31. Premonicións, "sarámbules" i altres creències. La figuera infernal. La dança del velatori
Modesto i la seua premonició.
El meu besavi Modesto del que ja hem parlat en alguna ocasió, quan era menut anà amb el seu avi a treballar un bancalet a la partida de les Basses. En arribar li digué al seu avi: "Huelo anem a casa que el pare ha faltat".
En efecte en arribar a casa, son pare (que era el meu rebesavi) havia faltat.
Clar, això quan m'ho contaren em va impactar, ja que et pilla de sobte, però si s'analitza bé el context on succeeixen estos fets, tal vegada la cosa, tot i que és extraordinària, pot semblar un poc predictible.
No és molt corrent que vagen a treballar un xiquet amb el seu avi i que el pare no vaja. Crec que el pare era panader (però no n'estic segur) i tal vegada es quedara a casa per a atendre el negoci... Es pot suposar que el pare estiguera ja malalt.
En aquella època, els metges n'erraven més que n'encartaven, i era més fiable l'ajuda d'un curandero que la d'un metge. Crec recordar que el seu besavi curava "de gràcia", (articulacions) com també el "Jan" (al que tinc previst dedicar-li una entrada, ja que va ser uns dels pioners de la pesca amb rall a Tavernes).
A més, es feia servir aigua de pou, que excavaven a poca fondària i que es filtrava amb les aigües de les foses sèptiques, cosa que facilitava el camí a les malalties contagioses.
No existien neveres, i es feia servir la sal i el "frito" (orza en castellà) com a mitjà de conservació del menjar. A més les "carneres" es feien servir a vegades més temps del degut per a conservar el menjar. La sal no és gens bona per a regular la tensió (i tinc entés que Modesto patia de sobretensió, cosa que pot fer pensar que son pare també en patia) , i el frito aporta grasses en excés. Les carneres no aportaven fred per a conservar el menjar, sols la protegien enfront de les "moscardes" que ponien els ous en la carn.
Amb este panorama, la mortalitat de la població era molt alta. Per tant quan algú queia malalt a partir dels 35 anys, era quasi víctima segura.
Vull suposar que perquè el xiquet no patira veient a son pare malalt, i que a més necessitaven que el xiquet treballara per a poder menjar, l'enviaren a treballar amb el seu avi al camp (El seu avi no crec que estiguera en condicions de treballar molt ja que el treball era molt dur i les persones si arribaven a majors estaven molt desfetes). Normalment anaven al camp a peu o muntats en un ruc. La distància entre eixa parcel·la i el poble era d'uns 6 km, i havien de travessar les terres pantanoses reblides de mosquits.
Potser el xiquet rebera una suposada despedida telepàtica de son pare, però també cal pensar que son pare, el pobre no estiguera en les condicions òptimes de salut, i este fet saltà les alarmes d'un xiquet que se sent completament desprotegit (ja que quan un pare faltava, la vidua no tenia recursos ni temps tant per a atendre els fills i la casa ni al camp i la família anava a la ruïna).
Modesto el meu besavi, no sé per quin motiu, potser, se sentia culpable d'algun fet (tal vegada li dirien que no fera patir a son pare que estava delicat...). En aquella època el "temor de Deu" era un lema en l'església, per sort ara esdevé la idea de "Deu és amor", que ens motiva a fer el be, no per por al càstig, sinó per pròpia voluntat i empatia als altres.
El que és cert és que es feia cilicis, que consistia particularment a ficar-se una mena de faixa o cinturó collat d'espart al voltant de la cintura en contacte amb la pell. Esta faixa, per la pressió acabava encarnitzant-se i provocava llagues i sobretot molt de dolor.
Quan queia malalt i anava al metge, este l'obligava a llevar-se el cilici, i ell a continuació se'l tornava a ficar, fins que es va fer molt major. Tot i que estava penedit d'alguna cosa que no va dir, en canvi, el mal hàbit de fumar no va renunciar a ell, primerament es va quedar sec pel fum del tabac (però la meua àvia tenia glaucoma, pot ser que Modesto també el tinguera), també es va quedar paralitzat d'un costat (hemiplegia) i després el van advertir que si no deixava de fumar li amputarien les cames. Va preferir sofrir que deixar-se el tabac. No sé si al final ho va deixar, la memòria em falla, i jo no el vaig plegar a conéixer.
Una persona és com un vaixell (o el ying i el yang) tot el que es mostra per damunt de la línia de flotació està suportat pel que hi ha baix la línia de flotació i no es veu. Tota la bondat per la qual es recordat el meu besavi (per a ell tot era bonic i estava bé, no trobava defectes a ningú, sols, a ell mateix), venia alimentada per la "cabuderia" amb què es comportava, o almenys això deien els familiars.
Les "saràmbules" de la postguerra
Supose que voldrien dir somnàmbules en compte de "saràmbules". Tal vegada eixe sobrenom venia del fet que entraven en trànsit (trance en castellà) per a comunicar-se amb el més enllà, i semblava que foren somnàmbules. Les dones solien practicar més estes estranyes habilitats que els homes.
Tal com en contaven la meua àvia, algunes d'estes dones eren d'Alzira. No podien ser de molt lluny, ja que els mitjans de transport no permetien fer grans distàncies de manera ràpida.
La seua missió era localitzar persones desaparegudes en la guerra Civil. Un oncle avi meu, fou víctima en la guerra i sa mare com no l'havien notificada de la seua mort volia creure's que encara estava viu i va fer ús d'estes persones per tal de localitzar-lo. Les "saràmbules" li treien els diners donant-li falses esperances fins que un dia, un testimoni de la mort del meu oncle avi, prenent-se-ho per consciència anà a parlar amb la família per a dir-los que ell havia estat present quan va rebre un tret mortal en el front de la batalla de l'Ebre.
Segons contà el testimoni, el meu oncle fou reclutat al banc republicà, però ell siga per idees polítiques personals o per temes religiosos o pel motiu que fora, decidí canviar de bàndol de nit, i travessà la línia del front, i quan creia erròniament que estava al bàndol nacionalista va cridar "Viva Espanya" i aleshores fou crivellat a trets, i un dels que estaven de guàrdia era l'esmentada persona. Com sempre dic, les guerres no han aportat res positiu a les persones.
No sé si les "saràmbules" anirien de la mà de l'hipnotisme de masses o "mal art" del que hem dedicat algunes entrades ja.
Altres creències
La dança del velatori
Comentarios
Publicar un comentario