (el factor de forma de la Terra, pot ser motiu que traçant un canal a nivell amb un teodolit a una distància igual o superior a 50 metres, l'aigua que ha de portar el canal vaja en sentit contrari del dissenyat).
Va ser pioner i prolífic en la construcció de cases, edificis i infraestructures de la nostra ciutat i molt conegut i amb molta anomenà també en els pobles del voltant.
Inicialment, en ser el major de 5 germans (4 xics i 1 xica) i fill d’un estellador de llenya, va començar anant al jornal per a altres obrers del poble, però en caure malalt el seu pare molt jove, va tenir que fer-se front de casa i dels seus germans més menuts, i ben prompte, va decidir posar-se a treballar pel seu compte, per la qual cosa va muntar una empresa de construcció, en la que ell donava la cara pel negoci, en el que va fer part com a socis als seus germans, amics i familiars.
Durant la seua vida professional “El Figuero” va veure fer les cases de pedra i morter en els seus inicis. Cases amb bigues de fusta i sostre de teula i canyís. Cases sense instal·lació d’aigua, llum ni clavegueram. Ara, abans de jubilar-se va acabar fent edificis en el poble i la platja amb formigó, amb armadura de ferro, i amb tècniques de construcció i comoditats molt semblants a les actuals.
Entre les construccions que va fer José “El Figuero” se’n poden destacar varies. Una d’elles es la Casa de Antonio Gómez, “Antoniet de Royo”, al carrer Major de Tavernes, casa cantonera amb el Carrer de la Trinitat, la qual, a hores d’ara, encara és una de les més boniques i imponents del centre del poble, en la que impressiona al seu interior la preciosa escala de caragol que va des de l’entrada a la planta baixa fins el sostre, essent eixa escala un element constructiu que va posar a prova els coneixements d’arquitectes, aparelladors i especialistes de l’època, però que José “El Figuero” va calcular, resoldre, replantejar i executar sense cap problema i amb l’admiració i reconeixement de tots.
Igualment podem destacar entre les obres que va executar l’adoquinat de gran part dels carrers de la seua època i el clavegueram.
La consolidació d'un geni
Si per alguna proesa és conegut és per la construcció del cine Capitolio (on està ara Mercadona, i no es pot apreciar la majestuositat de l’edifici i la bellesa dels seus acabats tenint en compte l’època de la seua construcció). L'arquitecte projectà un "galliner" o amfiteatre, amb una pendent pronunciada (per a que els espectadors de davant no taparen la visió als de darrere, però a més el voladís era corb amb elegància, i no tenia cap pilar al centre tot i que tenia una amplària considerable, cosa que el feia molt difícil de construir amb unes eines que no havia evolucionat en mes de 1000 anys, o quasi des de l’època romana.
Quan començaren a fer les obres, els arquitectes i aparelladors anaren a fer un seguiment de l'obra, i ningú podia aclarir-se per decidir com anaven a fer este amfiteatre per l'especial dificultat que comportava. Quan ja estaven tots avorrits i ho deixaren quasi per impossible, el "Figuero" va fer fàcil el que per a altres era impossible, tot i no tenir estudis. I sí, ell acabà, va preparar l’estructura i els acabats del Cine Capitolio.
Va rebre l'enhorabona per part dels arquitectes que havien intervingut tant en el disseny del plànol com en la construcció, i a hores d’ara, per als vells obrers, molts d’ells aprenents a les seues ordres, encara el recorden com a un referent o mestre de la construcció.
Però com diu el refrany, ningú està lliure de tenir algun que altre enemic, o ser objecte de l'enveja, fins i tot, d’algun dels col·legues del seu ofici en el poble, i li pararen una ratera, que en aquells temps, haguera pogut ser mortal.
La ratera
José “El Figuero” va ser un home d’idees progressistes per al seu temps, era republicà moderat fins la medul·la. Admirador i fidel seguidor de Manuel Azaña fins que va morir en octubre de 1984 als 96 anys d’edat, ja que després de la dictadura, en tornar la democràcia i tenir que anar a votar, recorde que es va negar a votar a ningú si no es presentava el partit republicà de Azaña.
