27. La vida quotidiana dels menors a la década de 1940. El maltractament. La vida a Moharras

 La vida quotidiana dels menors a la dècada de 1940 

La postguerra era una època molt dura, poder menjar en si era un repte, els menors sofrien molt.

En aquella època era molt corrent veure captaires pel carrer. Molts xiquets anaven amb un cabàs i un sac pel carrer arreplegant el fem dels cavalls per a obtenir fem. Eixe fem era emprat per a adobar els camps. Sembla que hi havia baralles entre els xiquets per disputar-se les deposicions.

També hi havia qui anava a fer fem de riu on s'arreplegava el tarquim sec de les lleres del riu quan s'assecava en l'estiatge. A vegades el tarquin escassejava i la qualitat de l'adob no era massa bona, i a un pobre home que es dedicava a este menester li tragueren de mal nom "tot es terra", per la poca quantitat de matèria orgànica que tenia el fem que arreplegava.

També era prou normal fins i tot en la dècada de 1960 que passaren ramats d'ovelles i cabres pel carrer i deixaven el carrer ple de cagarritons. negrets. La típica broma que es feia era servir els cagarritons com si foren olives negres adobades entre els xiquets.

Diuen "pateix més fam que un mestre d'escola". Mon pare anava a escola i havia de portar un "chavo"(equivalent a 0,1 pesseta)  cada dia que anava a escola per a pagar al mestre. Una vegada pergué el xavo dins d'un desaigüe i va passar tot el dia vagant pel poble sense anar a escola. Quan els altres xiquets isqueren de l'escola, ell se'n tornà a casa.

L'escolarització era molt curta. Quan tenien nou anys abandonaven l'escola i a penes sabien llegir i escriure.

Després es ficaven a treballar, alguns al taller de "Fedrico" (Federico Giner), i altres de manobres o al camp.

Les xiques es ficaven "en amo" (a servir en una casa), algunes més privilegiades anaven a col·legi de les monges (de la doctrina cristiana) on aprenien a brodar. Altres anaven a la muntanya a pasturar cabres.

Entre les diversions dels xiquets destacaven:

• la pilota valenciana
• futbol,
• la trompa (peonza): Hi havia una versió anomenada el rogle, on havies de llançar la trompa i havia de caure al rotgle, i si no ballava o no caïa dins del rotgle, perdies, i havies de deixar la trompa dins del rogle. La trompa quedava al rogle fins algú al llançar la trompa, amb un xoc la treia. Alguns empraven unes trompes grans amb una punta llarga que a vegades partien alguna trompa que estava al rogle, 
• el joc del cércol (mon pare era capaç de portar el cércol sense que caiguera llargues distàncies), 
• la xulla,  
• "mort i fet" amb bales (boletes, "canicas"), Si li pegaves a la boleta de l'altre era mort i si la distancia entre boles era inferior a un pam es dia fet. Si aconseguies les dos coses era "mort i fet"
• píldora cadena on t'acaxaves i et botaven per damunt amb les cames obertes, i a continuació t'agaxaves tu, i t'alçaves quan últim acava de botar-te.
• formatge llarg (també anomenat xurro-mediamanga-mangotero), on hi havia 2 equips, i un xiquet que feia de mare, en l'equip que "pagava" el primer s'agachava sense doblar les cames i ficava el cap baix les ingles de la "mare" que vigilava que no es feren trampes...
• arca: joc perillós on es feia una guerra a pedrades entre dos bàndols, era molt corrent que et feren un  trau. 
• cartes: truc, brisca, cinquet..
• botar a corda
• sambori llarg i el redó
• el canut (este joc era mes popular abans de la guerra)
• Ficar carbur en un pot perquè ixquera disparat al mescar.lo amb aigua. (El carbur es gastava per a fer un foguer de carbur.)

El maltractament animal i de la infància

Hi havia altres diversions més irrespectuoses com trencar nius d'oronelles, assaltar nius de pardalets als camps, maltractar els gossets i gatets.

Entre els maltractaments dels animalets era mot típic lligar un pot de llauna a la cua i els pobres fugien a tota velocitat. Esta pràctica a vegades podia ser molt perillosa ja que si creuava un carro, podia espantar el cavall i podia bolcar el carro, o provocar una estampida del cavall.

Alta pràctica de maltractament animal que feien aprofitant que molts soltaven els gossos de nit al carrer, es ficaven dos xiquets transversalment al carrer sobre tot per l'estiu,  i tenien una corda que deixaven al terra. Quan passava un gos o un gat, alçaven la corda de sobte. Si la corda agafava al pobre animal per centre de gravetat, este era lançat a una altura considerable, i si no pillaven el centre, este pegava unes quantes voltes abans de tocar terra.

La violència amb els menors era un fet molt "normal", els mestres solien pegar, també els pobres xiquets que anaven a l'obra a penes cobraven per a poder menjar però si que rebien bescollades fortes. El tio "Botoi" que era de la "Falange" tenia molt mal geni i tenia la ma molt solta amb els xiquets. En casa era normal que el pare pegara els fills amb la corretja. Si el maltractament dels xiquets era cosa corrent, imagineu-vos el maltractament als animals.

