3. L'alcalde Gabriel Hernàndez

Gabriel Hernàndez que va ser alcalde de Tavernes, era descendent d'Utiel. Els seus descendents tenen de mal nom els Utiels.

Li van encomanar que acabara amb el fenomen del bandolerisme a la vila. La tradició oral deia que ell va acceptar, però que li concediren carta blanca per a fer el que fora menester fora de la llei.

El bandolerisme era un fenomen que fins fa poc encara contaven els vells. Encara es diu "he quedat com Camot", que era un famós bandoler que va acabar malament. A la tradició oral hi ha molts exemples de referències remotes com el "moro Muza" que va envair la península Ibèrica amb el seu lloctinent Tarim,  o també de la temible inquisició i les proves que feien a les presumptes "bruixes". 

Sembla que hi havia unes quantes bandes de bandolers, que actuaven amb total impunitat, entraven a les fondes per a menjar sense pagar. Es comenta que hi havia una dona ja velleta que els preparava les paelles a ells sota pena de pegar-li una pallissa.

Històries de bandolers (roders)  eren famoses com les del "tío" Vitoriano Caxó.

Sembla que Gabriel era un home que tenia la virtut d'escoltar i dialogar amb qualsevol persona fora de la condició que fora i intentava donar confiança. Fins i tot es relacionava amb els bandolers i va entaular una gran amistat amb ells. Eixa va ser el seu estratagema. 

Els bandolers tenien molta afició a beure i, per tant, xarraven més del degut. Una vegada, una banda després de beure prou va dir que a la nit assaltarien una casa d'un home que tenia diners i vivia a soles. La notícia va arribar al seu oït i va obrir les portes de bat a bat tota la nit i deixà una làmpada d'oli o un ciri a l'entrada de casa i ell es va quedar fent guàrdia dins amb l'escopeta carregada. Els bandolers passaven pel davant i oïren una veu que deia "cavallers, qui tinga collons que passe", cosa que els va fer abandonar el pla d'assalt.

Gabriel Hernàndez, una vegada aconseguida la confiança dels bandolers, va provocar una guerra entre bandes que va desfer-les. Sempre que s'assabentava d'alguna discussió entre bandes rivals, parlava en solitari amb un dels caps de les dos bandes i es deia que el cap de l'altra banda volia eliminar-lo. Això provocà que ells entre ells anaren matant-se.

D'esta manera, acabà amb el bandolerisme. O almenys la meua àvia materna així ho creia.