Aquest fet estava motivat perquè, en el seu temps (i ara també), era prou habitual que els homes moderats patiren els abusos y injustícies dels extremistes. Primer, durant la Segona República, en ser home moderat d’esquerres, va patir les amenaces i abusos d’alguns extremistes d’esquerres i anarquistes, i després, en acabar-se la guerra, en ser simpatitzant del bàndol republicà, va patir les amenaces i injustícies d’algun falangista, senyoret o cacic de dretes, especialment durant la primera dècada de la dictadura Franquista.
Vingué la Guerra Civil, i Tavernes estava en el bàndol republicà, i com diuen, en l'amor i en la guerra tot està permès, i per a poder lluitar contra el bàndol franquista, pels dirigents de l’Ajuntament republicà, es va proposar despenjar les campanes de l’Església de Sant Pere per a dur-les a la forja o fosa i fer armament (bales, projectils de canó, etc.).
Inicialment esta tasca se li va encomanar a un altre obrer del poble, però eixe obrer, en vore la dificultat de la tasca, i ser home d’església practicant, li va demanar a José “El Figuero” si ell podia fer eixe encàrrec, demanant-li-ho com a un favor personal.
José no tenia cap problema de fer eixa feina i fer-li el favor al seu col·lega, donat que sempre havia declarat ser ateu i no tenir cap lligam amb l’església, però tampoc cap odi o rancor pel clero. José era un home prou tolerant per a eixe temps, prova d’això és que ell era republicà fins la medul·la i, en canvi, la seua filla major, Amparito, era beateta i arreplegava vots per a les dretes, sense que això suposés cap problema en la família.
Per a José, l’encàrrec de les campanes hagués estat molt fàcil en haver fet el que molts li aconsellaven, trencant els suports o soltant els anclatges de les campanes i haver-les deixat caure des de d’alt del campanar. Però no, José va considerar que les campanes són de metall, però són molt fràgils (a l’igual que un got de vidre que és molt dur i fràgil a la vegada) i, a més, si eren despenjades i llançades des de una altura de més de 20 metres, segurament s'esclatarien i llançarien trossos de metall contra les cases properes al campanar, com si foren projectils o metralla d’una bomba, cosa que seria molt perillosa i causaria molta destrucció.
Així que va considerar millor baixar-les a poc a poc i sense trencar-les. En aquella època, no hi havien grues com ara, tot era a base de bastiments, corrioles i palanques, i el nostre protagonista va ser capaç de despenjar les campanes i baixar-les amb efectivitat i seguretat, sense provocar cap accident laboral, desperfecte, ni trencar-les, la qual cosa va permetre que en acabar-se la guerra i les campanes no ser foses, es pogueren recuperar de la forja i tornar-les a posar al campanar tal com les coneguem a l’actualitat.
No obstant això, en acabar la Guerra Civil, el van marejar prou per este fet, considerant-ho com a un fet molt greu, objecte de sanció i represàlia, perquè per algunes persones del Règim i cacics del poble, no sols havia complert les ordres de l’Ajuntament Republicà, sinó que, a més, havia atacat al Règim i a l’Església.
Però ara, gran part dels coneguts li rodaren el cap, i com diu el refrany "Sálvese quien pueda", com Sant Pere, el negaren a ell. L’obrer que li va demanar el favor, per por, covardia, o per no fer-se de malvoler amb els nous dirigents autoritaris del poble, no volia saber res. Tampoc va menejar ni un dit per ell cap col·lega o conegut amic del nou Règim, com el que era en aquell temps el cap de la Falange en la localitat.
Al final, per a lliurar-se de la presó, va tenir que pagar una elevadíssima multa, per la qual cosa tingué que vendre un solar i altres bens familiars, que eren gran part dels guanys de la seua vida. En un primer moment, José “El Figuero”, conscient que ell no havia fet cap cosa malament, sinó més be tot el contrari, no volia pagar cap multa, no obstant això, al final la va pagar en escoltar el consell d’algunes persones dirigents i simpatitzants del nou règim que se l’estimaven, així com el consell i advertència del sergent de la Guardia Civil del poble que l’apreciava per saber que era home de raò i justícia, home que no s’havia embrutat les mans amb sang, ni saquejos, durant la guerra civil, sinó que els havia rebutjat i criticat en el seu entorn republicà, i per això, també havia patit amenaces per part d’alguns anarquistes i revolucionaris extremistes.