La vida a Moharras

En les pedanies de la Mancha, la vida fins a la dècada de 1970 era quasi al igual que a l'edat antiga. Els treballadors treballaven en règim de quasi semiesclavitud.

Arc de Moharras en el seu emplaçament original(foto de Wikipedia)

Els "señoritos" (senyorets), eren grans terratinents o nobles i molts solien viure en Madrid. Tenien gallines, polits, porcs i altra classe de bestiar però els treballadors no els podien tastar. Hi havia un encarregat, i la dona de l'encarregat feia el menjar dels treballadors, i també de llavar i fer pa. Era molt normal que les dones per a parir, anaren al camp i s'ajupien i tenien els fills moltes vegades soles. La mortaldat infantil era mol elevada.

Els treballadors tampoc tenien dret a menjar ous. Hi havia "señoritos" en altres caserius que agafen una cistella d'ous i la resta els xafaven per a que els treballadors no en menjaren.

Alguns xiquets, per a poder menjar carn o ous, agafaven un tirador i llançaven una pedra als ous o als pollastres, i amb l'escusa que el pollastre estava malalt, podien menjar carn i ous.

Es disposava de mules (que anaven a parells en un aladre o forcat) per a poder llaurar la terra. La importància de una finca es mesurava amb el nombre de parells de mules.

Però quan començaren a aparéixer els tractors, els "señoritos" continuaven vivint de rendes i les terres com que no estaven mecanitzades, deixaren de ser endibles i començaren a vendre-les. Alguns treballadors feren un préstec al banc i comparen tractors i aconseguiren guanya molt més que de simples jornalers amb semiesclavitud. Molts emigraren a la zona de València. De fet Villarrobledo està agermanat amb Picassent ja que molta gent de Picassent és de Villarrobledo. El meu sogre, un dia en Tavernes es va trobar un cosí prim que li havia perdut la pista fa anys i resulta que es va casar a Tavernes.

Els tractoristes, començaren a comprar les finques dels "señoritos". També sorgiren obrers que anaven a treballar a llocs turístics fent blocs d'habitatges. Quan la gent començava a guanyar més diners, també comença a comprar terres dels senyorets.

Els xiquets no anaven a escola. El meu sogre, per a obtenir el permís de conduir anà un mes abans a escola per a aprendre a llegir.

Per a divertir-se els xiquets feien diableries. Vegem-ne algunes

El meu sogre contava que de menut, s'ajuntava amb altres xiquets de la pedania i jugaven amb el pots de llauna i el carbur. A vegades el pot eixia amb tanta força que trencaven les teules de la boladeta de la teulada d'algunes cases

El maltractament animal també estava present en la diversió dels xiquets. 

Una vegada el "señorito" comprà un "borrico pío" perquè els seus xiquets menudets pogueren muntar. El va deixar a Moharras. Els rucs solen bramar molt, només escolten algun bram, comencen ells. En el Quijote hi ha un capítol que narra una aventura del bram d'un ruc. La peculiaritat dels brams és que en cada bramit alcen un poc la cua i solten un pet. (A vegades per a que els rucs no bramaren de nit els lligaven un pes a la cua per a que no pugueren petejar i per tant no bramaven tant). La diversió dels xiquets era fer bramar al burro. Però un xiquet pensà: "Uy! El borrico suelta un pedo cada vez que suelta un rebuzno.. i dicen que los pedos arden con una llama!". De seguida començaren a fer bramar al ruc i un va ficar un metxer prop del cul per a encendre els pets. Sembla que eixos pets no tenien molt de metà, i no s'encenien. Acostaren tant el metxer que escaldaren al pobre animal.

Quan s'acostaven per darrere al pobre ruc començava a soltar parells de coses com si estiguera cerrer. El  senyoret se'n feia creus, no entenia com el burret tan dòcil que era quan el va comprar i ara no es podia acostar ningú. Els xiquets estaven tots calladets i no digueren res, ja que la pallissa haguera sigut bona.

Altra vegada se'ls va ocórrer lligar un drapet roig a la cua d'un polit. L'animalet no va fer res estrany fins que s'adonà del drap roig. Aleshores començà a volar fins a la part alta d'un colomer. Però la resta de polits el van seguir tots espantats volant i cridant, passant tota la nit al colomer. L'endemà els homes van estar una bona estona fent baixar els polits d'eixe lloc tan alt, calfant-se el cap pensant en què havia ocorregut. Els xiques es van callar ja que es rifava una pallissa i els tenien totes les paperetes!

Ara la pedania està abandonada i en ruïnes. Cal destacar tres elements:

1. L'aljub que encara està, tot i que per la construcció pot arreplegar aigua contaminada.
2. L'arc de la església, que ha sigut portat a Villarrobledo.
3. La imatge del "Cristo de las Injurias", que entre altres devocions, el feien servir per a previndre inclemències meteorològiques, i després d'una pedregada monumental, el "señorito" amb una pistola, li va disparar tot el carregador de bales en venjança.

Santíssim Crist de las Injurias (gravat de 1855) de Wikipedia