Per eixe esdeveniment, es va lliurar de la presó, però li van recomanar que es desterrés del poble, al menys de dia, durant un temps, ja que havia algunes persones molt influents en el règim que no el volien vore pels carrers del poble. Així que durant un temps (temps que va durar més de 10 anys) va ser forçat a treballar en l’horta com a llaurador, eixint de casa abans de fer-se de dia i tornant de nit a casa amb el carro, l’aca i l’ajuda del seu fill, Pepito “El Figuero”, encara un xiquet.
Retorn a la vida
Passats els primers i durs anys de postguerra, Federico Giner estava muntant maquinària nova i remodelant la seua fàbrica de mobles, i hi havia poca gent que tingera les mans de plata que tenia José “El Figuero” per a poder fer els treballs de construcció i remodelació de la fàbrica sense parar la producció. Federico Giner, sabedor d'este fet, va parlar amb les autoritats per a que deixaren a José tornar a treballar com a obrer per a ell, muntant les màquines i instal·lacions de la fàbrica de mobles, i així va ser com va poder retornar, poc a poc, a la seua feina habitual d’obrer i a una vida un poc més normal.
Foto antiga de Federico Giner
El nostre protagonista, com és lògic, no va perdonar mai esta injustícia que li s'hi va cometre, i tot i que no es ficava en política, ni en discussions polítiques, ell es considerava un republicà convençut fins el final dels seus dies.
El tercio
Com hem dit abans, “El Figuero” va ser el primer en muntar un dipòsit de material d’obra al nostre poble. Eixe magatzem el va muntar José junt al seu amic i soci capitalista “Navarro” (recordeu el que també va fer el servici miliar tots junts a Figueres i després se’n va anar voluntari a lluitar a la guerra de Marroc (1911-1927), allistant-se posteriorment com a voluntari en “La Legión Española”.
La fortuna de "Navarro" procedia per reenganxar en el servei militar i anar a la Guerra del Riff o Segona Guerra de Marroc (1911-1927), primer com a soldat i després com oficinista en el Tércio de La Legión, ja que tenia alguns estudis, i en temps de guerra, abans, igual que ara, és temps de violència, rapinya, gent sense escrúpols i oportunistes.
Doncs be, durant la guerra del Marroc, i el temps de servei de “Navarro” en el Tercio de la Legión, es va fer amic íntim del General José Millán-Astray (fundador de la Legión en 1920). "Navarro" va aprofitar la seua amistat i relacions per a fer fortuna, aprofitant que els soldats cobraven un sou per defendre la nació i als regiments arribaven també molts diners per a la intendència dels soldats. Els sous i els diners per a pagar el ranxo arribaven puntualment, però les baixes en el front eren moltes, i la relació de baixes es comunicaven a Madrid amb un retard prou considerable, i mentre tant, els sous i dines del ranxo que anaven arribant sense destinatari conegut, anaven a la butxaca dels comandaments, i algun que altre agraïment per la seua contribució, anava també a la butxaca de “Navarro”.
Com ell havia fet la seua fortuna en el “Tércio de la Legión”, en obrir el magatzem de materials, i ell posar part substanciosa dels diners per a fer-ho, el dipòsit de materials el van batejar com “El Tércio”. És per això, que des d’eixe moment, tots els dipòsits de materials de construcció que s’han muntat en el poble, es coneixien, comunament per les persones més majors del poble, com “El Tércio”, passant a ser eixe nom quasi una denominació d’origen o marca d’identitat en Tavernes.
.
Foto de El Plural dels generals Franco i Millán-Astray
Al poc de temps, "Navarro" se’n anà a Alacant, on es va establir i, a banda dels negocis que tenia a Tavernes, va obrir també negocis a Alacant, i el seu amic “El Figuero”, amb els seus familiars i socis obrers del nostre poble, li va construir una gran casa en la platja de Sant Joan. No obstant això, “Navarro” mai va perdre els seus lligams amb la família i la gent de la nostra ciutat.
Com segurament vos penseu, "Navarro" era home de conviccions fortes, idees clares, de geni curt i, sobre tot, apassionat en tot el que feia. No tenia por a res, ni a ningú. Tenint en compte eixes característiques de la seua personalitat, es comprensible que, al llarg de la seua vida, se’n veguera de bones i de amargues, com la que seguidament vos contem.
Fruit de les seues relacions i, com hem dit, “Navarro” tenia fortuna i, també, tenia llicència per a dur pistola, la qual sempre portava damunt pel que pogués passar en un temps com aquell, amb revoltes, revolucionaris i pistolers.
En eixe context, donat que Navarro gaudia d’una bona posició econòmica, amb negocis pròspers, es va vore un dia amb la visita inesperada d’uns anarquistes en un dels negocis que regentava en Alacant. Es tractava d’una tenda de regals i articles de luxe en el mateix passeig de la capital alacantina. Aquests individus li donaren un termini per a que els entregarà uns diners, so pena de ser mort, que ell no portava l’ànim d’entregar-los.
“Navarro" avisà a la policia de l’època, la “Guardia de Asalto”, presentant-se al poc de temps dos agents de paisà en la botiga esmentada en la data i hora assenyalada per al cobrament de l'impost revolucionari. A la arribada dels cobradors, els agents van sortir del amagatall on estaven esperant-los i els va fer l’alt, i els cobradors, que anaven armats amb pistoles, no van fer cas i van fugir a peu, corrent pel mig de la gent que en eixe moment transitava pel mig del passeig d’Alacant. Els agents sols es limitaven a donar-los l’ordre de que es detingueren mentre els delinqüents fugien a la carrera amb la pistola a la ma. A les hores, "Navarro" va treure la seua pistola, primer va fer dos trets a l’aire, i en aixecar-se la gent que passejava després del soroll dels trets, va apuntar per l'esquena als delinqüents que el van amenaçar, i mentre fugien, amb dos trets més de pistola, els va abatre i caigueren morts al mig del passeig. Tots van callar i els agents de la “Guardia de Asalto”, atonits, li van dir a “Navarro”; “Què ha fet vostè?”. A lo que ell va contestar; “El que tenien que haver fet vostès!. Ara, pot ser vinguen uns altres a amenaçar-me o a matar-me, però, eixos dos, ja no vindran a fer-ho”. Per eixos fets, a “Navarro” el van marejar un poc, però gràcies a les seues amistats i influències que tenia, no li va passar res. Este, i altres fets, van servir per a que tots tingueren respecte i por a "Navarro".
Un fet semblant li va passar en acabar la guerra civil a Espanya, donat que, especialment, la costa d’Alacant, s’havia convertit en un santuari d’espies, principalment Alemanys del bàndol nazi, donat que Europa estava a les portes de la Segona Guerra Mundial.
En eixe temps, "Navarro" va llogar la seua casa de la platja de Sant Joan a uns alemanys. Inicialment, els alemanys, aparentment gent acomodada i ben vinculada amb el règim, eren els inquilins perfectes, pagaven un important lloguer, i de forma puntual, però, cap al final de la segona guerra mundial, els alemanys ja no pagaven i no hi havia manera de treure’ls de la casa.
En un primer moment, “Navarro” va intentar solucionar el problema pel seu compte, però se’n va adonar que ell, tot sol, no podria fer-ho ja que, els alemanys, tenien protecció del Règim. Així que decidí anar a Madrid i contar-li el problema al seu amic Millán-Astray i, en poc de temps, tal com aquest li havia dit, en tornar a Alacant, els alemanys havien desaparegut de sa casa sense deixar ni rastre.
Este "Navarro" fou un personatge que coneixia a moltes personalitats de l’època. Una vegada va portar al famós Premi Nobel Santiago Ramón y Cajal a sa casa d’Alacant, pràcticament quan el seu amic, José “El Figuero”, estava acabant els últims remats de la construcció. Al científic, li va agradar molt la casa i, també, la seua ubicació. “Navarro” li va proposar a Cajal que el seu amic José li construira una casa igual en un solar del veïnat, a la qual cosa Cajal es negà amablement i els respongué als dos amics; "No es hora ya para esto, esa casa sería una jaula nueva para un pájaro muerto", y no s’enganyava, ja que al poc de temps el Premi Nobel va morir. Tenint en compte que Ramón i Cajal va faltar al 1934, podem tindre una idea de quan es va fer este encontre.
Foto de la Wikipedia
Comentarios
Publicar un comentario